Kim i el seu complex món

Si hi ha una fantasia que persisteix a la meva imaginació i em fa elucubrar milers de diferents possibilitats aquesta és la invisibilitat. Si un dia pogués demanar un desig i després d’haver intentant la tripijoca òbvia de poder demanar més, i després que el meu geni del llum, o fada padrina o esperit del Nadal passat m’hagués mirat amb sorna com si jo fos l’únic amb una idea semblant, arribat el moment d’escollir, tancaria els ulls amb força i sacsejaria el nas per poder ser invisible segons la meva voluntat. I recalco, sempre segons la meva voluntat, perquè com en tota fantasia, el control sobre ella marca la subtil línia entre el plaer o el més absolut malson.

I aquí és on el nostre esperit de la Gala Met passada (posem que estem el 2025) ens porta de la mà volant a través de les finestres de Nova York fins al Metropolitan perquè puguem veure Kim com el No-res del teatre Kabuki, Kim és Tot, Kim és Res. Per descomptat hi ha alguna cosa oriental, hi ha musulmà, allò jueu, Instagram, ortodox, catòlic, queer, neo-feminista (si el terme existeix), produeix rebuig, és trending topic, ES, sense cap dubte ES, existeix, té entitat, és fort i produeix tensió. Aquí tenim la sopa magmàtica del nostre terrible Zeitgeist, un Air du temps que et talla la pell i agita la teva respiració. Aquesta noia és tot menys avorrida.

De la mà del nostre esperit volador tornem al nostre hipotètic present i com que cap desig és gratis, ens deixa perquè puguem reflexionar; què hem après de tot això? Hi ha alguna cosa per aprendre? Intentarem desentranyar algun misteri ocult però potser, i com deia Warhol, Kim és simplement el que veus, no hi ha res més. I simplement també Kim va dir a prop del seu burca ajustat (i aquestes dues paraules juntes ja de per si mateix em fan pensar) – What´s more American than a T-shirt head to toe?! – i com a Warhol, com la Coca-cola, com a Instagram, si alguna cosa hem après dels americans és que no hi ha poder més gran que el de la visibilitat.

Moral i desig sempre han anat per camins paral·lels, essent miralls que s’auto-projecten en infinit per i pel finit que representa el cos. I en general, i sense saber gaire bé encara el per què i el quan, pràcticament la totalitat de les cultures han utilitzat el cos de la dona com a representació tant dels seus valors com contravalors. Dels seus desitjos, dels seus anhels, de les seves lleis i principis, de les seves repulses i els seus crims. No és el que diu, ni com ho diu, sinó allò que porta i per què ho porta. Un cop vaig llegir un testimoni d’una dona afganesa que havia aconseguit escapar al burca i sense grans al·legats pel mig, simplement relatava que en portar-lo el pes és tan gran en caminar, i l’asfíxia dins és tan present, que pràcticament la totalitat de la teva energia es concentra a respirar, poder respirar, poder seguir, un pas més, poder respirar. Seguia dient, resulta difícil pensar, resulta difícil parlar, resulta difícil menjar, t’has de concentrar vivament a inhalar i exhalar aire. El seu Air du temps em sembla més complex que el de Kim, és l’aire americà, l’aire de Carabases, més respirable i user-friendly que l’afganès? Són tots els aires els mateixos o també en això ens diferenciem?

Dones vestint burques / Agències

Tornem a la gala, Kim camina totalment coberta com el Res dels personatges Res del teatre Kabuki. Aquests personatges apareixien i desapareixien en escena per canviar als personatges reals els seus quimonos, obrir-los, tancar-los, donar-los instruments, canviar-los les màscares, canviar els escenaris, facilitar-los la seva existència dins de la ficció de l’obra. I aquí ens trobem amb una narrativa del poder a través de la visibilitat i la invisibilitat. Em pregunto i pregunto al meu esperit de la Gala del Met passada, en què es diferencien aquests personatges Res dels personatges que han muntat la carpa del Met, que han aspirat la catifa de la carpa del Met, que han planxat les estovalles, col·locat les flors i doblegat la cantonada del paper higiènic dels banys de la gala del Met? ¿Ha volgut Kim rendir homenatge a totes aquestes ombres que faciliten la seva passejada, el seu photo call, el seu sopar sense menjar i el seu no menys complicat, escenogràfic i de moment encara privat pis? És aquest el missatge? Podria ser, encara que Calabasas està molt lluny de Jersey per preguntar i crec que Kim no els segueix a Instagram.

