La massa i el greix

Quanta bellesa trobem en les dones de la imatge?[1] I quants defectes? Aquestes dues Influencers americanes no representen l’ideal de bellesa estàndard, no obstant això, tenen milers de seguidors que les admiren pels seus cos sense retocar.

La pauta de bellesa contemporània és la d’allò “fit”: la salut i l’exercici. La primesa ven, els cossos fibrats produeixen major aspiracionalitat i desig que els grossos. El sobrepès és considerat una malaltia que sofreixen persones mandroses, deixades o amb baixa autoestima (encara que no en tots els casos és així) i el tractament de les quals passa pel gimnàs o el quiròfan. Ningú vol aquesta vida angoixant per a si mateix; una vida en la qual qualsevol element que t’envolta, persones o objectes, et recorden que no encaixes. La nostra societat tendeix a la lipofòbia, és a dir, sent terror pels greixos i, per tant, és també gordòfoba. No volem estar grassos ni veure’ns envoltats d’ells perquè desperten en nosaltres aquesta mirada de rebuig. Es produeix aquí una contradicció perquè, encara que es promou la vida saludable, la població és cada dia més obesa. Els estudis en relació amb el sobrepès i l’obesitat així ho confirmen: a Espanya més del 20% dels nens té sobrepès,[2] i la xifra entre adults és de gairebé el 40% a tot el món.[3] La mala alimentació, l’estrès o els baixos ingressos condueixen a tal situació.

Quina classe de societat promou un cànon totalment oposat a l’esdevenir dels seus habitants? Com apunta Gilles Lipovetsky al seu llibre Los tiempos Hipermodernos,[4] el nostre context és el de la “hipermodernitat”, compost per individus cada vegada més ansiosos, que volen més i més de pressa, tecnològicament encantats, globals, individualistes i narcissistes. Tots som un conglomerat d’aquests atributs i ens movem segons els dictats de la massa, com assenyala Byung-Chul Han a La expulsión de lo distinto.[5] El diferent és cada vegada menys acceptat; aquell que no comparteix els nostres gustos és percebut com a indesitjable i, per tant, rebutjat. Segons Han, estem malalts de nosaltres mateixos, de veure extensions de la nostra personalitat pertot arreu, d’aspirar a ser igual que la resta, i ells iguals a nosaltres. Aquest “una cosa nova” que ens aporten uns altres amb les seves diferències es perd en favor de l’homogeneïtat. Així és com defineix aquest autor les nostres relacions en les xarxes socials. Un cànon estètic sever orientat a allò fit, una societat cada vegada més ansiosa i un corpus social més homogeni, donen com a resultat a individus que, comprimits per aquestes tres esferes, se senten imperfectes, defectuosos, jutjats i infeliços i que, a més, són cada vegada menys permeables.

La moda juga un paper fonamental en la conformació de la personalitat de l’individu i el seu rol social dins d’una comunitat, però avui dia aquest paper es torna malaltís: és la causant de frustració física, separa econòmicament per sectors de població i classe; crea i destrueix molts dels nostres desitjos… Això es produeix per diversos motius:

En primer lloc, és el sector que imposa les normes estètiques més absurdes i canviants, mantenint en moviment la roda del consumisme. Com a conseqüència s’introdueixen en l’armari peces de manera ininterrompuda encara que no es necessitin, perquè comprar crea una falsa sensació de felicitat i d’actualitat. Sembla que no importi la quantitat de contaminació que s’afegeix al planeta quan es compra qualsevol peça o les condicions infrahumanes en les que viuen les persones que l’han confeccionat. En els tallers de confecció massificats, per a cosir una samarreta senzilla que es pot trigar una mitja hora com a màxim, se solen cobrar uns 0,50 euros més o menys (l’hora es pagaria a 1 euro). Si tenim en compte que les grans cadenes de roba venen samarretes a 3, 4 o 5 euros (entre els quals cal comptar la creació del teixit, el tall de la peça, el planxat, la sublimació si la porta, l’etiquetatge i els beneficis de l’empresa), el salari que percep un treballador de la confecció és irrisori. De fet, els salaris són minúsculs en tot el procés de producció de la moda, en cas contrari no seria tan rendible. Hem devaluat la roba a tal nivell que no sabem apreciar l’esforç que comporta posar una peça al mercat i tots els agents que intervenen en aquest procés.

