close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

11 novembre 2015
IMG_0340.jpg
Sobre el temps i espais de la crítica: una entrevista amb Thijs Lijster

Anna Dot

La seva contribució al llibre “Institutional Attitudes. Institutions Art in a Flat World” (Les actituds institucionals. Instituir Art en un món globalitzat) (Valiz, 2012) es titula “On és la Crítica?”. En el llibre “Spaces for Criticism: shifts in Contemporary Art Discourses” (Espais per a la crítica: Canvis en els discursos d’art contemporani” (Valiz, 2015)[[Thijs Lijster, Suzana Milevska, Pascal Gielen, Ruth Sonderegger (eds.) (2015). “Spaces for Criticism. Shifts in Contemporary Art Discourses”. Amsterdam: Valiz http://valiz.nl/webshop/en/categorieen/product/101-spaces-for-criticism-shifts-in-contemporary-art-discourses.html]], que va ser publicat al desembre, vostè i alguns altres autors han reflexionat sobre la pregunta “On és la crítica d’art?”. Què denota aquest canvi en el subjecte de la qüestió (de la Crítica, a la crítica d’art)? Què és el que trobem a faltar exactament?

En el nostre llibre hem volgut fer la pregunta “¿on és la crítica” en lloc de “què és la crítica?”. En altres paraules, busquem fer una “topologia” de la crítica d’art i explorar els nous espais on la crítica està succeint. D’aquesta manera, volíem sortir del discurs que gira entorn de la crisi, fi o mort de la crítica, que ha dominat els debats sobre la crítica d’art des de fa força temps. En la nostra opinió, es tracta més aviat d’un “desplaçament” de la crítica: cap a nous mitjans de comunicació, institucions, contextos professionals, etc.

Això també implica la diferència subtil, però important, que anotes en els dos títols que esmentes. Fins i tot si estiguéssim d’acord amb la idea que el crític d’art tradicional s’enfronta a temps difícils, això no és el mateix que dir que la crítica està en crisi, o morta, o acabada, etc. Així que en aquest sentit es podria dir que, encara que el crític està en crisi, la crítica no ho està. Ara podem veure, per exemple, que la crítica és cada vegada més practicada també pels propis artistes, curadors, o pels acadèmics d’altres disciplines (per exemple filòsofs i sociòlegs). En el nostre llibre s’exploren les implicacions d’aquest tipus de canvis per a la crítica.

En un capítol del llibre “Satin Island” l’autor Tom McCarthy descriu al Sr. Peyman, el cap d’una empresa que ha desaparegut perquè ell és a tot arreu en tot moment. Amb aquesta desaparició, McCarthy observa que tothom es troba constant, encara que inconscientment, afectat per les decisions del cap. És aquest el tipus de desaparició que ha patit la crítica? Si és així -i això vol dir que la crítica és a tot arreu-, per què encara sentim la necessitat d’ubicar-la el seu lloc?

Aquest és un bon exemple! En el nostre text (de Pascal Gielen i meu) apliquem el concepte d’espai-temps-compressió de David Harvey al camp de la crítica d’art: què comporta per a la crítica d’art que podem estar en qualsevol lloc en poc temps? Aquest és un problema, no només per l’autoritat de la crítica tradicional (que depenia d’una distància en l’espai i/o temps), sinó també per a la distància crítica de l’espectador. Si l’art es converteix en des-historizat i des-territorialitzat, sorgeix el risc d’una mena d’’art genèric’ i amb ell, el de la pèrdua del donar un context crític significatiu per a les obres d’art.

Tot i així, no podem tornar a una situació anterior. El filòsof francès Michel de Certeau fa una interessant distinció entre el lloc i l’espai. El lloc és fix, però l’espai es crea a la pràctica. Per tant, proposaria parlar d’espais per a la crítica en lloc d’ “el” lloc per a la crítica. Crec que, encara que el lloc adequat per al crític s’ha convertit en quelcom radicalment incert, depèn dels propis crítics el crear els seus propis espais. Per a mi això implica que han de ser considerats, i han de considerar-se a si mateixos com a intel·lectuals públics.

