close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

16 desembre 2019
La cuina i el rellotge

Paula García-Masedo

«Sobretot, benvolguda mestressa de casa, evita les petites ‘xerrades’ a les escales del soterrani, al vestíbul principal, davant la porta de l’apartament o a través de la finestra, ja que són veritables lladres de temps!». [1]

«Aquest rellotge de control és, en el dia d’un obrer, el primer avís d’una llei la brutalitat de la qual domina tota la part de la vida passada entre màquines; l’atzar no té carta de ciutadà a la fàbrica». [2]

 

Aquest text aborda les bases del disseny d’una de les estades més emblemàtiques de la casa: la cuina. D’on ve? A quines qüestions respon aquest espai? La cuina és un dels llocs més importants per al sosteniment material i afectiu de la vida. Donada la importància que tenen les tasques que fan possible viure —el treball reproductiu— en la creació de la força de treball, és a dir, donat l’important que és que el nostre cos estigui ben alimentat i vestit, les nostres filles criades i les nostres àvies ateses, per a servir en l’engranatge de producció capitalista, el disseny de les tasques domèstiques i dels espais on es realitzen no va escapar en absolut al control per part del sistema.

La cuina contemporània no pot separar-se de les teories racionalistes que van modelar la manera de producció capitalista al canvi de segle. La seva principal doctrina va ser formulada per Frederick Winslow Taylor a principis del segle XX. El taylorisme, dissenyat per al treball fabril, va permetre desplaçar el control obrer del treball (que abans coneixia els procediments i gestionava els temps), passant-los al departament de planificació, que ara organitzava les operacions i feia servir el cronòmetre per a augmentar la productivitat. D’aquesta manera, es va donar un canvi radical en les relacions econòmiques entre classes, i el sorgiment de la producció en massa que el fordisme va consolidar.

En aquest context, va tenir lloc també una sistematització de les tasques domèstiques, que es va relacionar amb les teories dissenyades per a les fàbriques, i que van impulsar activistes, associacions de mestresses de casa, la indústria o l’estat. Aquesta sistematització tenia una justificació científica, perquè tornava més eficaces les maneres de fer el treball domèstic, no obstant això obviava la possibilitat d’intercanviar-lo per capital, reforçava l’assignació d’aquestes tasques a les dones (la qüestió de gènere estava encara molt lluny de discutir-se), les reglamentava, i les vinculava als productes de consum propis de la imminent societat de consum. La mitificació de la mare mestressa de casa va permetre al capital, «mitjançant la denegació del salari per al treball domèstic i la seva transformació en un acte d’amor», com va afirmar Silvia Federici, obtenir «una quantitat increïble de treball gairebé gratuït». [3]

Però aquest enteniment del treball domèstic va ser només un de molts que es van proposar durant els segles XIX i XX. Si aquestes idees van triomfar sobre les altres, va ser perquè es van adequar al sistema ideològic i econòmic del capitalisme patriarcal.

 

El 1982, Dolores Hayden va publicar l’aclamat llibre The Grand Domestic Revolution [4] sobre les primeres dones que als Estats Units van identificar l’explotació econòmica del treball domèstic com una de les raons de la seva desigualtat. Aquestes dones van proposar la transformació dels espais de les tasques domèstiques per a obtenir control sobre elles. Hayden exposa diferents esforços per a col·lectivitzar el treball domèstic, com els proposats pels socialistes utòpics Robert Owen o Charles Fourier, o per iniciatives com la de Melusina May Peirce. Peirce va iniciar la Cambridge Cooperative Housekeeping Society, que perseguia l’objectiu d’organitzar el treball domèstic en cooperatives, on dones de classe mitjana i proletàries treballaven juntes, totes accionistes, cobrant pel menjar preparat o per treballs de bugaderia. La seva insistència que fossin remunerades va ser provocadora, i els seus marits es van sentir amenaçats per la independència de les seves esposes. L’empresa de Peirce, iniciada el 1868, va fracassar el 1871.

Davant d’històries com la de Peirce, les propostes de sistematització del treball domèstic realitzat per les anomenades «enginyeres domèstiques» [5]  va tenir més èxit. Catherine Beecher va ser la primera d’aquestes dones. L’historiador Sigfried Gideon, en un dels llibres fonamentals de l’arquitectura, va considerar a Beecher una important impulsora de la mecanització de la llar. [6] Diana Strazdes,[7] per part seva, va trobar en les propostes de Beecher el reflex de les cases puritanes de Nova Anglaterra del segle XVII, de les Beecher va recuperar l’estructura organitzativa per a proposar una reforma cristiana de la vida domèstica. Nascuda el 1800, Catherine Beecher creia en la separació de l’esfera de la dona i la de l’home, essent la de la primera reservada a l’àmbit privat, i la del segon als assumptes públics. Mitificaria la dona com a mare i professional de la casa, guia moral de la societat.

