La lluita per la territorialitat: la Piedra Kueka

En tota la regió coneguda com la Gran Sabana, a l’Estat Bolívar de Veneçuela, només hi ha una carretera pavimentada, la Troncal 10, que la comunitat indígena pemón anomena “La Carretera Negra” o “La Serp Negra”. La carretera passa per El Dorado i ascendeix precipitadament, després d’un grapat de quilòmetres, cap al Parc Nacional de Canaima, que abasta gran part del Municipi Gran Sabana. En el seu tram final travessa l’últim poblat veneçolà, Santa Elena de Uairén, situat a uns 15 quilòmetres de la frontera amb Brasil, i connecta amb Boa Vista, a l’Estat de Roraima. L’àrea és un territori geopolíticament estratègic degut als seus grans recursos biogenètics, i la carretera –impulsada per a connectar les zones d’intensitat de consum i productivitat amb la regió amazònica– il·lustra una història de conflicte i disputa pel control territorial, d’explotació incontrolada de recursos naturals i d’abús extractivista que marca gran part del segle XX i s’estén fins al dia d’avui.

La construcció de la Troncal es tan sols un preàmbul en la història d’expropiació, modificació i ocupació de les àrees indígenes de la Gran Sabana. Donat que els recursos naturals de la zona són vitals per al desenvolupament de l’economia del país, la seva exportació i comercialització son realitzades pel mateixEstat^[1], sovint sense el consentiment dels seus habitants. Malgrat que les organitzacions dels pobles originaris han reconegut certs avenços legislatius en matèria de drets indígenes, els pobles originaris de la Gran Sabana han denunciat en nombroses ocasions la modificació indiscriminada del seu territori, així com la prospecció de projectes d’exploració, extracció i explotació dels recursos naturals^[2] per part de l’Estat sense consulta o participació de les mateixes comunitats. Mesures com la Llei Orgànica de Seguretat de la Nació, que anul·la “qualsevol participació o consulta a la societat civil i criminalitza qualsevol manifestació realitzada a la zona”, revelen els interessos específics de l’Estat sobre el territori, i la falta de sobirania i empara de les comunitats. D’altra banda, la zona transfronterera s’ha convertit des de la construcció de la carretera en una zona extensament vulnerable a la clandestinitat, la desforestació, les xarxes d’explotació sexual, el tràfic de dones i drogues i al contraban d’extracció, en especial de combustible, or, minerals, carbó, cautxú, bateries o pedres precioses, afectant el model social i cultural dels pobles que hi habiten.

Sanació de la pedra a Berlín el maig de 2018. Foto:@CancilleriaVE

Per al poble pemón, cada pedra, així com cada racó de la Gran Sabana, va ser creat per Makunaima, déu de la seva terra. La seva cultura té una estructura cosmogònica de la natura, a la què es considera sagrada i amb el poder d’incidir en el destí dels pobles. Les pedres són divinitats, éssers protectors, esperits tutelars i intermediaris; són un lloc segur per a la prosperitat del poble i per això són custodiades fermament^[5]. Kueka, com a ama de tot el que existeix a la terra, és considerada a la comunitat com una mare, una àvia. Al moment de la seva extracció, els pemones estaven protestant contra la línia elèctrica que s’anava a construir a la Reserva Forestal d’Imataca. El projecte de la línia es remunta a l’any 1997, quan Rafael Caldera, llavors president de Veneçuela, va acordar amb les empreses Edelca i Electronorte la instal·lació d’una línia d’alta tensió per a dotar d’electricitat la regió nord del Brasil, i l’entrega de més de la meitat de les terres de la reserva per a l’explotació minera per part d’empreses multinacionals (Decret 1850). Els pemones, que sabien que el seu hàbitat i el patrimoni natural de la regió es veurien greument afectats per aquests projectes, van protestar pacíficament contra les accions del Govern, empreses sense el seu consentiment, sense obtenir resultats. Davant la falta de resposta a les demandes d’autodeterminació i dret a la participació, quan les obres s’establiren en el seu territori immediat, els membres de la comunitat de Santa Cruz de Mapaurí van optar per tancar la carretera durant diversos dies al juliol del 1998. El bloqueig va ser aixecat després de que el Govern regional els prometés una reunió amb els ministres d’Ambient i Agricultura de Veneçuela.^[6]

