La ironia del color: Marthine Tayou i el consumisme quotidià

La gran instal·lació que aquests dies ocupa el pati interior de la seu central del MACRO de Roma, apunta, d’una manera multicolor i simple, a moltes de les esquerdes que caracteritzen la nostra contemporaneïtat. L’artista camerunès Pascale Marthine Tayou ha disposat una peça de deu metres d’altura realitzada a partir de bosses de plàstic. Bosses de tot tipus i de cromàtica diversa evoquen, no exemptes de poètica, les múltiples històries que configuren el nostre entorn, a la preuada quotidianitat. Com és comú en el seu treball, (ja ho vam veure en projectes com Human Being que va presentar en la 53 edició de la Biennal de Venècia o a la instal·lació Plastik Diagnostik), l’artista treballa a partir de petits símbols o històries locals que funcionen d’una manera argumental.

És a dir, responen i donen visibilitat, amb una metodologia senzilla i directa, a alguns dels grans temes que defineixen i corroeixen les societats actuals. A l’Arsenale va quedar clar, es va limitar a reproduir les formes de producció, organització i gestió d’un petit poble africà, més enllà de l’expectació que va crear la peça (prefereixo no entrar en motius antropològics), va aconseguir traslladar a l’espai no només objectes, sinó contrapunts. Aquests que són necessaris per obrir interrogants sense complexos.

En aquesta ocasió, les bosses de plàstic plantegen una arma de doble tall, doncs darrere la dinàmica visió acolorida que ofereix, es proposen dues realitats: d’una banda, les moltes històries que amaguen relacionades amb el seu ús i utilitat; de l’altra, la seva incapacitat de desintegrar-se i desaparèixer. Sintetitzant: globalització, consumisme i capitalisme. La instal·lació, de la qual es podria parlar fins i tot a partir de conceptes estrictament visuals, només permet aquesta lectura a Occident, doncs ¿quantes muntanyes amb bosses de plàstic acolorides trobaríem a l’Àfrica?

Plastic Bags reivindica un canvi social en forma i contingut. Belles bosses de colors s’alcen sobre els nostres caps, de la mateixa manera que totes les partícules que desprenen es descomponen per ser inhalades. Aparença inofensiva? De la mateixa manera que el capitalisme pinta de color la superfície mentre tot es podreix per dins de manera silenciosa. La visió interna ho mostra, una senzilla complexitat constitueix la peça: la llibertat és inabastable.