La “seda de Caballo” i el bosc atlàntic. Vilariño a la Tabacalera

“Ya no soy nada, ya nada queda, la luz atroz del invierno me estremece”. Manuel Vilariño.

La metàfora “seda de cavall” utilitzada per Lezama Lima i atribuïda a Colom per parlar del pèl de les cubanes fa al·lusió tant a la bellesa del cabell com a la resistència del mateix, referint-se a un caràcter cubà honest i decidit. Lezama Lima en el prefaci d’ ‘Antologia’ ve a dir que aquí, amb aquesta al·legoria, comença la poesia cubana.

És interessant esmentar que el treball de Vilariño, ara a Madrid, parteix d’un origen poètic que es gesta en la força elemental i que deriva en la bellesa, una bellesa potent i propera tant al principi com a la fi; la mort i el naixement , el cicle de la vida. El mateix artista ha esmentat que la seva fotografia no tindria sentit sense la poesia, perquè per a ell les dues van de la mà.

El projecte “Seda de Caballo” a Tabacalera és un abans i un després en la relació amb l’espai d’aquesta vella fàbrica, en què des de l’origen del projecte s’ha respectat el seu caràcter industrial. És per això que les exposicions visitades fins al moment sempre, en certa mesura, havien estat fagocitades per la força del propi edifici i les seves més que complicades sales i espais de trànsit. L’energia de la memòria de l’edifici era un clar handicap per als artistes.

Amb Vilariño la cosa canvia. No és fàcil fer-se amb un lloc així, però aquest fotògraf, Premi Nacional l’any 2007, ha aconseguit “seduir” l’espai i conformar un projecte rotund, una mirada àmplia sobre el seu treball que s’estructura en l’indret d’una manera natural i que funciona taxativament.

El projecte, sota el comissariat de Fernando Castro Flórez, aglutina gairebé cent obres de l’artista en un marc temporal d’uns 30 anys de producció, i es presenta com una exposició fonamental per entendre l’obra d’un dels millors fotògrafs d’aquest país.

Vilariño ha tractat sempre temes clàssics com el bodegó o la natura morta; el paisatge amb un rerefons que al·ludeix a la solitud, la mort, l’aïllament en un joc simbòlic que s’enriqueix amb, en aquest cas, un parell de peces escultòriques. El seu tracte exquisit d’allò estètic es configura en un equilibri discursiu i formal. Els políptics d’animals morts i pigments, aquestes platges que es podrien definir com la fi del món, un finis terrae que no queda tan lluny de la retina de l’artista.

La fotografia de Vilariño com a territori únic vinculat a la poesia porta a la mirada petrificada per aquest objectiu que s’acosta a la pròpia Gorgona, amb un resultat clar, la captura de la imatge. La relació amb la mística de Vilariño condueix a un espai contemplatiu sense igual, l’experiència d’una mar sense fi pot ser equiparable a allò sublim.

El silenci en la seva obra condueix a la poesia: des de San Juan de la Cruz fins Valente. En aquest màgic recorregut acabem en l’animal, assumit com el símbol, el cercle que es tanca. En el temps del soroll i la pressa, a l’obra d’aquest artista només resta el silenci. Quelcom que podríem ara definir com “l’extraordinari”.