close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

13 novembre 2015
Irit_Rogoff_is_also_a_member_of_the_freethought_Collective_a-desk.jpg
Una conversa amb Irit Rogoff: On ens situem en tot això?

Marina Vives

Quan pensem en la producció de coneixement, inevitablement tendim a pensar d’una manera teòrica. Però durant els últims anys, molts museus i diferents pràctiques (curatorials, artístiques, institucionals) han insistit en l’art com un espai de producció de coneixement. Quina és la particularitat d’aquest coneixement que sorgeix a través de l’art o la “cultura visual”?

Jo treballo en el camp de la Cultura Visual, un camp que va sorgir a través d’una sèrie de necessitats fa uns quinze anys. Principalment per abordar com fer front a la cultura contemporània i la contemporaneïtat, però no des dels protocols d’una disciplina acadèmica, la disciplina acadèmica sempre nega contemporaneïtat! … Hi havia molta gent que volia intentar habitar la contemporaneïtat críticament i no només viure-la com consumidors o professionals.

En primer lloc, vam desenvolupar un camp que podríem entendre com a punt de trobada entre les pràctiques creatives, allò filosòfic i allò polític. També a través de l’enteniment que les relacions d’aquestes tres arenes haurien de renegociar-se constantment. La seva relació mai ha estat estable i mai s’ha establert un protocol estable per a la seva lectura. Una altra cosa que és important dir sobre la cultura visual és que és una geografia relacional: no hi ha relacions establertes entre les coses; no hi ha jerarquies (allò filosòfic no és més important que les pràctiques creatives; la política no ho anul·la tot…) Hi ha una idea que apunta “aquests són els components”, però no pots analitzar-los des d’una única perspectiva: has de moure’ls constantment. A més, com que la cultura visual és un camp relacional, també pot tenir un enfocament relacional per als seus materials. És per això que una de les coses que sempre m’ha interessat és com es pot desenvolupar una manera legítima d’incórrer quan tot és legítim: l’alta cultura; la baixa la cultura; el xafardeig; una cosa que llegim al diari del matí; Giorgio Agamben… Tot està en relació, cap d’aquests materials és més autèntic o autoritari que la resta.

La tercera cosa que va succeir -i que ens va sorprendre a tots- és que quan vam començar el nostre departament en Goldmiths érem un grup d’acadèmics i, amb els anys, tots hem desenvolupat una pràctica, ja sigui aquesta el comissariat, fer pel·lícules, performances… Aquest fet em sembla tremendament interessant perquè és la resposta a una demanda. No pots investigar alguna cosa a través d’una única metodologia, i això no només implica tot un seguit de materials, sinó també tot un conjunt de metodologies.

A la teva biografia personal i bibliografia hi ha un desencís o desil·lusió de la història de l’art, el que et va portar a un canvi en la teva pròpia educació i la pràctica. Quines possibilitats s’obren – o tanquen – quan es treballa des d’una posició de desencís (disenchantment)?

El desencant m’interessa, així com l’esgotament. Els desencantats no són els que donen l’esquena a un projecte i diuen “n’estem cansats i no volem seguir amb això”. Es tracta més aviat d’estar amb el problema, però negar-se a lluitar amb ell d’una manera convencional. El desencís és aquest buit entre el que nosaltres tenim disponible en termes de coneixement i allò que sentim que ens agradaria ser capaços de fer. El desencís és aquest moment d’auto-reconeixement en què diem: “el que jo sé no és suficient per el que he de fer”. Tots sabem com saber el que ja sabem, però no sabem com saber allò que no sabem. Aquesta és una noció molt fonamental del coneixement occidental. El desencant s’entén aquí com a terme molt positiu i no negatiu. En realitat, és el punt d’entrada de molts projectes interessants.

“La difusió crítica” és el concepte central de la reunió a Barcelona. El canvi del criticisme a la crítica a la criticitat és un moviment que has assenyalat des de fa temps. Quines són les diferències fonamentals que hi ha entre aquests tres conceptes?

El desenvolupament del post-estructuralisme ens va ajudar a avançar en el marc de la nostra pregunta. Aquesta ja no és “què és?”, Sinó “què ho fa possible?” El subjecte seria sempre un camp de possibilitats en lloc d’una entitat identificable. La meva idea de la criticitat és que, tot i que la crítica ens ha donat un sorprenent conjunt de termes analítics que emprem per entendre el món que ens envolta, succeeix que nosaltres també vivim “en i de” les seves condicions i que, per tant, mai tenim prou distància. El saber o el conèixer no ens distancien de la problemàtica. Cal crear un llenguatge que sigui, alhora, analític i experimental: això és la criticitat. Estàs implicat, està dins i ets part d’això, és impossible fer-se a un costat i veure-ho des de la perspectiva de la crítica. També cal entendre que aquestes condicions, que hi són, et modelen a tu. Són la teva subjectivitat. Això, en pedagogia, produeix un conjunt molt interessant de possibilitats: en lloc de descriure el que ensenyaràs o estudiaràs, pots començar preguntant “on ens situem en tot això?”

En relació amb el sorgiment de la “conversa” en el context de l’art, has dit que preferiries rebutjar aquesta noció. Per què?

No diria que rebutjo la conversa en si mateixa. Tot i això, un cop la conversa esdevé una eina més per a programadors, la conversa no existeix. És un component més de l’exposició. Per tant, no estic interessada en les converses formals organitzades per programadors d’activitats, sinó pel tipus de conversa que té lloc quan ens enfrontem a alguna cosa com espectadors o participants, com a membres del públic. Estic intentant desenvolupar un nou llenguatge per això, i jo diria que la noció és la de l’”implicat”. No com algú en un delicte, sinó des d’una espècie d’implicació narrativa. La conversa que m’interessa és la que estén qualsevol projecte i aconsegueix traslladar-lo a una altra part a través de nosaltres. El més important en el món per a mi és aquest “nosaltres”. És més important que l’art, les institucions o qualsevol cosa. Què és ser nosaltres en aquest moment? Com es treballa conceptualment amb això?

Si considerem l’art com una àrea de coneixement en la qual el volum de preguntes sempre supera el de respostes, creus que hi ha qüestions fonamentals que encara no s’han plantejat?

Actualment, es dóna una cosa que m’incomoda bastant: la tendència a emplaçar idees dins de l’exposició. En principi, això hauria de fer-me molt feliç, però si ho fas, d’alguna manera estàs perdent l’element de lluita. El que una investigació ha de fer és manifestar les seves pròpies dificultats. En la cultura neoliberal tot ha de ser fàcilment empaquetable o fàcil de disseminar. Per a mi és un veritable problema perquè significa transformar qualsevol cosa en alguna cosa a exhibir. Em sembla una qüestió fonamental i a tenir en compte en termes de comissariat contemporani.

La Marina es va passar els dos primers anys de la seva vida sense parlar: els hi van dir als pares que estava interioritzant. I tot i que ja fa un temps que ha après a parlar, segueix necessitant interioritzar. Per a després sacsejar, dubtar, ordenar i desordenar, celebrar. Hi troba política a molts llocs, i té un especial interès en allò subaltern, el “commons” i en els punts on tot això impacta amb l’expressió creativa.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)