Quan els pemones van tornar al seu poble després de la protesta a finals del mes de juliol, van interceptar la Kueka ja a la carretera, carregada al camió i llesta per a ser exportada. La pedra es trobava uns metres apartada del camí del poble i ni el poble pemón ni les autoritats indígenes havien estat informats sobre la sostracció. A mode de protesta, els pemones i diversos grups de suport aturaren el seu transport a la Troncal. La Kueka va romandre a espera de nova ordre sota el comandament de la Guàrdia Nacional fins al desembre del 1998, quan va ser finalment traslladada a Berlín. La pressió exercida per a evitar el transport de la pedra no va obtenir resultats positius; no van funcionar ni les protestes, ni la denúncia de la Comissió d’Ambient del Senat, ni el trasllat del cas a la Fiscalia del Ministeri de la República. Segons el document de Drets dels Pobles Indis^[7], els assessors de la Comissió van advertir a Von Schwarzenfeld de les “violacions legals, nacionals i internacionals” en les que incorria amb l’expropiació de la pedra, i el van advertir sobre el conflicte que aquest suposava amb les comunitats indígenes que habitaven el municipi. Tot i així, l’artista va sol·licitar un permís a l’Institut Autònom per a Ambient, Mineria i Ordenació del Territori (IAMOT) de la governació de l’Estat Bolívar, qui, “sense tenir-ne la potestat, va autoritzar el trasllat de la pedra”. El permís va ser presentat, segons el document, davant el cap de l’Àrea de Vigilància i Control del Servei Autònom Ambiental de Guayana, qui finalment va autoritzar el trasllat de la pedra del comandament de la Guàrdia Nacional cap a Europa. El permís de sostracció inicial de la pedra havia estat atorgat, il·lícitament, per el llavors president de Inparques (Instituto Nacional de Parques), vulnerant la Llei Orgànica d’Ordenació del Territori de 1983, que assegurava que l’objectiu fonamental del parc és preservar el patrimoni cultural i natural del mateix, i la Llei Orgànica d’Hisenda Pública Nacional, que explícitament prohibeix a qualsevol funcionari atorgar permisos i autoritzacions de béns que pertanyin a l’Estat. El transport també va obtenir el beneplàcit del llavors ambaixador a Alemanya, Eric Becker. En tot cas, cap acció legal va poder bloquejar la irregularitat institucional a través de la qual es va permetre l’espoli.

En el transcurs dels següents anys, els pemones van prendre cartes en l’assumpte, dirigint-se tant a Inparques com a la Defensoria del Poble i a l’Ambaixada d’Alemanya, als quals van visitar amb el propòsit d’exigir les gestions necessàries per a la devolució de la Kueka al Parc Nacional de Canaima. Després de la persistència de les protestes, tant el nou president d’Inparques com el nou ambaixador d’Alemanya a Veneçuela, Edmund Duckwitz, es van comprometre a trobar una solució que mai va tenir lloc. Els múltiples reclams verbals no van tenir èxit fins que la Fiscalia començà a actuar al 2012, quan la mobilització va començar a tenir repercussió internacional i l’envergadura de la lluita creixia; l’assumpte s’ha resolt, finalment, aquest any 2018. La falta de presa de responsabilitats^[8], l’endarreriment en les gestions i de convencions internacionals efectives de protecció de patrimoni històric i cultural s’han evidenciat amb la lentitud i desídia dels governs, que durant dècades s’han traslladat mútuament la responsabilitat de la restitució de la Kueka, emparant-se, per altra banda, en el do, per el qual no es considerava la sostracció com a espoli, malgrat les irregularitats burocràtiques. Per altra banda, la vaguetat del procés ha dificultat l’aplicació de mesures internacionals com la Convenció Internacional del 1970 de la UNESCO^[9], la funció de la qual és prohibir i sancionar l’extracció il·lícita de béns culturals per a evitar el seu tràfic il·legal. La convenció estableix una forma de reclam que carrega el cost del retorn en el reclamant, i fa servir el discurs bonista de la fe: si qui va obtenir el bé cultural ho va fer de bona fe, està exempt de responsabilitat, cosa que, pels termes subjectius, dificulta les reclamacions i l’èxit de les demandes de repatriació.

