close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

24 juny 2019
La sacietat de l’espectacle

Delfina Bustamante

Tinc un amic vestit de patata fregida que està dormint al terra en una fira d’art. Amb unes altres quinze persones, disfressades igual i ficades al llit en cercle, comparteix una manta rodona que simula un ou fregit a punt. És l’obra del duo Lolo i Lauti (Lautaro Camino i Lorenzo Anzoátegui) per a l’última edició d’arteBA: els performers han de dormir a la fira, amb la seva disfressa col·lectiva d’ou amb patates fregides, però per a això abans han de no dormir: Lolo i Lauti els omplen d’invitacions a festes i discoteques per a assegurar-se que passin la nit desperts. Passen els dies i surten les crítiques: les xarxes del duo s’omplen de comentaris, apareixen els mems i els acudits interns. Setmanes després, en un grup de xat, ens reunim per a xerrar d’aquest i altres fenòmens.

DB – Expliqueu com us construïu com a duo d’artistes, i, no només com a artistes sinó com a figures, cosa una mica més pròxima a la idea d’una entitat mediàtica, d’una celebrity.

Lolo – Hola a tots i totes, som Lolo i Lauti, fem performance i vídeo. Ens vam conèixer en una festa i treballem junts des de fa ja nou anys, des de 2011. Fem servir molt l’espectacle com a material. Clarament hi ha moltíssims signes d’això, no? Del llenguatge de les celebritats o del llenguatge dels mitjans…

Lauti – Al moment en què nosaltres van muntar aquesta aliança, Lolo i Lauti, va ser amb unes finalitats molt dramàtiques i secretes que no et direm, però t’enviarem el que en seria la síntesi:

Lolo – T’enviarem un power animal de cita

(M’envien un clip de la pel·lícula Chicago (2002), protagonitzada per Catherine Zeta-Jones i Renée Zellweger, on Velma (el personatge de Jones) persuadeix a Roxie Hart (Zellweger) d’unir-se a ella per a conformar-se com a duo de ballarines convictes.)

DB – D’altra banda, estava tractant d’albirar quins serien els vostres possibles referents locals, i pensava en figures dels anys seixanta, que és una època on estava més present la idea de l’“artista estrella”; pensava en Marta Minujin, Dalila Puzzovio, Edgardo Giménez, etc. Al seu torn, vosaltres sou més pròxims al món de la tele, o fins i tot d’internet, des de Susana y Moria fins als memes.

Lolo – Dels seixanta la nostra artista preferida és Nacha Guevara .

Lauti – Millor dit, la nostra artista argentina preferida és dels seixanta i és Nacha Guevara.

Lolo – Òbviament que ens agraden Minujín, Giménez i tots ells, però l’única que s’aplica a la performance, i és el nostre referent de performance i del que es feia justament amb aquesta disciplina, és la Nacha: abans que la performance es digués performance ja hi era la Nacha.

Lauti – L’any passat vam anar a veure la Nacha al teatre, al Gran Rivadavia: feia les cançons que mai havia tornar a cantar, un espectacle sobre el Di Tella, mític.

Lolo –  També tenim referents nacionals més nous.

Lolo i Lauti – Susana i Moria, és clar!

Lauti – Una vegada un amic ens va dir, què faríeu vosaltres si us treguessin Youtube? Us quedaríeu sense feina?

DB – També em sembla que encarneu una identitat molt portenya, que en algun moment estava molt reflectida en la televisió argentina. Vull dir que la reflectiu de la mateixa manera que la reflecteix Moria, per exemple…

Lolo – Som els dos molt portenys, amb Lauti: ens agraden molt aquests aspectes culturals de “la portenyitat” que van i venen i estan aquí. Els veig molt utilitzables: Mafalda és un exemple d’una cosa que era molt omnipresent en la cultura argentina i sentíem que no s’havia fet res interessant sobre el tema. I hi ha un munt de coses més.