Què passa amb els lectors? On són els lectors de crítica d’art? La reflexió sobre el lloc de la crítica requereix una reflexió sobre les condicions dels lectors existents, inexistents o fins i tot potencials? Si és així, com passaria?

El crític té una mena de responsabilitat doble: cap a l’obra d’art i cap al públic. Des de la Segona Guerra Mundial, veiem que aquesta responsabilitat es distribueix entre dos tipus de crítica: la crítica acadèmica, que escriu només per als seus companys (entre els quals sovint també es troben els artistes), i el crític popular que escriu per un públic més ampli. Avui dia, les dues espècies s’enfronten a dificultats: la crítica acadèmica a causa de la crisi de les humanitats i les retallades a les universitats, i la crítica popular a causa de la disminució de lectors.

Això vol dir que un sempre ha de preguntar-se sobre què és o on està el seu públic, o on hauria d’estar. El títol del nostre llibre ‘Els espais per a la crítica’ deriva d’un fragment de “One-Way Street”, de Walter Benjamin, en el qual provocativament diu que la publicitat és superior a la crítica. Per descomptat, essent un filòsof marxista, Benjamin en realitat no preferia la publicitat per sobre de la crítica. El que crec que volia dir és que la publicitat està al carrer, a la teva cara, i sabia exactament com buscar-li les “pessigolles” al seu públic, per dir-ho d’alguna manera. A partir d’això, el crític podria aprendre alguna cosa.

A “On és la Crítica?” va explicar la idea de William Marx que la crisi del llenguatge, expressada en primer lloc per Hofmannsthal i Valéry, no només va afectar a la poesia i la literatura sinó que també va condicionar notablement l’escriptura de la crítica. La literatura va reaccionar davant aquesta crisi de moltes maneres interessants i experimentals que van intentar trencar l’estructura del llenguatge tal com el coneixem, com en les obres de Samuel Beckett, la gent de OULIPO o els poetes conceptuals, entre molts d’altres. Podem parlar de qualsevol experiència anàlogues en el context de la crítica?

Depèn una mica de quant d’àmplia en sigui la teva definició de la crítica. Per exemple, si un poeta reflexiona sobre una obra d’art, o una peça de música, ¿és això crítica? O un exemple diferent del nostre llibre: hi ha una entrevista amb el/la DJ queer Terre Thaemlitz. Entre els editors, vam tenir algunes discussions sobre si aquesta entrevista en realitat tractava de crítica. Però el/la Thaemlitz mateix/a considera la seva pròpia pràctica com a DJ com una mena de crítica, i com que l’exploració de noves formes de “fer” crítica era el tema del nostre llibre, vam considerar que de fet seria una contribució interessant.

Jo mateix estaria recelós, però, de considerar la crítica d’art per si sola com una forma d’art (experimental). Crec que la crítica no ha de desvincular-se del seu paper “servil”, com un intent d’interpretar una obra d’art, o de posar paraules a una experiència estètica. Per descomptat que de vegades es fa necessari ser experimental, si l’art en qüestió ho exigeix, però per a la crítica d’art l’experiment no ha de ser un fi en si mateix (com podria ser-ho per a l’obra d’art).

La seva tesi doctoral a la Universitat de Groningen va portar per títol “La crítica d’art. Walter Benjamin i Theodor W. Adorno en l’art i la crítica d’art”. En llegir alguns dels escrits de Benjamin de vegades tinc la sensació que la forma en que va escriure sobre la crítica d’art és força similar a la que ho va fer sobre la pràctica de la traducció. Creu que aquestes són pràctiques comparables? Des del seu punt de vista, què significaria entendre la crítica com una mena de traductor? A més, Benjamin va escriure que un traductor ha de ser també un poeta per tal de fer la seva tasca. Hauria un crític considerar-se a si mateix artista?