Perfil d’un dels seguidors de Kim Kardashian (262 milions) / Instagram

I com que en tot bon misteri no hi ha una sola i única solució, sinó múltiples i dispars explicacions que perpetuen l’enigma i el converteixen així en epic moment of the year. I jo vull seguir preguntant-me sobre allò visible i invisible de la nostra controvertida heroïna-villana-performer i no puc seguir fent-ho sense parlar de la seva anti-Pigmalió, el cervell i cor darrere d’aquest fashion moment 2021. Deien de Cristóbal Balenciaga que era un home molt basc, reservat alhora que temperamental, racional però apassionat, complex alhora que proper, en fi, totes aquestes contradiccions que solen escriure els biògrafs dels mestres, aquests, en general homes, que han aconseguit el pòdium de mestre de qualsevol disciplina que puguem imaginar. Però no vull reflexionar com construïm els nostres genis ja que això em portaria almenys un altre article. El que m’interessa de Cristóbal, i heus aquí que utilitzo el seu nom de pila com fem amb les nostres gènies (aquí l’autocorrector m’ha canviat la paraula directament a genis) que simplement anomenem Frida o en el nostre cas Kim. I com deia, allò que veritablement m’interessa de Cristóbal és el seu complex món de classes. Hem crescut escoltant que la classe ni es compra ni es ven, la classe s’hereta, la classe es mama, aquest subtil univers de codis que normalment restringeixen més que permeten i que atorga als iniciats saber-se posseïdors d’un poder secret que els diferencia dels altres, en definitiva i seguint qualsevol narrativa centrada en la diferenciació, els fa invariablement millors. I va ser en aquest arcaic concepte de classe on Balenciaga va regnar com a mestre dels mestres, com a sacerdotessa suprema dictant el que marqueses i duqueses i princeses havien de portar o no. Cristóbal, que havia nascut sent el fill de la cosidora que anava cada estiu a la casa de la marquesa de Casa Torres a ficar vores, cosir cortines i arreglar tot el que calia perquè aquesta marquesa surés en una perfectament cosida i plàcida existència. I heus aquí una altra vegada que jo em pregunto – Potser no hi ha res més subversiu que acabar dominant la gent que un dia et va dominar? – Hi havia ja a la roba de Balenciaga una arquitectònica venjança de classe? – tampoc ho sabrem, però si ens serveix per començar a conèixer Demna Gvasalia. Sí, aquest home darrere d’un nom que amb prou feines puc pronunciar.

Si hi ha alguna cosa que us pugui identificar és la subversió. És radical i amb una estètica que fluctua entre l’atòmica Txernòbil, la caiguda del mur de Berlín, la cua de Berghain i el Marais de París ha proposat una moda/identitat força difícil de classificar. I si hi ha alguna cosa que defineixi els nostres temps és la desclassificació. Però una desclassificació construïda, una desclassificació elitista que permet a les seves elits jugar amb conceptes que en realitat pertanyen a aquesta immensa majoria de no classificats que habiten en la invisibilitat. – ¿Volia Demna, a través de Kim, retre homenatge als seus followers, vestint-la de follower? – No són potser aquests followers (i ho sento, no m’incloc a la seva llista) personatges sense identitat, sense cara, una K o M que van engreixant el seu compte d’Instagram i per tant el seu(s) compte(s) de banc ?. Hi havia un joc a l’Edat Mitjana que permetia una vegada a l’any els amos vestir-se de serfs i els serfs d’amos. Aquest dia del Món al revés permetia perpetuar el seu sistema igual que nosaltres perpetuem els protagonistes d’Instagram apropiant-nos de les seves històries, de les seves famílies, dels espais que habiten, de les marques, dels somnis que somien, de les belles misèries. Si hi havia algú capaç de llançar un fashion moment 2021 tan complex però simple, tan críptic com obvi, aquest era el tàndem entre Demna i Kim – What’s more American than T-shirt head to toe?! – What is easier than to play with the contraries? What could be stronger than simple thing? I aquí per acabar, em torno a preguntar, i pregunto al geni del llum, a la fada padrina i a l’esperit del Nadal passat qui és realment Kim, i en la pregunta l’únic que aconsegueixo és fer-me’n una altra més. Potser ens importa? Vestida o sense vestir, amb cul o sense ell, la seva cara, la seva vida, els seus triomfs i les seves belles misèries regnen en una dimensió que fàcilment podem apagar, deixa morir la bateria del teu iPhone i aquí tens Kim vestida per Demna a la Met 2021.

(Foto portada: Kim Kardashian vestida per Demna Gvasalia / Met Gala 2021 / Theo Wargo for vogue.com / GettyImages)