close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

03 maig 2014
la_foto_3.jpg
La guerre en rose

Leire Ventas Aldabaldetreku


Els morts durant el genocidi a Rwanda el 1994. El nombre de víctimes de la neteja ètnica a Bòsnia a mitjans dels 90. De Darfur. D’Hiroshima i de Nagasaki. Els morts de l’11 de setembre; però com si hi hagués un 11 de setembre a diari, durant 365 dies. Fins i tot els que es va empassar aquell tsunami l’any 2004. La suma, duplicada, és la xifra oficial de decessos a la República Democràtica del Congo (RDC) des que va començar la guerra l’any 1998: més de cinc milions. I tot i la magnitud del desastre humanitari, el món ho ignora. El conflicte no acapara titulars, els mitjans no malbaraten per ell rius de tinta o hores de pantalla. No obstant això, Richard Mosse ha aconseguit que es parli d’aquest com mai. El seu truc: el rosa.

The enclave és l’últim dels treballs de l’irlandès, el qual d’alguna manera culmina les seves sèries fotogràfiques Infra. Imatges preses amb Kodak Aerochrome, una pel·lícula capaç de captar la llum infraroja, en què el verd natural del paisatge és substituït per una gamma que va del xiclet al cotó de sucre. Això dota d’un cert halo de realisme màgic les crues escenes d’un país en guerra -llegiu els morts a les cunetes, l’entrenament de les milícies, l’interminable mar de desplaçats, la vida quotidiana en un entorn totalment anormal-. I atrapa l’espectador com no ho faria un article en primera plana, fent-lo romandre durant una bona estona en un aparcament subterrani.

L’obra va ser seleccionada per al pavelló d’Irlanda a l’última Biennal de Venècia, i s’ha pogut veure sense canvis al pàrquing de Brewer Street, a l’espai The Vynil Factory, a Londres. Una instal·lació a base de sis pantalles sincronitzades col·locades estratègicament, i en què s’emet un enregistrament d’uns 40 minuts en loop, acompanyada d’un poderós àudio.

“Estava especialment interessat en com el Aerochrome fa visible una part imperceptible”, explica Mosse. Durant 2012 i 2013 es va endinsar a la zona de conflicte del RDC juntament amb el director de fotografia Trevor Tweeten i el compositor Ben Frost. El seu objectiu era captar el dia a dia d’un grup de rebels, i la pel·lícula li facilitaria la feina. Per això precisament la va crear l’exèrcit americà l’any 1940, per identificar al seu enemic camuflat en la vegetació.

Però en el seu cas el film no només ha fet visible una part de l’espectre de llum, també tota una realitat. Mosse ha ocupat el terreny del periodisme amb el llenguatge de l’art, i ha demostrat com aquest últim pot comunicar millor i de forma molt més eficaç que el primer una realitat tan prolongada i complexa com la d’una guerra.

L’artista ho sap, i per això, sempre que té ocasió, cita a Susan Sontag. L’escriptora, cineasta i intel·lectual nord-americana va assenyalar en el seu moment que els reporters gràfics han evitat durant molt temps “el dilema ètic/estètic de volar baix artísticament parlant”, utilitzant una pel·lícula granulada, en blanc i negre, “per semblar sobris i objectius” en retratar el patiment humà. “Jo sento que és igualment vàlid explotar tot el potencial estètic d’una càmera”, afegeix Mosse. “El naturalisme no és més veraç que altres estratègies”.

Sovint se sent una outsider. I demana permís, i comença a construir la casa per la teulada, mentre explica que és per la fòbia a la zona de confort. En realitat, és periodista (si renega, no la creguin). I com tot periodista, ha escrit d'això i allò, aquí i allà. Ara, com a bona outsider, s'atreveix amb l'art i les seves perifèries.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)