close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

15 novembre 2013
birds-nest-beijing-art-ar-007.jpg
La complexitat enmascarada de Hal Foster

Ernesto Castro


L’últim assaig de Hal Foster, El complex art-arquitectura, sembla resumir els defectes habituals dels assajos sobre fenòmens artístics contemporanis: l’excessiva teoria, amb el conseqüent entusiasme estudiantil per allò que mai arribarem a entendre, o la curiositat periodística, acompanyada d’una descripció actualitzada que res ha d’aportar llevat llistes de noms. A primera vista qualsevol diria que estem davant d’un saberut assaig teòric com sembla indicar el modest (al mateix temps que selecte) volum de noms propis que gestiona Foster, una dotzena entre arquitectes i artistes plàstics vinculats amb l’arquitectura.

Foster reflexiona sobre qüestions arquitectòniques mitjançant un conjunt d’articles desconnectats entre si, el contingut dels quals manté de vegades una relació distant amb el propòsit inicial: sis dels onze capítols es dediquen a informar (sense aprofundir massa) sobre l’existència de figures individuals que qualsevol interessat hauria conèixer a hores d’ara; la meitat del llibre versa sobre artistes sense connexió evident amb l’arquitectura com són Flavio o McCall (tampoc contribueix molt a la causa que Foster esmenti la mida enorme que requereixen les seves projeccions en la foscor per justificar la connexió d’aquest últim artista amb l’arquitectura en general), i per acabar en algun lloc, els apunts mínims de teoria caminen dispersos entre parèntesis («És un gir curiós que, en tant que molts artistes ja no recorren a la naturalesa inspirada del dibuix, molts arquitectes insisteixen a fer-ho. Han aprofitat la vella llegenda de l’artista com a visionari creador d’imatges», assenyala l’assagista per parlar de l’obsessió de Norman Foster vers els seus esbossos manuals.)

És veritat que el terme complex que apareix en el títol suggereix una lectura política de l’estrellat arquitectònic contemporani que fa aparició unes quantes vegades en el text, com quan Foster denuncia l’equivalència que estableixen els ideòlegs entre l’obscenitat monumental de la transparència dels materials de construcció, vidre sobretot, i la transparència de les institucions allotjades dins d’aquests edificis. Sobre les cúpules de Norman Foster escriu en to irònic: «una reunió política es converteix en una diversió per als espectadors, un distingit museu en una meravellosa exposició de si mateix al British Museum». Resulta curiós, però, que Foster mai vagi més enllà de criticar aquesta mena de retòrica inflada, o que amb prou feines apareguin en el seu discurs paraules com gentrificació, que potser haurien permès explicar el boom de museus i gratacels amb certa pretensió artística. Foster exerceix aquí el paper del crític artístic que disciplina als artistes en la seva excèntrica ignorància sense arribar mai a oferir el saber que podria explicar la situació. Suposo que també són inconvenients de descuidar els avenços recents en anàlisi urbanístic.

Ernesto Castro (1990) és un truà, és un senyor. Comet faltes com si no hi hagués un demà. Les ortotipogràfiques són les seves preferides. Però també conjuga aquestes amb d’altres. Encara falta als bons costums, per exemple. En època portava un bigoti hitlerià. És verídic, forma part del passat. Ara estudia, molt i sempre. Per caritat, no el molestin. Té un bloc: http://castracastro.blogspot.com.es/

Pub

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)