En segon lloc, trobem la qüestió de les talles. El tallatge que ens ofereix el mercat no és adequat per a totes les siluetes. El sistema de talles amb el qual convivim a Europa és el resultat d’una equivalència proporcional entre el contorn de pit, de cintura i de maluc. La referència continua sent, molt al nostre pesar el 90-60-90 de Marilyn Monroe. Encara que, si mirem a països com la Xina o els EUA, la situació és molt diferent. La silueta de la dona mitjana al país asiàtic és la de pits petits, malucs estrets i de baixa alçada, mentre que en el gegant americà les dones tenen més corbes.

Actualment en una talla 38, que és la base per al nostre sistema, les mesures solen ser 88-70-94, però en poques dones es compleix aquesta proporció. Les particularitats de cada cos no estan contemplades aquí, per això moltes vegades hem de comprar talles diferents per a una mateixa peça. Existeixen dues inclinacions per a solucionar aquesta problemàtica: D’una banda, estandarditzar més les talles afegint intermèdies. Normalment el salt d’una talla a una altra és de dos centímetres, és a dir, el contorn de pit és de 88cm per a la talla 38 i de 90cm per a la talla 40. Aquesta primera tendència advoca per realitzar la talla 38 (88cm), la 39 (89cm) i la 40 (90cm). Al meu entendre, no és una solució vàlida perquè perpetua el sistema actual; les empreses continuaran treballant amb les seves mesures estandarditzades encara que més fragmentades, i l’única cosa que aconseguiran serà que associem el volum del nostre cos a un número o a un altre.

L’altra opció és oposada: la customització de talles.[6] Per mitjà d’un escàner, es digitalitza el cos per a extreure patrons personalitzats i crear roba a mida, evitant així la tortura del tallatge industrial. És una solució brillant però no respon a la infraestructura de la moda actual. La customització és cara, mentre que l’estandardització cobreix una porció major de població i, per tant, dóna més diners.

En tercer lloc, trobem la destinació física o virtual de les peces. No totes les marques que són econòmicament assequibles fan talles grans, però els qui les fabriquen fomenten la gordofòbia. Un exemple és Violeta by Mango: un espai físic diferent i peces diferents per a gent que té talles grans. És un cas de discriminació evident. Si ets grassa, no pots comprar a les botigues de Mango, sinó en les de Violeta, que és el mateix, però no… D’aquesta manera, una clienta habitual de Mango no té motius per a ofendre’s veient com una noia grassa compra el mateix vestit que ella.

Un segon exemple seria H&M, que dins dels seus establiments té una secció de talles grans en les quals també hi ha roba diferent. Si tens una talla gran, sembla que estàs destinada a portar un sac. La major part de noies de talla gran es queixa d’aquest fet.[7] El tercer exemple és Kiabi, la marca va distribuir la seva botiga del centre de Barcelona col·locant les talles grans a la planta superior, però va haver de redistribuir aquest espai perquè les dones no pujaven a comprar roba. Quan entres a una botiga vols comprar peces, no sentir-te discriminada. I el quart exemple és Asos. En aquesta plataforma digital existeixen peces fabricades en moltes talles, però quan entres en el seu web, de la mateixa manera, la roba de talles grans està en la secció Curvy. Caldria preguntar-se doncs, què està fent la indústria de la moda per fomentar la no discriminació? O més encara: Què està fent el disseny, si en lloc de peces que quedin bé a aquestes dones de talles grans, creen sacs per a amagar els seus “defectes”? 

