La complexitat enmascarada de Hal Foster

L’últim assaig de Hal Foster, El complex art-arquitectura, sembla resumir els defectes habituals dels assajos sobre fenòmens artístics contemporanis: l’excessiva teoria, amb el conseqüent entusiasme estudiantil per allò que mai arribarem a entendre, o la curiositat periodística, acompanyada d’una descripció actualitzada que res ha d’aportar llevat llistes de noms. A primera vista qualsevol diria que estem davant d’un saberut assaig teòric com sembla indicar el modest (al mateix temps que selecte) volum de noms propis que gestiona Foster, una dotzena entre arquitectes i artistes plàstics vinculats amb l’arquitectura.

Foster reflexiona sobre qüestions arquitectòniques mitjançant un conjunt d’articles desconnectats entre si, el contingut dels quals manté de vegades una relació distant amb el propòsit inicial: sis dels onze capítols es dediquen a informar (sense aprofundir massa) sobre l’existència de figures individuals que qualsevol interessat hauria conèixer a hores d’ara; la meitat del llibre versa sobre artistes sense connexió evident amb l’arquitectura com són Flavio o McCall (tampoc contribueix molt a la causa que Foster esmenti la mida enorme que requereixen les seves projeccions en la foscor per justificar la connexió d’aquest últim artista amb l’arquitectura en general), i per acabar en algun lloc, els apunts mínims de teoria caminen dispersos entre parèntesis («És un gir curiós que, en tant que molts artistes ja no recorren a la naturalesa inspirada del dibuix, molts arquitectes insisteixen a fer-ho. Han aprofitat la vella llegenda de l’artista com a visionari creador d’imatges», assenyala l’assagista per parlar de l’obsessió de Norman Foster vers els seus esbossos manuals.)

És veritat que el terme complex que apareix en el títol suggereix una lectura política de l’estrellat arquitectònic contemporani que fa aparició unes quantes vegades en el text, com quan Foster denuncia l’equivalència que estableixen els ideòlegs entre l’obscenitat monumental de la transparència dels materials de construcció, vidre sobretot, i la transparència de les institucions allotjades dins d’aquests edificis. Sobre les cúpules de Norman Foster escriu en to irònic: «una reunió política es converteix en una diversió per als espectadors, un distingit museu en una meravellosa exposició de si mateix al British Museum». Resulta curiós, però, que Foster mai vagi més enllà de criticar aquesta mena de retòrica inflada, o que amb prou feines apareguin en el seu discurs paraules com gentrificació, que potser haurien permès explicar el boom de museus i gratacels amb certa pretensió artística. Foster exerceix aquí el paper del crític artístic que disciplina als artistes en la seva excèntrica ignorància sense arribar mai a oferir el saber que podria explicar la situació. Suposo que també són inconvenients de descuidar els avenços recents en anàlisi urbanístic.