close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

12 gener 2013
karlosgil.jpg
La condició narrativa

Montse Badia

La condició narrativa és el suggestiu títol amb el què la comissària Alexandra Laudo (fundadora i directora de la plataforma Heroïnes de la Cultura -gran nom també-) ha batejat l’exposició que es presenta a La Capella i que va ser el projecte guanyador en la categoria de comissariat de BCNProducció’12.

Pensar en “La condició narrativa” desencadena tot un seguit de referències i nocions que no podem deixar de mencionar aquí. Recorda, i la pròpia Alexandra així ho cita, a Roland Barthes quan la defineix com una cosa intrínseca a l’ésser humà, ja que la nostra experiència del món la comuniquem mitjançant el llenguatge. Però també remet al Barthes d’“El discurs de la història” (o Information sur les sciences sociales, en la seva versió original), on es proposa desconstruir les tipologies tradicionals dels discursos, subratllant les fronteres, difoses entre el relat fictici i el relat històric, i restituint al segon la seva simple condició narrativa.

La condició narrativa rememora també certs models narratius, especialment procedents del cinema, caracteritzats pel seu afany de llibertat, com poden ser els casos de Chris Marker i Jean-Luc Godard.

Recordem també The Otolith Group, format per l’antropòloga Anjalika Sagar i el literat Kodwo Eshum, els projectes dels quals es plantegen l’objectiu de crear una percepció dels fets a través de textos i imatges relacionats amb els mitjans de comunicació… I Marker i Godard també passaven per allí…

I pensem finalment en Francis Alÿs, les propostes del qual poden revisitar-se, no només a través de vídeos, fotografies, dibuixos o publicacions, sinó també a través del seu relat: un home recorre els carrers de Mèxic DF empenyent un bloc de gel fins que aquest es fon completament; 500 voluntaris utilitzen pales per tal d’aconseguir desplaçar uns centímetres una duna a Perú; un home camina pels carrers de Mèxic, amb una pistola a la mà, fins que és interceptat per la policia…

Segurament tots aquests (i d’altres) referents no li resulten aliens a l’Alexandra Laudo. El seu objectiu és analitzar de quina manera, en un món actual, saturat d’imatges i completament mediàtic, aquesta condició narrativa, intrínseca a l’ésser humà, és cada vegada més visual. A partir d’aquesta modificada relació entre text i imatge, Laudo es planteja analitzar els seus mecanismes de construcció, la seva posada en circulació i el seu consum. I ho fa amb l’ajuda de vuit artistes, que exposen els seus treballs a La Capella, però que també (i no podia ser d’altra manera), inclou una sèrie d’accions paral·leles que tenen a veure amb la circulació / infiltració d’aquestes imatges en d’altres circuits que els són aliens (postals, correus electrònics i espais publicitaris en mitjans impresos i online).

Els vuit artistes participants a La condició narrativa tenen en comú la utilització d’un llenguatge híbrid, com ho són els seus referents, que es mou entre les arts visuals, el cinema, la literatura i la performance. Comparteixen també el pertànyer a una mateixa generació, nascuda entre finals dels setanta i principis dels vuitanta, que ha crescut a l’Argentina, a Bèlgica, a Noruega, als Estats Units o a Espanya, i per a la qual la televisió i l’ordinador han format aviat part del seu entorn.

L’exploració de les relacions entre temps, distància i llenguatge és l’eix de la investigació de Pere Torres, que en aquesta ocasió proposa un recorregut sonor i visual per l’espai i el temps, a partir de referències artístiques, arquitectòniques, científiques i personals. Julia Mariscal fa referència als dispositius pre-cinematogràfics en una instal·lació la narració de la qual se centra en el peculiar univers de l’artista i cineasta Carlos Pastor. Ryan Rivadeneyra presenta un relat visual complex, configurat a partir de fragments o micro-narracions, desvetllant la seva articulació en el transcurs d’una única performance. Karlos Gil mostra una part del seu projecte cinematogràfic en procés, que consisteix en diferents pel·lícules, cadascuna filmada en una ciutat diferent i amb clares referències a les pel·lícules de ciència-ficció dels 60 (de nou, Chris Marker sí que passava per allà).

Tamara Kuselman realitza una narració (o millor, una vídeo-narració, ja que hi ha imatge, en aquest cas basada en colors). El relat explica un pla d’actuació en cas d’emergència, en el qual es confon simulacre i realitat. La filmació (i posterior manipulació) de Pieter Greenen de dos pics de la Muntanya Ararat amaga una complexa història que evidencia relats històrics, polítics i bíblics creats a partir dels conflictes entre Turquia i Armènia al llarg de la història. Els ecos de l’infra-mince de Duchamp unit al soroll de fons de Georges Perec apareixen en una de les dues propostes de Marla Jacarilla, que parteix del sòl d’un pati per a convertir-se en una exploració cartogràfica. La mateixa artista explora els processos narratius en l’elaboració de la biografia d’un personatge imaginari a partir de referències d’escriptors i personatges literaris. Tanca aquest cercle de relats Kaia Hugin, que realitza un fals documental en què s’acosta al suposat origen esquimal de la seva besàvia.

La necessitat d’explicar històries no és aliena als artistes contemporanis, ja sigui per investigar les relacions entre allò real i allò fictici, entre allò públic i allò privat, per posar en escena sentiments molt personals o per evidenciar arquetips socials. Utilitzant la veu; els subtítols; la imatge aïllada o en moviment; les influències del cinema i la literatura, o les referències explícites a ells, apareixen ben presents en tots aquests treballs.

Deixant a una banda la irregularitat de les propostes, l’aposta curatorial de Laudo situa al mateix nivell la presentació a la sala d’exposicions i la circulació d’aquestes imatges en altres circuits; aquesta vegada, sense les xarxes de seguretat de l’espai expositiu. La qüestió és, podran aleshores generar interrogants, irritació o simple curiositat? Seran capaços de generar altres relats? O bé es perdran entre l’allau d’imatges, e-mails, postals i anuncis que desfilen diàriament davant dels nostres ulls?

A la Montse Badia mai li ha agradat estar-se quieta, per això sempre ha pensat en viatjar, entrar en relaicó amb altres contextos i prendre distàncies per a poder pensar millor el món. La crítica d’art i el comissariat ha estat una via des de la que posar en pràctica el seu convenciment en la necessitat del pensament crític, de les idiosincràsies i els posicionaments individuals. Com si no podrem qüestionar l’estandardització a la que ens veiem abocats?
www.montsebadia.net

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)