Lolo y Lauti, Mafalda. Video monocanal, 3min, 2018

DB – Alhora, quan veig els vostres vídeos, penso que tranquil·lament podrien ser part d’aquestes compilacions de “els vídeos més divertits d’internet”, etc. Les vostres obres moltes vegades tenen a veure amb el mem i amb la manera en què les imatges i els continguts circulen per les xarxes. Això és una mica el que va passar amb ME HUEVO LOCA(l’obra que van portar a aquesta edició d’arteBA). Imagino que hi havia una intenció que succeís el que efectivament va succeir, que es tornés viral, que tots compartíssim la foto, la story, que aconseguís massivitat, impacte, etc.

Lolo – No és que l’objectiu fos fer-ho viral, encara que ens inspira aquest tipus de percepció, però a vegades és súper accidental que es torni viral. Per exemple vam fer una performance que es va dir iSexy  fa un parell d’anys, on usàvem dispositius de realitat virtual i simulàvem tenir sexe en el mitjà de la fira. Una story d’això es va fer viral, va aparèixer en fòrums de reddit i es va convertir en un mem, més enllà de nosaltres, un mem que ni tan sols estava associat amb nosaltres. Però és clar que en una fira d’art l’objectiu és fer una obra que cridi l’atenció, i això implica que sigui instagramejable.

Lauti – El que diu en Lolo és cert, que òbviament l’objectiu no era que fos viral, sinó que fos una obra boníssima, però partim de l’experiència que ja vam tenir una obra viral i justament, com diu ell, nosaltres vam aprendre del nostre pas per les fires que el que cal fer en una fira d’art és una obra conspícua, una obra que es vegi des de lluny, que sigui atractiva. No és el mateix produir per a una fira que per a una mostra, que per a un living, o per a un museu. Però també seria ingenu dir que nosaltres no sabíem que seria el centre de les xarxes socials.

Lolo – D’altra banda, el que ens interessa fer amb tot el que produïm és transformar-ho en una performance. És com quan copies un dibuix i el tornes a dibuixar; però en comptes de tornar a dibuixar-lo, ho tornem a fer a través d’una performance.

DB – Personalment, amb l’obra de l’ou em passa que em fa venir ganes de tenir-la a casa meva, per a convidar als meus amics i posar-nos els vestits de patates fregides i fer servir l’ou de manta, o sigui de realment fer la performance.  I pensant en el col·leccionisme, vull saber quin tipus de col·leccionisme consumeix les vostres obres, i com funciona això. I d’altra banda, en relació al que expliqueu respecte de la manera en què dueu a terme una idea a través de la performance, trobo novament un factor que ens interpel·la als postmillennials, amb aquesta idea que tenim de viure una mica en estat de performance constant, de pensar tot el que fem, encara que ni tan sols ho formulem en termes d’obra, des d’una dimensió performativa. Penso que per això vosaltres sou dels artistes que més ens interessen ara mateix als joves, perquè feu servir un mètode que té molt a veure amb la nostra manera de veure tant l’art com les coses en general, i empatitzem fortament amb això.

Lolo – És molt interessant això que ens dieu a nivell generacional, perquè diem, la gent que ens ha comprat performances encara no les han tornat a recrear. La intenció sempre és tornar-les a fer, amb performers…

Lauti – És a dir, ara com ara les nostres obres estan aquí guardades, esperant: les persones que les van comprar…

Lolo – …les poden tornar a fer, amb performers o amb nosaltres.

Lauti – Però hi ha una cosa molt interessant que acaba de dir en Lolo, i que dirà ara…

Lolo – … que és allò generacional, que és increïble que diguis que si fossis col·leccionista el que faries seria fer un altre cop la performance amb els teus amics…

Lauti – Totalment, perquè a un col·leccionista de quaranta anys no se li acudeix fer-ho….

Lolo – Volem viure en un món de col·leccionistes postmillennials que comencin a fer això, però també perquè la vostra és una generació molt més travessada pel cosplay, el drag, i bé, clarament per la performance, no? Abans de res és una generació que entén la performance, més que com un mitjà específic, com una filosofia per a veure l’art. I l’art en general és performance, això ja és un tema més filosòfic, però jo crec que els postmillennials entenen la performance d’una manera més filosòfica i no deslligada d’altres pràctiques artístiques.

