La llum com a matèria, la llum com a presència

Allò real i l´aparença, la percepció i la llum. Navid Nuur presenta a Matadero una exposició on l’experiència física permet realitzar un recorregut fins als orígens de l’art, fins a algunes de les preguntes primordials sobre el sentit del treball i la funció de l’art.

Navid Nuur actua com un il·lusionista que té com a principal material de treball la llum. Convida a que les seves obres siguin explorades per tal de despertar la curiositat que la sorpresa genera. I és que a “Hocus Focus” la màgia de la llum transforma els objectes davant nostre. Navid Nuur diu estar interessat en com incideix la llum en la nostra comprensió dels objectes. Els despulla i els mostra tal com són. Els materials que formen les obres són quotidians, funcionals: plàstics, tubs, una muntanya de sal, diapositives que es transformen en la foscor, emergint amb el seu propi resplendor, alliberats de la seva funcionalitat. L’espai de l’exposició, la nau 16 de Matadero Madrid, és un lloc ampli, amb parets de maó, d’aspecte industrial, que es contraposa a la calidesa de les luminescències que Nuur ha disposat i que pul·lulen aquí i allà.

Travessant l’entrada, les misterioses paraules “Hocus Focus” es presenten com el portal a un estrany món, evocant el llunyà món de l’esotèric, els trucs de màgia, però també el joc i l’enganyifa. El món de la història de l’art occidental és també el de l’engany a la mirada. Sense ànim de remuntar-me massa enrere en el temps, caldria assenyalar els tractats sobre pintura o perspectiva d’Alberti o Piero della Francesca, per citar dos il·lustres antecedents. Tota representació és una ficció de versemblança. I com afirmava el mateix Alberti a “Della Pittura”, el llibre canònic de l’art occidental durant diversos segles, l’objectiu del pintor (artista) és “representar amb perfils i colors sobre una superfície llisa (…) certes parts dels objectes presentant-les a la vista de tal manera que a una distància i posició donades sembli que estan en relleu i són molt similars a aquests objectes. ”

Tota representació és una ficció de versemblança. I com afirmava el mateix Alberti a “Della Pittura”, el llibre canònic de l’art occidental durant diversos segles, l’objectiu del pintor (artista) és “representar amb perfils i colors sobre una superfície llisa (…) certes parts dels objectes presentant-les a la vista de tal manera que a una distància i posició donades sembli que estan en relleu i són molt similars a aquests objectes. ”

En aquell afany cientificista en què la il·lusió de la realitat es desplegava mitjançant fórmules matemàtiques i principis de geometria entre les diferents línies de fuga del sistema perspectiu, s’assistia a una sèrie d’experiments òptics que tractaven de plasmar la realitat mitjançant el reflex especular. Alberti no feia sinó consolidar una vella tradició que es remunta a l’art antic: la versemblança en l’engany. Fer creure a l’ull que allò que veu és tan cert com allò que creu estar veient. Però les avantguardes del segle XX van situar la importància de l’objecte artístic per se en un primer pla i no la seva representació. Els treballs de la psicologia moderna impulsarien l’estudi dels límits de la percepció humana i amb això el naixement del Op Art com experiment de la visió.

El que Nuur ens proposa és que ens introduïm en una cambra fosca on els límits dels objectes es veuen definits pels límits físics dels qui els contemplen. Aquests, però, apareixen en plenitud.

Hi ha qui pensarà en les similituds de l’obra de Nuur amb la de Dan Flavin, el material de treball s’associa immediatament als tubs de neó. Però Flavin disposava la llum dels fluorescents com una barreja d’estímuls visuals, creant ambients de vegades difusos, on la percepció es confonia entre la barreja de tons i colors perfectament autònoms. Al jugar amb les nostres percepcions, Nuur no busca crear atmosferes, tampoc es limita a ensenyar-nos trucs de màgia com hàbilment ens anuncia en una mena de joc semàntic. Perquè, en el fons, els que parlen a la seva obra són els objectes mateixos, en la seva qualitat indiferent i que ens resulta aliena, lluny del rol que generalment se’ls atribueix com a objectes de consum.