L’ambició de ser múltiple: diàlegs entre art i ficció

Soc, entre moltes altres coses, una escriptora de ficció. I en la meva última novel·la, Hemoderivadas vaig imaginar la trajectòria possible de Pandora Ferreira-Bisset, una artista apòcrifa, inventada, que ha treballat amb els diferents sentits de la sang i del cos. La seva obra i vida imaginàries van donar lloc a una sàtira sobre algunes tendències de l’art contemporani, per tal d’exposar els absurds i els perills inherents a la misogínia, l’essencialisme femení i la transfòbia.

I això va ser possible gràcies a la generosa invitació de diferents artistes i comissàries, així com a les xerrades i complicitats amb amigues, que em van incitar a habitar algun temps, molt, massa, plaent, en aquesta zona liminal on la imaginació literària conviu amb el real, el versemblant i l’històric. I va ser aquesta mateixa pulsió lúdica la que em va motivar a preguntar-los com es relaciona, transmuta i interpel·la la ficció com a revers i anvers de l’art a Emilia Casiva, Anaïs Senli, Verónica Lehner i Raisa Maudit.

Així va ser com em vaig adonar que la paròdia i l’humor en l’obra de Sofia Torres Kosiba van donar vida a una filiació patrícia fictícia. D’acord amb la mirada d’Emilia Casiva en Family Game: entre la imaginació especulativa i l’al·lucinació històrica, on la distància entre la contemplació del crític i l’obra implosiona. I totes dues esdevenen una sola veu. Una que desencadena “el real”: la família inventada, la genealogia apòcrifa, l’aspiracionalitat nua, perquè com assaja Casiva:

“Les arts performàtiques impliquen invents de realitat. Però l’art no és mera il·lusió, sinó l’elaboració matèrica d’una fantasia posada al món.”

Qui no voldria reinventar-se una i altra i una altra vegada a través de l’art i la ficció? En aquesta voluntat desencadenada la família, aquesta institució atàvica i primitiva, s’assumeix com a entitat inventada, confeccionada, reapropiada. Un lloc imaginari on assajar formes elàstiques d’una comunitat de sentit que s’amplia, més enllà dels determinismes biològics, genètics o antropocèntrics.

Aquest és el camí que va prendre Anaïs Senli per indagar en la liquiditat que ens configura i ens uneix en una massa indivisible. Un continuum de fluids, la comunitat primària en l’origen de la vida sobre la pols d’aquest planeta.  Som aigua i som vida, som la matèria indivisible, assenyalada per la Línea Fusca. Com una línia equatorial, aquesta ratlla vertical i fosca que emergeix a l’abdomen al voltant del segon trimestre d’embaràs esdevé la línia de l’horitzó, la referència geogràfica enmig de la confusió hormonal. En aquest moviment ondulant, calm, però incisiu, esperonat pels dubtes i els qüestionaments que transcendeixen l’excepcionalisme fugit, Senli articula el seu testimoni personal sobre la maternitat:

“Tota l’aigua de la Terra és extraterrestre, és la segona molècula més comuna de l’Univers. El nostre sistema solar s’ofega en aigües amniòtiques. No eé sinó la Via Làctia un úter estel·lar que gesta nous tipus de vida plural? La teva existència fa vacil·lar la meva visió de la paraula “jo”. Però, sabia a què em referia en dir “jo” abans de tu? Socrealmentun ésser independent i autònom com m’havien dit? O soc més aviat un ecosistema que depèn de manera radical de tots i tot el que m’envolta?”.

De les arts performàtiques com a “invents de realitat” a Sofía Torres Kosiba, en la veu del seu doble, comprimida i paronomàsica, Emilia Casiva, a l’autociència per donar sentit a la maternitat a Anaïs Senli, altres gèneres, altres recursos, altres dispositius i artefactes auspicien aquest lloc lúdic on l’art i la ficció muten,  s’imiten i es transformen.

Un espai de jocs on també conviuen l’aigua, la pedra, l’acrílic, la ceràmica i la lava, la sang, la matèria “vibrant” en les obres de les artistes Verónica Lehner i Raisa Maudit.