Entre els seus múltiples llibres i articles, el seu èxit més rotund va ser A Treatise on Domestic Economy for the Use of Young Ladies at Home and at School, publicat el 1841. Aquest tractat dirigit a les joves mestresses de casa abordava moltes qüestions relatives a la llar, des de consells d’alimentació o educació física, a la importància de bones maneres per a la felicitat familiar. El capítol 24 el va dedicar al disseny d’habitatges. Suggeria cases eficients i cuines racionalitzades plenes de llum i aire. La seva visió es va completar amb la publicació de The American Woman’s Home, escrit amb la seva germana Harriet, el 1869. En aquest llibre, la cuina era un àmbit mecanitzat, situat al cor de la casa.

Una altra important influència per a la cuina moderna va ser Lillian Evelyn Moller Gilbreth, nascuda el 1878. Juntament amb la seva parella Frank Bunker Gilbreth, va ser pionera de l’administració científica del treball i experta en eficiència, i va dissenyar una metodologia anomenada Sistema Gilbreth amb l’eslògan «The One Best Way to Do Work». Lillian va aplicar el seu mètode a casa seva, malgrat el seu desgrat per les tasques domèstiques i del fet que ella mateixa, una executiva, tenia servei. Als anys 20 es va associar amb la Brooklyn Borough Gas Company per a desenvolupar Gilbreth’s Kitchen Practical, presentat en 1929. Aquesta cuina mostrava els nous electrodomèstics de gas, així com la recerca de Gilbreth sobre l’estalvi de moviment. La va organitzar eficientment, amb els focs i la superfície de treball contigus, l’emmagatzematge dels aliments a dalt, el de les bateries de cuina a baix i la nevera a prop, formant una disposició en forma de L. Gilbreth va mesurar en passos l’eficiència de la seva cuina. [8]

Contemporània seva va ser Christine Frederick, l’especialista en economia domèstica més influent a Europa. Frederick estava interessada en l’aplicació del taylorisme a la llar. El 1912, un any després de la publicació de Principles of Scientific Management de Taylor, Frederick va signar una sèrie d’articles sota el títol “New Housekeeping” al Ladies’ Home Journal, amb els quals pretenia explicar el taylorisme a les dones de classe mitjana. Aquests articles es van publicar posteriorment a The New Housekeeping: Efficiency Studies in Home Management. A la dècada de 1920, va posar en valor la idea de l’obsolescència planificada del producte com una forma d’eficiència a gran escala que mantindria l’economia industrial funcionant sense problemes.

A Europa, la racionalització del treball domèstic va adquirir protagonisme després de la I Guerra Mundial, un moment en el qual les nacions prenien nota de la industrialització dels Estats Units. El cas alemany ha estat el més estudiat per la historiografia de l’arquitectura, del qual destaca la consideració de l’espai domèstic com a part del sistema econòmic nacional. Quant a l’habitatge, des de 1921, el Grup d’Economia Nacional del Consell Nacional Assessor de Productivitat es va encarregar de difondre les idees tayloristes. Va crear un servei educatiu, va realitzar estudis de temps i eficiència, i va posar en marxa un arxiu sobre economia domèstica. Semblava que darrere d’un treballador eficaç hi havia una llar ben administrada i feliç. La racionalització apareixeria com un mecanisme de control ideològic sobre la classe proletària, a qui estaven dirigides aquestes recomanacions. La influència americana es pot traçar a partir de la traducció del llibre de Christine Frederick a l’alemany en 1921. L’article “The Rationalization of Consumption in the Household” (1922), de l’arquitecta Erna Meyer per a una revista de l’Associació d’Enginyers Alemanys, expressava la insistència de l’autora en la necessitat d’entendre l’habitatge com un lloc productiu que havia de ser reformat.

Des del punt de vista de l’acadèmica Susan R. Henderson, el treball de dones com Meyer va fer que  la reforma domèstica semblés un programa feminista, i la participació d’associacions de mestresses de casa en la seva teorització, un procés participatiu.[9] Per a Henderson, el patriarcat privat representat per la família va ser progressivament lliurat a un patriarcat públic dominat per la indústria i l’Estat, en convertir la cuina en un producte de consum i un dispositiu disciplinador, on la visió universal del modernisme esborrava les diferències socials i de gènere.

El 1925, Ernst May va contractar a la primera dona sortida de l’Escola d’Arquitectura de Frankfurt per a desenvolupar la cuina que seria present a 10.000 habitatges socials promoguts pel govern de la ciutat, en mans dels socialdemòcrates. Margarete Schütte-Lihotzky va dissenyar la cuina de Frankfurt, la cuina moderna per excel·lència, un espai de 1,90 per 3,44 metres, on els moviments eren els més eficients. El metall, el linòleum, el vidre i la ceràmica la feien asèptica, un laboratori. El 1927, va ser mostrada a l’exposició de la Werkbund de Stuttgart, i se la va reconèixer internacionalment. A Espanya, després de la publicació de dos articles sobre l’exposició de Stuttgart a la revista Arquitectura, la cuina va passar de ser una estança oblidada a tenir importància en dos articles dels arquitectes moderns García Mercadal i Arniches i Domínguez.[10] La segona trobada del CIAM (Congrès internationaux d’architecture moderne), una de les institucions més influents de l’arquitectura en aquell moment, realitzat el 1929 a Frankfurt, es va titular Die Wohnung fur das Existenzminimum (L’habitatge per al nivell de vida mínim), i va ser organitzat per Ernst May.