Segons Raúl Grioni, president de l’Institut del Patrimoni Cultural de Veneçuela, la repatriació de la Kueka, en forma de re-donació, és una manera d’“evitar que s’obri una comporta de reclams que no pugui acabar mai”^[10] i de sostenir, sota una fórmula legal, la tornada de la pedra sense haver de reconèixer la il·legalitat de la seva sostracció. Per altra banda, el Global Stone Project, el discurs del qual és la connexió de pau entre els pobles a partir del diàleg entre les pedres, era ja en els últims anys massa inconsistent a nivell institucional i semàntic. El ressò del conflicte amb les comunitats indígenes posava en primera ordre la problemàtica de l’espoli a Alemanya, un dels països europeus amb més béns culturals extrets de països que van ser colònies en el passat. En canvi, la repatriació de la Kueka obria una possibilitat de redempció i imatge de justícia per als governs implicats,  l’administració dels quals havia estat un exemple perfecte de fins a quin punt els llimbs burocràtics son també relatius a la legalitat que serveix a un poder o a una xarxa de poders. La decisió va ser clara.

Aquest article comença amb la història d’apertura de la carretera perquè, en el cas de Veneçuela, així com en molts altres llocs, és a través de decisions com aquesta que s’evidencien les relacions de poder. La lluita de recuperació de la Kueka per part dels pemones és equivalent a les seves lluites contra la construcció de la carretera, la línia elèctrica i l’arc miner a dia d’avui. La relació és fonamental i incontestable: és la lluita per reconquistar la territorialitat. El cas de l’extracció de la Kueka, així com la mera existència del Global Stone Project, són l’evidència d’accions que es duen a terme només des de i per a l’elit, des de la supremacia cultural occidental i el privilegi, i amb el menyspreu paternalista cap a les comunitats indígenes que no només han habitat el territori ancestralment, sinó que han sigut desposseïdes de l’usdefruit del lloc que els pertany, sobre el que no tenen potestat legal; sent, per conseqüència, privades de la vida. L’espoli és, a nivell cultural, el sostenidor d’un desplaçament que es reflexa diàriament en tots els altres nivells: política, legal, social i geogràficament. Tenim molta feina que fer, i molta responsabilitat encara per admetre.

^[1] L’associació Laboratorios de Paz va publicar un informe ejecutivo sobre la situación del extractivismo en Venezuela.

^[2] Com per exemple, l’or, el carbó, els diamants o el coltan.

^[3] González Muñoz, Jenny. “La territorialidad de los pueblos originarios: una historia de despojos y violaciones en el Abya Yala”. Cuadernos do LEPAARQ – Textos de Antropologia, Arqueologia e Patrimônio. V-VII.13/14 (2010).

^[4] El projecte té pàgina web:   http://www.globalstone.de/

^[5] González Muñoz, Jenny. “Mitos sagrados de pueblos ancestrales. Exploración a los espacios de la memoria warao y pemón de Venezuela” Parallelus, Recive, .4.8 (2013): 153-161.

^[6] Donat el conseqüent incompliment dels acords, el conflicte es va estendre durant diversos anys, passant per diferents fases i mandats, inclòs el govern d’Hugo Chávez (electe al 1999). Els temes substantius del conflicte es van quedar sense resoldre. Per a una lectura detallada sobre el desenvolupament del projecte de la línia elèctrica, es recomana llegir https://www.ecopoliticavenezuela.org/georreferenciacion/72/; el Informe CRA-AIT de Venezuela i l’articles de Mery Pérez en su bitácora; entre altres.

^[7] Accessible aquí.

^[8] En paraules de l’ambaixador Georg-Clemens Dick en 2012, amb motiu de la visita de representants del Poble Pemón: “Això mai va succeir amb la intenció de treure’ls-hi alguna cosa: sempre vam considerar la pedra Kueka com un regal de Veneçuela, per així crear una obra d’art global per a la pau. Si més no, els prego que comprenguin la dificultat que implica una acció d’aquesta naturalesa. (…) Per això es requereix que tots els involucrats donin el seu consentiment per a aquesta devolució, ja que el donatiu original de la Pedra Kueka fou un regal des del punt de vista legal”. Pot llegir-se sencera aquí.

^[9] Consultable aquí.

^[10] En conversació amb William Castillo al programa de TV Foro, al desembre de 2012. Tot i que en mala qualitat, es pot visionar aquí.