La paradoxa de la cultura lliure 2/2

En la meva anterior entrada analitzava les reticències que les llicències Creative Commons d’ús no comercial (NC) desperten en alguns sectors de l’anomenada “cultura lliure”. Argumentava que aquestes reticències delaten un desinterès per establir distincions entre dues lògiques econòmiques diferents: la comercial, basada explícitament en els intercanvis mercantils, i la del “do”, sustentada en la generositat i l’altruisme. I deia que en el fons, aquesta actitud posa en evidència una manca de voluntat per comprendre les motivacions que impulsen els actes creatius.

Possiblement, aquest desinterès per les motivacions de la creació tingui la seva explicació en l’actitud utilitarista que, almenys en part, ha animat a la cultura lliure des de la seva gestació. És ben sabut que el naixement i la consolidació d’aquesta tendència social han estat molt vinculats al moviment del programari lliure, sorgit en les últimes dècades del segle passat. I no és d’estranyar que la cultura lliure gaudeixi de tant predicament entre els programadors. Les llicències lliures del tipus GNU GPL s’han convertit en un factor que ha permès crear rics ecosistemes, on desenvolupadors i empreses grans i petites col·laboren d’una manera més o menys informal amb l’escriptura i el perfeccionament del codi de software.

En efecte, la possibilitat d’utilitzar, estudiar, distribuir i millorar programes informàtics inherents al software lliure no només ha permès desenvolupar amb èxit projectes de valor excepcional per al món digital, sinó que, sovint, ha creat entorns de col·laboració molt profitosos per als qui hi participen. Precisament, una de les raons que expliquen la consolidació de les comunitats del programari lliure rau en la seva capacitat de generar beneficis per als seus participants, al marge del reconeixement i la satisfacció vinculats als comportaments altruistes. En realitat, l’èxit de molts projectes basats en aquest tipus de programari està en el fet que resulta més beneficiós mantenir el codi lliure que fer-lo privatiu.

Cito un fragment de Remix, de Lawrence Lessig:

“[…] Hi ha múltiples raons per creure que les característiques específiques del software lliure determinen que sigui raonable mantenir lliure el seu codi -per exemple, els costos de sincronització d’una versió privada sovint excedeixen aclaparadorament qualsevol benefici derivat de mantenir el codi privat. IBM, per exemple, era lliure de prendre el servidor Apache i construir una versió privada i comercialitzar-la amb la seva marca, sense publicar al seu torn les millores introduïdes en el codi. Però IBM només hauria adquirit aquest benefici en la mesura que hagués continuat actualitzant el seu codi per reflectir els canvis realitzats en la versió pública d’Apache. En un primer moment (quan la base de codi està pròxima al seu origen), aquesta actualització no és massa complicada; però amb el pas del temps (a mesura que les bases de codi divergeixen), resulta cada vegada més costós mantenir el codi privat. Per tant, l’estratègia purament racional per aquest tipus de creativitat és la d’innovar en el si de la utilitat pública, ja que el cost d’innovar de forma privada sobrepassa els seus beneficis.”

La complexitat dels projectes de software lliure -que sovint requereixen del treball recurrent de grans equips de col·laboradors- és un bon incentiu per preservar amb gelosia el seu caràcter obert. Més enllà de tota voluntat altruista, el codi es manté lliure, perquè, des de múltiples perspectives, resulta rendible que romangui així. No obstant això, no està tan clar que les normes imperants en el programari lliure puguin resultar sempre tan beneficioses per creacions la naturalesa de les quals difereix notòriament de la dels programes informàtics.

A primera vista, els defensors de la cultura lliure tenen un magnífic exemple per demostrar que és possible traslladar el model del software lliure als projectes editorials: la Viquipèdia. I és cert. L’enciclopèdia col·laborativa fundada per Jimmy Wales posa de manifest que l’obertura i la llibertat de distribució poden, en determinats casos, generar les condicions adequades per garantir l’èxit de projectes fonamentalment textuals. La Viquipèdia, els continguts de la qual es distribueixen sota les condicions de la llicència Creative Commons BY-SA i de la GNU Free Documentation License, considerades genuïnament lliures, ha demostrat que les multituds organitzades de manera més o menys informal poden donar forma a creacions de gran complexitat i d’extraordinària rellevància social.