El compromís polític de Lihoztky va ser indubtable: després del seu ingrés al partit comunista austríac, el 1940 va ser arrestada per la Gestapo a Àustria i condemnada a mort —condemna permutada per 15 anys de presó. No obstant això, l’aplicació de la tecnologia a la resolució dels problemes de la classe proletària, i en concret de les dones de classe obrera va tenir nombrosos problemes. Malgrat els avantatges de la planificació, es van obviar les organitzacions vitals i tradicions de les economies precapitalistes. Un determinat model de família es va reproduir en els dissenys d’habitatge. La millora tècnica va mitigar la lectura de l’explotació de classe i gènere sota el caràcter heroic de les construccions modernes. L’aplicació de la tecnologia es va fer d’acord amb els interessos industrials, i no es va atacar la base de la desigualtat de les dones i de la classe proletària. La creació de salaris per al treball domèstic, la industrialització d’aquests treballs i el qüestionament dels rols de gènere o de la mateixa idea del gènere mai van tenir una oportunitat. Tenint en compte la importància del salari en una societat capitalista, la invisibilització i denigració de les cures va contribuir a mantenir a les dones apartades del poder polític, econòmic i social.

L’espai de la cuina i l’habitatge es va dissenyar sobre la base de valors productivistes sota els quals havien de funcionar les dones. Però, com va assenyalar Silvia Federici, «només des del punt de vista del capitalista ser productiu és una virtut moral, fins i tot un imperatiu moral. Des del punt de vista de la classe obrera, ser productiu significa simplement ser explotat».[11] Avui, amb la globalització, molt del treball reproductiu ha recaigut en dones migrants, moltes vegades en condicions contractuals irregulars. Com assenyala Federici, la qüestió està encara a «reclamar el control sobre les condicions materials de la nostra reproducció i crear noves formes de cooperació que escapin a la lògica del capital i del mercat».          

 

 

[1]                «More free time for the woman», Metallarbeiter-Zeitung, 1 de gener de 1927. Citat per Mary Nolan, «“Housework Made Easy”: The Taylorized Housewife in Weimar Germany’s Rationalized Economy» a Feminist Studies Vol. 16, Nº 3 (Tardor, 1990), pp. 571.

[2]                Simone Weil, La condición obrera, Ediciones Nova Terra, Barcelona, 1962, pp. 106–107.

[3]                Silvia Federici, Revolución en punto cero, Traficantes de sueños, Madrid, 2013, p. 38.

[4]                Dolores Hayden, The Grand Domestic Revolution, The MIT Press, Cambridge, 1982.

[5]                Carmen Espegel Alonso i Gustavo Rojas Pérez, «La estela de las ingenieras domésticas americanas en la vivienda social europea», Revista Proyecto Progreso Arquitectura, Nº 18 (Maig 2018), pp. 54-73.

Disponible a https://revistascientificas.us.es/index.php/ppa/article/view/3966/4504

[6]                Siegfried Gideon, Mechanization Takes Command: A Contribution to Anonymous History, Oxford University Press, New York, 1948, pp. 512-19.

[7]                Diana Strazdes, «Catharine Beecher and the American Woman’s Puritan Home» a The New England Quarterly Vol. 82, Nº 3 (Setembre 2009), pp. 452-489. Disponible a https://www.jstor.org/stable/25652030?read-now=1&seq=3#page_scan_tab_contents

[8]                Alexandra Lange, «The Woman Who Invented the Kitchen» a Slate, 25 octubre 2012. Disponible a https://slate.com/human-interest/2012/10/lillian-gilbreths-kitchen-practical-how-it-reinvented-the-modern-kitchen.html

[9]                Susan Henderson, «Revolution in the Woman’s Sphere: Grete Lihotzky and the Frankfurt Kitchen» a Debra Coleman, Elizabeth Danze, Carol Henderson (ed), Architecture and Feminism, Princeton Architectural Press, New York (1996), pp. 221–247.

[10]              María Carreiro-Otero y Cándido López-González, «La cocina moderna en la vivienda colectiva española a través de los concursos de arquitectura del período 1929-1956» en ACE: Arquitectura, Ciudad y Entorno 39 (2019), p. 189. Disponible a http://dx.doi.org/10.5821/ace.13.39.5979

 

[11]              Silvia Federici, Revolución en punto cero, Traficantes de sueños, Madrid, 2013, p. 57.

Paula García-Masedo és artista. També ha publicat llibres amb Caniche Editorial.

Publicacions

16 desembre 2019

La cuina i el rellotge

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)