LA DESCOLONITZACIÓ HA DE SER A L’ÀMBIT DEL PODER, DEL SABER I DEL SER

Helios F. Garcés, escriptor i investigador independent, part de les lluites antiracistes i anticolonials locals, i sobretot centrat en l’anàlisi crítica de l’antigitanisme. Treballa i està vinculat als debats sobre decolonialisme a l’Estat espanyol i altres territoris i un company amb qui constantment estem dialogant sobre diferents àmbits que concernent aquests debats. Aquí tenim una breu entrevista sobre la seva mirada en aquest debat de «reparació i restitució».

Nancy Garín: Des del teu punt de vista i en vista dels processos i debats en els quals has estat involucrat en els últims anys tant en l’Estat espanyol com en altres territoris, com veus tots aquests debats que s’estan fent sobre la idea de «reparació i restitució» davant el procés colonial?

Helios F. Garcés: Per diversos motius, penso que els debats actuals sobre «reparació» i «restitució», en el context de l’Estat espanyol, funcionen, almenys en aquests moments, com a pur soroll, malgrat que puguin generar horitzons necessaris. M’explico. En primer lloc (i aquest seria el punt fonamental del qual s’hauria de partir sempre), perquè és absolutament impossible reparar, o restituir, ja sigui mínimament, els incalculables danys derivats de segles de persecució, despossessió, explotació i genocidi que l’imperi, a través de la colònia, l’esclavització i les formes corresponents de racisme estructural i institucional, lligades a la mateixa naturalesa de l’emergència i sosteniment del capital, ha causat en determinades comunitats humanes i els seus territoris.

En segon lloc, perquè la pretensió que, en territoris com el nostre, en els que ni tan sols la mera existència del racisme ha estat políticament reconeguda, més enllà de declaracions aïllades, és possible tenir un debat seriós sobre reparació i restitució de cert abast, és absurda. No intento deslegitimar els nobles i valuosos desitjos de moltes companyes que pertanyen a l’ampla fibra de les lluites contra el racisme en l’Estat espanyol i que desitgen tenir aquest debat, ja que jo mateix he emprat el terme «reparació» en moltes ocasions. Tanmateix, he d’advertir que si ho he fet és per ajudar a provocar un gir filosòfic i polític en moments en els quals la ideologia «d’integració» o «d’inclusió» (que no és més que una versió amable de la ideologia de la integració) continua dominant l’horitzó polític del nostre context quan es tracta d’abordar el problema de la raça, esquerra inclosa.

En últim lloc (no obstant això, podríem continuar esgrimint raons), els debats sobre «reparació» o «restitució» al si d’una societat capitalista són completament apropiables pel sentit comú neoliberal, també present en determinat antiracisme. Evidentment no m’oposo a la idea de la reparació, sinó que, com han advertit innumerables veus del radicalisme negre i indi des d’Abya Yala i els  EUA, defenso que la millor reparació és la construcció d’una societat més enllà del capitalisme, de l’imperialisme i del racisme; és a dir, una societat la supervivència de la qual no depengui d’explotar, oprimir i desposseir altres possibles. Això és idealisme? Si reivindicar l’horitzó fonamental de les lluites anticolonials que van donar origen a la lluita contra el racisme ho és, aleshores sí.

Afortunadament, cada cop hi ha més persones gitanes que perceben amb claredat aquest horitzó i que, com a poble ancestralment oprimit a l’interior d’Europa, no es deixen hipnotitzar pels seductors cants de sirena entonats per la socialdemocràcia. La socialdemocràcia (i això s’està veient amb claredat pel que fa al genocidi del poble palestí, així com el poble congolès, sudanès i haitià) encara depèn del genocidi d’altres pobles, de l’espoli de les seves riqueses i de la destrucció gradual del planeta. No obstant això, per a domesticar el potencial contestatari i emancipador que resideix a l’autoorganització crítica i per a integrar per complet als romanís en la societat capitalista, la socialdemocràcia genera grans sumes de bocins i discursos simbòlics la gestió de la qual entrega als mateixos estats racistes o a organitzacions l’horitzó del qual és la legitimació d’un statu quo injust amb cares d’altres colors. No hi ha reparació i restitució possibles en el context actual, tampoc per al poble gitano. L’única reparació i restitució possibles és l’abolició del context actual i la creació d’un altre realment just per als pobles de la terra i per a la terra mateixa.