Un quart motiu de perquè la moda genera malaltia social és l’espectacle. En els últims anys han aparegut dones de talla gran en la passarel·la, models Curvy que, com la de Ashley Graham, tenen una talla 44. Es considera Curvy aquella dona amb més de 95cm de contorn de pit (més de la meitat de la població) o més de 100cm de maluc. Així mateix, són Curvy les dones la talla de les quals és superior a la 42; però les peces més venudes al nostre país són de la talla 44.[8] Llavors, per què la 38 és la talla de referència? Posar dones de talla gran en les passarel·les és positiu perquè permet visibilitzar la problemàtica sobre els prejudicis que tenim cap a les persones a qui considerem grasses. Però a nivell de canvi real, el seu efecte és anecdòtic. Existeixen moltes iniciatives orientades a fomentar aquest canvi, com el Body Positive, un moviment promogut a les xarxes per dones que pretenen trencar aquesta barrera de la gordofòbia mostrant els seus cossos nus, des de l’amor propi, la dignitat i la demanda de respecte. Aquest projecte, a més de moltes crítiques ha portat aconsegueixo un nou debat: es tracta d’apoderar la dona o d’una normalització del sobrepès?

Fa alguns mesos, la marca Nike va col·locar a una de les seves botigues de Londres un maniquí de talles grans i l’explosió de comentaris gordòfobs a les xarxes no es va fer esperar. Sembla ser que les persones de talla gran no tenen dret a posar-se un top o uns leggings. En tots dos casos, la resposta és negativa: si apoderem a la dona, malament; si normalitzem el sobrepès, pitjor. Seria necessari replantejar-se la idea de cos que hem construït. En aquest sentit, la dissenyadora de moda Rei Kawakubo va crear una col·lecció anomenada “Lumps and Bumps” en la qual plantejava aquest tipus de qüestions. Va desenvolupar peces amb bonys per a projectar una sensació d’estranyesa i fer-nos reflexionar sobre el cos com a figura dinàmica que varia amb el pas del temps i que està subjecta als capritxos de la naturalesa.

I finalment, com a dissenyadora i patronista de talles grans que soc, m’indignen els comentaris sobre aquelles parts del cos que les persones grasses han d’ocultar perquè són considerades motiu de vergonya: la part inferior dels braços, els genolls i fins i tot l’escot. Per això, els patrons de talles grans tenen característiques pròpies: unes cises que impedeixin que la carn apunti per cap costat, vestits amb una llargada mínima que tapi els genolls, la cintura folgada, etc. La llibertat que té qualsevol persona per a vestir com vulgui no s’aplica aquí per l’obligació moral de mostrar-se correctament davant una societat a la qual no li agraden els genolls arrugats. No és una decisió pròpia, sinó imposada i acaba conformant inseguretats personals. Cert és que, des que les dones hem emprès la lluita pels nostres drets, ens hem alliberat de molts tabús estètics que fa deu anys serien impensables, com per exemple el del pèl corporal. Però fins que no ens alliberem dels prejudicis que hem anat assumint sobre nostres iguals i sobre els nostres propis cossos, existirà la discriminació gordòfoba. Fins que no entenguem que cadascuna és lliure de vestir com vulgui i d’ensenyar el que vulgui, d’estar orgullosa de la seva panxa o dels seus genolls sense que la resta tinguem dret a menysprear-ho, no aconseguirem avançar com a societat. No hi ha res més natural que el temps, i a mesura que passi, a totes se’ns arrugaran els genolls.

[1]                Imatge extreta de la web

[2]                Dade extretes de la web

[3]                Dade extretes de la web de l’OMS

[4]                LIPOVETSKY, G (2006). Los tiempos Hipermodernos. Barcelona: Anagrama.

[5]                HAN, Byung-Chul (2017): La expulsión de lo distinto. Barcelona: Herder.

[6]                Imatge extreta de la web

[7]                Recomano visitar els següents enllaços: https://www.abc.es/estilo/moda/abci-peticion-viral-inditex-para-aumente-tallas-favor-amancio-tengo-culo-grande-201804161832_noticia.html o https://elpais.com/elpais/2018/01/12/eps/1515778670_826006.html

[8]                https://www.lavanguardia.com/de-moda/moda/20140804/54412745690/talla-44-mas-vendida-espana.html