close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

08 febrer 2013
tigre-enjaulado.jpg
La paradoxa de la cultura lliure 1/2

Eduardo Pérez Soler

Acostumo a publicar els meus articles sota una llicència Creative Commons BY NC ND, que, entre d’altres coses, impedeix la re-difusió comercial dels meus textos. Així ho faig, per exemple, en el meu bloc i en algunes publicacions amb les quals col·laboro, com és el cas d’A*DESK. No obstant això, no manquen els qui em critiquen el fet de difondre els meus escrits sota llicències subjectes a clàusules restrictives. Ho fan argumentant que en impedir la reutilització comercial dels meus articles, estic atemptant contra la cultura lliure en el seu sentit més genuí, doncs, d’alguna manera, estic posant obstacles a la realització d’aquesta utopia en la qual el saber circularà sense cap trava. Els meus crítics, entre els quals hi ha algun bon amic meu, no acaben d’entendre la meva negativa a permetre que, d’entrada, algú pugui obtenir un benefici econòmic dels continguts que he decidit publicar sota la protecció d’una llicència Creative Commons sense dret a usos comercials. Ells afirmen que si veritablement vull que les meves creacions circulin, el que hauria de fer és publicar-les amb llicències no restrictives -dels tipus BY o BY SA-, reconegudes com veritablement pròpies de la “cultura lliure”.

Com molts altres creadors, tinc les meves raons per no fer-ho. I a continuació, n’exposaré algunes.

Quan algú publica una obra intel·lectual amb una llicència que en facilita la distribució, però que impedeix el seu ús comercial, està assumint una postura clara: en última instància, està declarant que aquesta obra s’insereix en una economia del “do” i no en una de mercantil. El que busca el creador és oferir el resultat del seu treball a la comunitat, assegurant-se que aquest podrà ser utilitzat i compartit sense que ningú n’intenti obtenir un profit econòmic. Entesa d’aquesta manera, la creació es converteix en una mena d’obsequi, que pot ser utilitzat per a qualsevol persona, sempre que aquesta s’abstingui de lucrar-se amb ell. Tal com afirma Lawrence Lessig, a partir d’una cita de Lydia Pallas Loren, a Remix:

“Un instrument com la llicència “no comercial” de Creative Commons habilita un artista a declarar: “pren la meva obra i comparteix-la lliurement. Deixa que formi part de l’economia de la compartició. Però si vols transferir-la a l’economia comercial, has de consultar-m’ho primer i, depenent de l’oferta, acceptaré o no”.
Aquesta classe de senyals promouen que altres creadors participin en l’economia de compartició, donant-los confiança en el fet de que la seva aportació no es farà servir amb finalitats incoherents amb ella. Amb això es fomenta aquesta forma d’economia del do -no mitjançant el menyspreu o la denigració de l’economia comercial, sinó simplement reconeixent el que és obvi: que els humans actuen amb motivacions diferents, i que la basada en donar mereix tant respecte com la basada en rebre-.”

En última instància, en distribuir una obra amb una llicència “no comercial”, el creador està traçant una distinció entre dues economies que funcionen amb les seves pròpies regles, motivacions i recompenses. És una distinció semblant a la que fem quan, en determinades ocasions, optem per realitzar d’una manera altruista accions que, en altres circumstàncies faríem esperant una retribució econòmica. Segurament, a un cuiner professional difícilment se li ocorreria cobrar als seus fills per preparar-los el sopar, de la mateixa manera que (gairebé) cap de nosaltres esperaria rebre una compensació econòmica per ajudar un amic estranger a redactar una carta en la nostra llengua materna.

Quan realitzem un treball remunerat, sabem que estem actuant en una economia comercial i entenem que la nostra recompensa és el pagament que rebem pel nostre esforç. En canvi, quan realitzem una tasca sense esperar diners a canvi, ens situem en una lògica econòmica diferent, sustentada en motivacions variades: l’altruisme, els afectes, la necessitat de mantenir els vincles de solidaritat, o la recerca de reputació, entre d’altres. Es tracta d’una lògica econòmica que engloba pràctiques que anirien des d’ajudar a un veí a canviar una bombeta fins a escriure codi per a un programa de software lliure o redactar una entrada de la Wikipedia.

Els qui en nom de la cultura lliure critiquen les llicències Creative Commons d’ús no comercial semblen ignorar el valor que té la possibilitat de triar entre lògiques econòmiques diferents. Assumint una actitud en la qual l’idealisme llibertari i el pragmatisme descarnat s’acaben confonent, els defensors més radicals de la cultura lliure neguen al creador la capacitat d’exercir un control sobre els fins per als quals s’utilitzarà el seu treball, i de fer explícites les intencions que impulsen la seva tasca productiva. Després de tot, si es nega als agents culturals la possibilitat d’escollir el sistema econòmic en el qual desitgen inscriure les seves obres, s’està retallant la seva capacitat per decidir sobre la dimensió moral del seu treball creatiu.

És probable que aquest desinterès per les motivacions morals de la creació es degui a l’utilitarisme que almenys en part, ha animat a la cultura lliure des de la seva orígens. Es tracta d’un assumpte digne de reflexió, sobre el qual tractaré en la meva propera entrada.

Eduardo Pérez Soler pensa que l’art –com Buda- ha mort, encara que la seva ombra encara es projecta sobre la cova. No obstant, aquest fet lamentable no l’impedeix seguir reflexionant, debatent i escrivint sobre les més diferents formes de creació.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)