Tens raó en que hi ha una forta connexió entre la figura del traductor i la figura de la crítica en els escrits de Benjamin. Fins i tot va planejar escriure un assaig titulat “La tasca del crític”, com una mena de peça d’acompanyament per al seu famós assaig sobre “La tasca del traductor”. Però què implica això? El que crec que és més interessant en la noció de la traducció de Benjamin, és que per a ell l’”original” no és sagrat; argumenta que la traducció podria molt bé ser capaç de captar la “idea” de l’obra d’art com ho fa en el poema de l’idioma original. El mateix passa amb la crítica, que ell considera com una intervenció al ‘més enllà’ de l’obra d’art. La crítica no està tractant d’esbrinar el significat “original”, sinó la seva actualització.

Tot i això, tinc algunes dificultats amb l’equiparar la crítica amb l’art, com ja he dit anteriorment. Aquí estic potser més influenciat per Adorno (o fins i tot Hegel!) que per Benjamin. Adorno considera l’art i la crítica (filosòfica) dues coses fonamentalment diferents: l’art tracta amb dades sensibles, però la crítica (i la filosofia) sempre ha de tractar amb conceptes, que són de caràcter general. Això provoca una gran tensió, ja que ¿com podríem captar alguna cosa en particular en termes generals? Malgrat això, la considero una tensió fructífera, que produeix un anar i tornar molt productiu entre la sensualitat i el pensament conceptual. Ens perdríem aquesta tensió si convertíssim la crítica en art. O, al revés, com en alguna obra d’art conceptual, però això és una altra història!

L’any passat vaig assistir a un simposi anomenat “L’investigador post-digital. La publicació entre l’accés obert, la pirateria i les esferes públiques” a la Universitat de Leuphana, Lüneburg. Entre els ponents estava Geert Lovink, que al començament del seu discurs, va dir que l’única manera de parlar amb propietat sobre els mitjans digitals és en una conferència perquè els temps per a l’escriptura i l’edició són tan lents que un cop un text es fa públic, els mitjans digitals ja s’han transformat. Em fa pensar en que les formes en què les persones breguem amb el temps estan cada vegada més relacionades amb una complexa xarxa de producció i consum que exigeix moviments més ràpids que els relacionats amb les formes tradicionals de l’escriptura, publicació i fins i tot la lectura. Com condicionen a la crítica els ritmes contemporanis?

Crec que el que Geert Lovink diu és cert no només per als mitjans digitals, sinó també per a la majoria de les coses. Estem vivint una enorme “acceleració social” com l’anomena el sociòleg Hartmut Rosa. Però també veiem un contra-moviment, en què la gent intenta buscar refugi i trobar coses per frenar el ritme del món contemporani. La crítica en realitat podria beneficiar-se’n, d’això. Per exemple, les plataformes d’Internet de vegades permeten avui dia una crítica més llarga i més profunda que els diaris (on els textos sovint no poden sobrepassar les 200-300 paraules).

El perill que afrontem en els nostres temps cada vegada més accelerat és que acabem atrapats en algun etern present. La crítica pot ser un important contra-poder en contra d’això, amb la condició que se sigui intensament històrica. Això és en realitat el que proposo a la meva contribució al simposi a Barcelona: “l’espaiament” i re-historització de la crítica d’art.

Anna Dot va néixer un diumenge d’abril. És de Torelló i treballa entre dos móns que no pot percebre per separat: el de la producció artística i el de la reflexió sobre els contextos artístics per mitjà de l’escriptura.

Publicacions

11 novembre 2015

Sobre el temps i espais de la crítica: una entrevista amb Thijs Lijster

31 desembre 2019

Disseny amb veu de dona

01 octubre 2018

De trobar pedres

25 setembre 2017

Silenci de fons

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)