La crítica d’art no ha mort perquè mai no va existir (o es diu d’una altra manera)

Ha acabat el desè simposi que l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA) organitza sobre la seva matèria. Però, sobre quina matèria? Sobre què serà?, em respondran els lectors, un simposi sobre la crítica d’art. I jo em veuré en el compromís de donar-los la raó, a pesar que durant el desenvolupament de l’esdeveniment la majoria dels ponents van començar a per distanciar-se de la professió, de la funció o del que sigui que ha estat, és o pugui ser la crítica d’art. “Moltes gràcies per convidar-me a aquest simposi a pesar que jo no sóc crític o crítica d’art o ja no exerceixo la crítica” anaven dient els protagonistes, o no ho deien però alguns devien sobreentendre que Mark Lewis parlava com a artista i Aimar Pérez Galí com a ballarí i això els permetia anar-se’n per la tangent (o potser de la tangent?)

Els coordinadors del simposi, Oriol Fontdevila i Joana Hurtado, l’havien titulat amb l’enunciat “La disseminació crítica”, sota el supòsit que la vella crítica d’art havia escampat les seves essències en d’altres dispositius, en d’altres llocs, en d’altres discursos. Però molts dels que parlaven volien fer notar que “ells no eren crítics d’art”, com si tots nosaltres fóssim empestats, com vaig assenyalar burlescament a la fi d’una de les sessions. I aleshores es referien a la mort de la crítica d’art i als qui n’havien certificat la seva defunció, començant com a coartada irrefutable per Walter Benjamin. Però, per què havien acceptat de parlar sobre una cosa que ja no existeix?, què fèiem allà, tots reunits al voltant d’un cadàver qui sap si momificat durant cent anys?

Tinc dues respostes a aquestes preguntes i les dues parteixen d’una negació absoluta del cos del delicte (o de la mort natural): no, la crítica d’art no ha mort i sí, la seva disseminació és un fet fidedigne, o sigui, rotundament certa. La primera resposta tal vegada fregui l’absurd: els qui negaven ser crítics d’art varen incomplir la seva negació a partir del mateix moment en el que van començar a traçar els seus discursos per mitjà de la paraula, també el cineasta, més encara el ballarí, amb aquell acoblament apoteòsic de gestos i paraules. Intueixo que, en alguns casos, sobretot per part dels qui venien del món universitari, es va tractar d’una mera impostura. Sé del que parlo perquè aquest fingiment pot ser retòricament enriquidor i confesso haver-lo practicat.

La segona resposta demana un traç més gruixut, si sóc capaç d’administrar-lo. Jacques Derrida deia o venia a dir que la visualitat és silent, que la pintura i tot tipus d’art visual són muts i que la seva missió intel·lectual consistia en atorgar-los pensament, un continu “estar interpretant” que realitzava ell, però que també realitzen els artistes que acudeixen a la creació i els subjectes que acudim a l’obra i al pensament sobre l’obra i, així, successivament. Si això és cert, anomenar-se o no anomenar-se crític d’art no deixa de ser un anacronisme. La crítica d’art no ha mort, però Diderot sí que va morir. És evident que encara queden brases de la crítica entesa com a judici o opinió, hi ha revistes cinematogràfiques que encara puntuen les pel·lícules amb un número o una estrelleta. Però el pensament sobre l’art no va morir amb Diderot, entre d’altres coses, perquè no havia nascut amb ell. La mudesa de l’art ha estat intervinguda per les paraules des de molt abans del segle XVIII, però ara es practica més que mai i en els llocs més insospitats.

Aquest “estar interpretant” es realitza en les pràctiques artístiques, les convencionals i les noves; en els projectes curatorials; en el treball al carrer tant com en la galeria o el museu; en el periodisme analògic que encara permet l’expressió del pensament crític en el full de paper i en el periodisme digital; en aquest “estar interpretant” permanent que suposa la Xarxa, sigui amb contingut publicitari o sense; en els blocs de vells i nous crítics que despleguen el seus discursos; a plataformes com la que aquí m’acull; a llocs que ni jo mateix sospito que existeixin; evidentment, en algunes aules universitàries, aquelles que intenten desempallegar-se del positivisme, de les impostures i dels objectes d’estudi encartonats… També en un simposi com el nostre, en el que David G. Torres va demostrar que “estar interpretant” vol dir pensar des d’avui i, si és necessari, convertir en una mòmia dialèctica (aquesta, sí) al propi Greenberg.

Sí, a pesar que pugui quedar naïf per part meva, la crítica d’art existeix. Ho van demostrar tots els qui van participar activament en l’encontre (tant els qui ens van fer badallar com els qui ens van meravellar amb les seves propostes); més encara, ho vam demostrar els qui escoltàvem, vèiem o fins i tot oloràvem la suor del pensament. Tots nosaltres, els uns i els altres, “estàvem interpretant”. Si a això no li volem dir crítica d’art, que ningú no es preocupi, buscarem una designació més (post)moderna.

Nota editorial: Aquest text de Joan Minguet Batllori, president de l’ACCA, es publica com a epíleg i colofó del mini-cicle que A*DESK ha dut a terme com a col·laboradors amb el X Simposi Internacional de Crítica d’Art organitzat per la mateixa institució. També hi han col·laborat:

Marina Vives, realitzant una mena de resum opinat.