close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

novembre
SPLIT SCREEN

Nerea Arrojería

En una mena de vaticini, el 2018 Aneesh Chaganty va estrenar Searching, un pioner thriller desenvolupat íntegrament a la pantalla de l’ordinador. A les múltiples carpetes i finestres que el personatge anava obrint, s’encavalcaven simultàniament converses de xat, videoconferències de treball, videotrucades amb la família, vídeos casolans de les vacances, enregistraments secrets, noticiaris i navegacions per la interfície. Aquest assortiment de formats assenyalava la multiplicitat de càmeres que estan a la nostra disposició a la vida quotidiana, i la mirada hiperactiva, dispersa i totalitzadora amb què intentem atendre els continus inputs visuals que sol·liciten el nostre interès. Tan sols un any després, al nostre dia a dia, la pantalla partida va arribar al punt més àlgid.

Si bé ja havia estat un recurs altament emprat als videoclips, als videojocs i per descomptat al cinema, pel seu potencial narratiu i atractiu, ha estat durant aquests dos anys de confinament, amb el teletreball, classes virtuals, videotrucades i videoconferències, que és més present que abans. El que ens porta a veure com aquesta forma de representació i mediació amb el mut ens afecta.

Hem comprovat que, a diferència de la imatge fixa i única, l’split screen —especialment el més complex, en format mosaic o multipantalla— ens condueix a un excés d’imatges, a un col·lapse d’elecció a la sobreproducció i a un malbaratament. L’ull només pot mantenir l’atenció en un enquadrament, de manera que mentre mirem de banda, els altres enquadraments es desaprofiten. Aquesta relació entre l’excés, el consum i el malbaratament del material forma part del que Nadia Bozak identifica com a dinàmiques de la cultura postindustrial, i que es reflecteixen a les càmeres de videovigilància: una quantitat il·limitada de contingut audiovisual que, en el millor dels casos, no caldrà visualitzar després del seu registre[1]BOZAK, Nadia (2008), «Four Cameras are Better than One: Division as Excess in Mike Figgis’ Timecode». En: Refractory: Journal of Entertainment and Media, vol. 14. University of Melbourne, … Continue reading. Igual que en la realitat física, no ho podem abastar tot. El cross-cuting el fem amb la nostra mirada que traslladem d’un pla a un altre de la pantalla. Exercim una edició mental en decidir l’ordre i el temps que dediquem a cadascuna de les seccions. Richard Fleischer en diu «fer treballar l’audiència», en desafiar-nos a assimilar més informació que en un enquadrament únic. Requereix un compromís actiu, se’ns convida a establir connexions, correlacions i cercar un ordre entre els plans simultanis que competeixen entre si. Aquest recurs sovint trenca amb el principi de transparència fílmica, en evidenciar la naturalesa artificial de la imatge: un enquadrament dins d’un enquadrament crida l’atenció sobre l’acte deliberat d’enquadrar. Davant d’això, als tradicionals splits screens l’espectador suspèn temporalment la seva credulitat. No obstant, en la simulació de videotrucades —com en la no gaire afortunada Host (Rob Savage, 2020)— passa el contrari: el cinema esdevé més real.

El llenç-pantalla ha estat finestra oberta des d’on treure el cap al món, des que Alberti al segle XV el descrivís com a tal. Aquesta manera de comprendre la representació va tenir un gran èxit entre els renaixentistes que a través de la perspectiva traduïen la realitat al pla bidimensional, i encara que ha patit transformacions tan significatives com el cubisme i el collage dels dadaistes de principis del segle XX, i prèviament a l’antiguitat clàssica i medieval els díptics, tríptics i altres políptics estaven a l’ordre del dia, podríem aventurar-nos a imaginar que ha estat en aquests darrers anys que el vidre de la finestra-pantalla ha volat a trossos per mostrar-nos en les seves esquirles altres formes de representació. Potser el split screen és un dels recursos cinematogràfics paradigma de l’era actual a les societats digitals. Per això, com a editora convidada del mes de novembre, em sembla oportú dedicar el número a reflexionar sobre la pantalla partida amb quatre professionals de l’àmbit del cinema, l’audiovisual, el videoart i l’art digital com són Arturo/fito Rodríguez, Mariela Cantu, Pau Waelder i Ingrid Guardiola.

Haurà canviat la nostra fenomenologia del veure? [2] «Fenomenologia del veure» ha estat encunyat per fito Rodríguez i citat per Ingrid Guardiola en el seu text.  Serà la pantalla partida una heterotopia?[3]Recupera i actualitza Pau Waelder en el seu text la «heterotopia» proposada per Foucault. Entenent aquesta com un espai de presentació i contemplació on trobar-se, i que no representa el propi lloc que habitem, sinó un de diferent, virtual i, per tant, inexistent?

 

(Imatge destacada: Fotograma del film Searching dirigit per Aneesh Chaganty el 2018).

 

References
1 BOZAK, Nadia (2008), «Four Cameras are Better than One: Division as Excess in Mike Figgis’ Timecode». En: Refractory: Journal of Entertainment and Media, vol. 14. University of Melbourne, Melbourne.
2 «Fenomenologia del veure» ha estat encunyat per fito Rodríguez i citat per Ingrid Guardiola en el seu text.
3 Recupera i actualitza Pau Waelder en el seu text la «heterotopia» proposada per Foucault.
Tema del Mes

Nerea Arrojería és historiadora de l'art especialitzada en fotografia. Entre les línies d'interès hi ha la imatge fixa o en moviment utilitzada en les societats contemporànies, dins o fora del museu.

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)