DB – I com és la vostra activitat fora del rol d’artistes? En els vostres comissariats, per exemple en el cicle anual Perfuch que organitzeu cada any a UV. Com és l’experiència de comissariar performance? Intueixo que en aquestes activitats hi ha una idea d’experiència expandida i un sentit comunitari com a manera de treball. I finalment, parlant d’UV, expliqueu quin tipus d’espai trobeu aquí, perquè UV arriba al punt de traspassar els termes d’una galeria d’art per a convertir-se en una cosa molt més potent a nivell cultural i social, que inaugura tot una nova manera de relacionar-se amb l’art aquí a Buenos Aires, i el lloc que ocupa ara era un lloc vacant.

Lolo i Lauti – El comissariat i UV per a nosaltres són el mateix, van de la mà.

Lauti – UV és un espai que vam crear amb Violeta Mansilla el 2015. Va arrencar sent un lloc d’estudis d’artistes i finalment va anar mutant cap a una galeria. És veritat el que dius, que hi havia un espai vacant, encara que nosaltres no vèiem que estava aquí perquè algú l’agafés, sinó que sentíem que no hi havia un espai per a nosaltres.

Lolo y Lauti, Rafa y Lisa, 2016

Lolo – Com deia en Lauti, UV originalment era un lloc per a estudis i residències; i el primer que vam fer com a comissaris va ser triar al trio Básica TV (integrat pels artistes uruguaians Emilio Bianchi Luciano Demarco i Guzmán Paz) perquè vinguessin a Buenos Aires a fer la residència.

Lauti – Després els Básica TV es van quedar a viure, tots vam estar d’acord, i vam tancar les residències perquè no hi havia més lloc a la casa.

Lolo – I llavors aquell any vam haver de començar a omplir UV de contingut per a, com tu dius, crear una comunitat: perquè la gent que ens interessava, artistes, djs, o el que fos, tingués un lloc de trobada. Aquí va començar un any en què vam comissariar prop de quinze mostres i ho vam fer des d’una filosofia de mostrar coses que ens agradaven i no tenien un espai en galeries. La primera mostra que vam comissariar va ser una individual d’Eduardo Hoco Huoc. A Hoco el coneixíem de la nit i ens encantava el que feia a les festes, unes instal·lacions al·lucinants, però ens donava la sensació de que ningú li parava esment fora de l’univers de la nit, el que feia era una mena d’accessori a les festes i li vam voler donar un espai propi. El primer va ser Hoco i després van venir mil coses mes i tot això va acabar en l’única cosa que comissariem avui dia, que és Perfuch, un comissariat anual de performance basat en el nostre orgull d’estar a la comunitat a la qual pertanyem, i també, de l’orgull que sentim cap a l’escena portenya i nacional.

Lauti – En el que ens fixem sempre com a comissaris és de no comissariar gent que sigui 100% com nosaltres, o com el que fem…

Lolo – Sí, hi ha quelcom que ens agrada molt del que no entenem, també, i per exemple amb els joves ens passa, per una qüestió de generació i llenguatge, o de pertànyer a una escena diferent, que no comprenem també: això ens agrada, no comprendre el que ens agrada.

DB – I ara, en què treballeu?

Lolo – Venim de mostrar a Malba la nostra versió de Carmen , la peli que vam fer amb drag queens a Panamà…

Lolo & Lauti, Carmen, òpera video, 2018

Lauti – Estem amb això i després, al setembre…

Lolo – Estem amb una mostra…

Lolo i Lauti – … a la Casa Nacional del Bicentenari…

Lolo – És un encàrrec, ens van comissionar fer una adaptació de La societat de l’espectacle, de Debord…

Lauti – Hi haurà de tot, Susana Gimenez 3D!

Lolo – Susana Gimenez 4D!

 

 

 

Delfina Bustamante és comissària i viu a Buenos Aires.

Publicacions

24 juny 2019

La sacietat de l’espectacle

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)