En aquests elements biòtics i abiòtics ocorre un estat de moviment o transformació segons Verónica Lehner i els seus Exercicis de complicidad o la obstinació del que és mutable. Així és com assistim a una exploració fragmentària que provoca un estranyament, una desestabilització, en les encertades paraules de Jane Bennett (2022):

“Tornaré una vegada darrere l’altra  sobre les figures de la “vida” i la “matèria”, desestabilitzant-les fins que comencin a semblar estranyes, més o menys com la manera en què una paraula habitual pot, en ser repetida, convertir-se en un so estrany i sense sentit. A l’espai obert per aquest estranyament pot començar a prendre forma una materialitat vital.”

D’aquesta manera, un misteri es desenvolupa davant una complicitat infantil, ingènua, i per això les coses animades deixen de ser només objectes passius. Més enllà de l’animisme, el panteisme i els límits de les categories antropològiques, i més aquí d’especulació pròpia de l’exobiologia, Verónica Lehner comparteix la seva sorpresa i admiració davant d’aquests fenòmens:

“La matèria es mostra com una cosa no acabada, una cosa que roman en continu procés sense dirigir-se cap a una forma final, una cosa que es manté en un perpetu estat de tornar-se alguna cosa”.

Ecfrasi, en el seu sentit etimològic original significava “donar vida a un objecte inanimat” i en l’actualitat, expressa la representació verbal o escrita d’una imatge visual. No obstant això, a Del Transformisme a la Transformació: la Fúria, la Sang i la Lava de Raisa Maudit, aquesta figura retòrica encarna un fosc origen mitològic. Perdut entre taxonomies lingüístiques zombis que renaixen i muten entre les paraules i les coses, així és com aquest recurs adquireix una vitalitat nova, donant veu a la fúria, la lava i la sang que ens interpel·len i ens intimiden amb la seva omnipresència i la seva contínua mutació:

“A tu que llegeixes això sense saber què estaves llegint, ja t’advertim: aquí es conté el sentit de tot el que hem estat i serem, de tot el que fem en tots els plans. En aquestes línies s’amaguen molts processos i referents no citats —perquè aquí hi ha saviesa i intel·ligència a perdició– des de la filosofia, la ciència, la teologia, la música, la literatura, l’art, i sobretot un Transformisme que s’ha convertit en Transformació. Està a les teves mans descodificar-lo. Si abans ens temien, ara temeu-nos de veritat.”

De la genealogia inventada a la ciència-ficció i l’especulació autobiogràfica, passant pels nous materialismes i les noves ontologies, en totes aquestes autores i artistes, aflora una voluntat de multiplicitat. Una capacitat mediúmica per encarnar preguntes més enllà del jo o com una negació de si mateix. Perquè com asseveral’escriptora Betina Gonzalez (2021) sobre el cor secret de l’escriptura i la força alliberadora de la imaginació (i, agregaria jo, de l’art):

“En tota escriptura de ficció hi ha una negació del jo o almenys un retirament­. Escriure és sortir-se de si, desubicar-se. Excloure’s. La pulsió a inventar és la de ser uns altres, l’ambició de ser múltiple.”

En aquesta “desubicació” per crear l’altre, tot i que no necessàriament humà o familiar, consisteix la pulsió lúdica per la multiplicitat en què es basen les regles del joc d’aquestes quatre veus. És aquesta ambició de ser múltiple que llança en els textos d’Emilia Casiva, Anaïs Senli, Verónica Lehner i Raisa Maudit, la que bressola els diàlegs infinits, mutables, en constant transició, entre l’art i la ficció.

Bibliografia esmentada:

Bennett, Jane (2022). Materia vibrante. Una ecología política de las cosas. Traducción de Maximiliano Gonnet. Editorial Caja Negra, Buenos Aires, Argentina.

González, Betina (2021). La obligación de ser genial. Editorial Gog y Magog. Buenos Aires, Argentina.