N. G.: Dins del camp de l’art. Sobre gestos que es donen recentment des d’Europa, els EUA i el Canadà, de retornar els objectes des dels museus i arxius, que clarament és una cosa programàtica dissenyada des dels governs centrals. I que en molts casos, fins i tot, es col·loquen les regle perquè aquella devolució finalment no es compleixi. D’altra banda, totes aquestes idees i pràctiques de «descolonitzar» els museus que nombroses institucions de països occidentals estan portant endavant. Què en pensen, respecte de tot això que està succeint?

H. F. G.: En realitat, la resposta a aquesta pregunta ens obligaria a tornar a la primera. Tal com has definit bé, es tracta d’una escenificació planejada. La inquietud sobre si el museu és o no descolonitzable, ens fa caure de morros amb el problema inicial. El museu existeix al si d’una societat en la qual el museu mateix s’insereix. Això significa que els estats del Sud Global, i sobretot els seus pobles, no puguin reivindicar determinats gestos reparatius? En absolut se m’ocorreria això. Penso que els estats del Sud Global, i sobretot els seus pobles, que lluiten per la seva sobirania enfront de l’hegemonia de l’imperi estan en tot el seu dret d’estrènyer les rosques a les institucions del Nord Global perquè retornin el que s’ha robat, també en els seus museus.

No obstant això, de nou, aquí l’horitzó que es reivindica és un altre més ambiciós des d’un punt de vista ètic, econòmic i polític. Somiem la descolonització dels modes de producció que dominen el nostre sistema econòmic somiem la descolonització de les relacions de poder que dominen el nostre món polític, tant a escala local com global (cosa la qual implica a l’Estat mateix i a les seves institucions); i somiem la descolonització del nostre interior colonitzat.

Somiem desperts, per descomptat, sabent que aquella realitat és no només possible, sinó que és l’única realitat possible si volem viure en un món realment just. I somiem treballant perquè això succeeixi, ja que, tot i que el context no sigui esperançador, sí que ho són les lluites de les d’avall en tot l’antic Tercer Món i també al si del mateix imperi, com ho demostra, per exemple, la solidaritat antiimperialista generada, especialment per l’alumnat, en els EUA i a Europa amb el poble palestí.

N. G.: Com seria per a tu aquest procés de «descolonitzar» les institucions museístiques? Aquell possible acte de reparació i restitució des dels espais de l’art i la cultura. I en aquest sentit, descolonitzat (si és possible) el marc epistemològic de l’art i la cultura ens travessa. Creus que és possible?

H. F. G.: Existeix una conclusió (que considero terriblement equivocada) derivada del que s’ha sostingut a partir de les dues respostes anteriors amb les quals aquesta tercera pregunta em connecta. Es podria pensar, doncs, que fins que no es dugui a terme una descolonització profunda de les estructures de poder que sostenen el nostre model social serà impossible la descolonització epistemològica. No ho crec.

El que penso és que tots dos aquests processos, descolonització material i epistemològica, estan íntimament connectats, també en el món de l’art. Lluitar per una política descolonial implica posar ja alguna cosa en marxa en l’àmbit epistemològic. Existeix el desig d’una societat justa sense opressió, despossessió i explotació. Existeix el desig de trencar amb el monòleg de l’imperi, amb les seves lògiques opressives, perquè hi ha alguna cosa que bat en les nostres consciències comunitàries que rebutja la suposada omnipotència de tal relat. Allò que és clar, des del meu punt de vista, és que, com ja van dir les exponents més lúcides del gir descolonial, la descolonització ha de ser en l’àmbit del poder, del saber i del ser. Si això és possible o no en el món de l’art i molt particularment en el món museístic ha de ser respost des d’aquesta consciència.

(Imatge de portada: Muntatge de Espectros de lo Urbano, 2020)