close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

14 novembre 2013
Expo_Rabih_Mroue.jpg
Rabih Mroué al CA2M [atenció spoiler]

Manuela Pedrón Nicolau


A ningú li prova un spoiler. És un dels fenòmens culturals pitjor considerats en l’actualitat. Si que et generin expectatives massa altes ja fa mal, quan algú destrossa directament un final provoca una ona expansiva d’odi pur que pot acabar amb la vida social de qualsevol. No és la meva intenció, així que si no has passat darrerament per Móstoles i penses fer-ho, millor que llegeixis això d’aquí uns dies.

Quan una exposició és susceptible de spoiler vol dir que compta amb un discurs dramàtic ben construït, i això és el que aconsegueix la combinació de la sèrie The fall of a hair (La caiguda d’un cabell) i l’obra Double Shouting (Doble tret) a la mostra comissariada per Aurora Fernández Polanco sobre Rabih Mroué al CA2M. Que després d’una anàlisi detallada de la mediatització de conflictes bèl·lics sentis que et disparen (i aquí el spoiler gros), descol·loca. Almenys si ets una espectadora entregada, com és el meu cas, i segueixes les instruccions de la instal·lació al peu de la lletra. Et marques una carrereta, al·lucinant amb el desplegament de fotogrames a manera de folioscopi gegant, i quan comences a preguntar-te per què les últimes plaques estan col·locades en una seqüència descendent cap a terra boom!, Mroué et posa en el lloc de Leonardo Henrichsen, Eman Burnat i tants anònims que filmen atacs directes a les seves càmeres.

Henrichsen va ser assassinat el 29 de juliol de 1973, durant les primeres hores del cop militar al govern de Salvador Allende. La última presa que va gravar com a corresponsal mostra a un militar disparant a càmera, al càmera, i va ser utilitzada com a tancament de la primera part de La Batalla de Xile per Patricio Guzmán. Eman Burnat és l’autor de 5 càmeres trencades, un documental sobre la resistència palestina a Bil’in, un petit llogaret a Cisjordània, la crònica de cinc càmeres destrossades durant les manifestacions i l’enfrontament amb l’exèrcit israelià entre 2005 i 2010. La comparació entre aquests dos casos presenta un canvi de paradigma en la transmissió d’informació: del periodista professional al registre i difusió massius per part dels mateixos implicats.

El panorama derivat d’aquesta mutació i l’ampli accés a dispositius de gravació és el centre de la investigació que Rabih Mroué realitza sobre la guerra civil siriana. Aquesta obra, gràcies a la seva dimensió experiencial, aconsegueix capgirar la percepció habitual d’un tipus d’imatges gastades i que amb la seva proliferació a través d’Internet semblen perdre progressivament la capacitat de commocionar. Les pel·lícules esmentades compten amb una intenció documental, intenten donar difusió a esdeveniments polítics i socials concrets utilitzant les imatges més impactants. L’experiència d’un tret fictici recreat a partir d’una escena veraç és una altra cosa, fins i tot de mal gust i, quan et llances la primera, espanta. No obstant això, és un bon cop, dels que et desplaça del lloc que ocupes i aquest és un admirable objectiu per artistes i comissaris.

Es dedica al comissariat, l'educació i la investigació empírica, de projecte en projecte i sense tenir molt clares les fronteres entre tot això. Conviu amb aquesta precarietat, que l'estressa, però de tant en tant li permet fer la migdiada entre setmana.

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)