Ara bé, el fet que la Viquipèdia sigui un èxit en sí mateixa i que s’hagi convertit en un extraordinari referent cultural, no implica necessàriament que els individus que hi col·laboren es vegin degudament recompensats per la tasca que realitzen. Estudis d’autors com Joaquín Rodríguez i Felip Ortega demostren que el model de funcionament de la cèlebre enciclopèdia digital es fonamenta en una alta taxa de reposició dels col·laboradors, que solen implicar-se en el projecte només d’una manera transitòria. De fet, el període mitjà de participació activa d’una persona en el projecte se situa al voltant dels 200 dies. I tot i que la Wikipedia ha creat un sistema de premis i reconeixements destinat a atorgar capital simbòlic als seus col·laboradors més destacats, el cert és que el compromís dels autors i editors sol ser efímer. Molt probablement, això sigui degut a la incapacitat de l’enciclopèdia lliure per atorgar als seus col·laboradors unes recompenses prou atractives com per a segellar la seva fidelitat a llarg termini. Tal com afirmen Rodríguez i Ortega a El potlach digital:

“Entre els wikipedistes el reconeixement simbòlic dels altres implicats és l’únic capital que es pot esperar, i la seva acumulació no desemboca en cap altra forma de transferència o acumulació, de manera que no pot constituir-se en un fonament imperible de dedicació, perquè no està vinculat a recursos materials addicionals o investidures que proporcionin major poder o jurisdicció.”

No deixa de resultar irònic que l’exemple més reeixit de cultura lliure sigui incapaç de garantir el compromís durador dels seus col·laboradors (incloent als més compromesos). I probablement, aquí es trobi un dels punts febles de la filosofia d’allò lliure aplicat a la cultura: les dificultats que hi ha a l’hora d’oferir un model de creació adaptat a economia mercantil, amb un sistema de recompenses susceptible de transcendir el mer reconeixement simbòlic. El seu taló d’Aquil·les és la incapacitat per premiar l’esforç amb estímuls materials, malgrat la seva voluntat d’inscriure’s en l’economia comercial.

Tal i com hem apuntat més amunt, el software lliure té una vessant utilitària, fonamentada en la seva capacitat per generar productes susceptibles d’explotar comercialment. Sovint, els desenvolupadors i empreses que participen en la creació de programari lliure ho fan amb la convicció que aconseguiran rendibilitzar el seu treball mitjançant la prestació de serveis vinculats als programes i plataformes que han ajudat a desenvolupar. Al final, la possibilitat d’obtenir un benefici econòmic del seu treball esdevé un estímul que els porta a seguir col·laborant amb els altres membres de la comunitat.

No obstant això, en el món de la cultura, les coses no solen ser així, almenys per ara, ja que la majoria dels creadors que treballen amb llicències lliures (les que permeten la reutilització comercial de les seves creacions) no solen obtenir una compensació econòmica proporcional a l’esforç i a les habilitats invertides per fer les seves realitzacions. A la pràctica, la translació de la lògica del software lliure al món de la cultura ha mostrat una capacitat limitada per crear projectes econòmicament sostenibles a llarg termini.

Heus aquí la paradoxa de la cultura lliure. Donades les seves dificultats per oferir recompenses que transcendeixin el mer reconeixement simbòlic, posa en qüestió un dels seus principals objectius: convertir-se en instrument d’estímul de la creació. Curiosament, l’ús de les llicències no restrictives pot tenir l’efecte contrari al desitjat. En primer lloc, la incapacitat de la cultura lliure per servir a la seva finalitat utilitària pot portar a molts a individus i col·lectius a abandonar la tasca creativa, en no aconseguir que aquesta sigui rendible.

Però el que és pitjor: l’eliminació de les restriccions de distribució que proposa la cultura lliure pot inhibir el treball de les persones que se senten còmodes operant en l’economia del do. Sense la possibilitat de triar el tipus d’ús que desitgen atorgar a les seves obres i de fer evidents les motivacions i els fins que orienten la seva tasca productiva, és molt probable que molts creadors optessin per deixar de treballar en projectes culturals. Per raons diverses, hi ha individus que consideren important traçar una distinció entre dues realitats econòmiques dotades de lògiques diferents. Si se’ls impedís fer explícit quan volen operar en una i quan volen fer-ho en l’altra, probablement preferirien abandonar la creació. Ens trobaríem així davant una nova variant de la tragèdia dels comuns, aquest cop desencadenada no per interessos particulars sinó per una interpretació dogmàtica de la cultura de la compartició.