close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

26 setembre 2013
Sala_grande_14.jpg
La utopia com a destinació. Alicia Framis a la Galeria Juana de Aizpuru

Rosa Naharro


Habitació per prendre de la mà; habitació per a llançar pedres; habitació per a informació falsa; habitació per hackejar; habitació per cometre adulteri; habitació per matar el teu pare; habitació per desaprendre o habitació per començar una guerra. Aquestes són algunes de les estances que trobem a la maqueta Planta y volumen de habitaciones prohibidas (2013) de l’exposició Habitaciones prohibidas, el nou projecte de l’artista Alicia Framis , que presenta a la galeria Juana de Aizpuru, a Madrid.

Una divisió espacial utòpica, que obeeix a un intent per aprofundir en la construcció social dels espais i en descobrir com aquests determinen en gran mesura els nostres comportaments en la quotidianitat; interès constant en la trajectòria de l’artista.

El recorregut comença amb Departures/Salidas (2010-2013), una sèrie de dibuixos a llapis que representen panells d’aeroports amb els avisos de les pròximes sortides a ciutats utòpiques històriques i llocs imaginats de la literatura, el cinema o la filosofia. Matrix, Privatopia, Brasília, Atlantis, Metròpolis i Utopia, són algunes de les destinacions a escollir. Les ciutats o teories utòpiques sempre han funcionat com a eines d’activació del pensament. Des de la República de Plató fins a les teories actuals de la desintermediació, entengui’s 15M, les utopies permeten posar en discussió el concepte de realitat, veure les possibilitats que abarquen i estudiar les alternatives que ofereixen.

El concepte de felicitat, així com el de llibertat, s’ajusta també a la literatura utòpica, i són els que articulen la següent sala. Alicia Framis ens proporciona dues possibilitats terapèutiques: L’Habitación del olvido (2013) és un cub transparent a l’interior del qual hi ha Metyrapone en pols, un producte químic que pel que sembla té l’efecte de fer oblidar i bloquejar retalls de records ingrats, en disminuir els nivells de cortisol, hormona de l’estrès implicada en la conservació dels records. En brindar (de manera simbòlica) el mitjà -el Metyrapone-, una altra utopia, almenys de moment, per tal que s’esvaeixin els nostres mals records, Framis ens facilita l’opció de poder fer-ho i, d’altra banda la felicitat, encara que aquesta sigui artificial.

La habitación del grito (2012- 2013) és l’”alternativa” a l’anterior. Una enorme caixa d’embalatge d’obres d’art en què l’espectador es tanca, i després d’encendres una llum vermella, pot cridar amb totes les seves forces sense ser escoltat. En sortir de la caixa, una impressora imprimeix el seu crit en 3D, que pot endur-se a casa com a souvenir de les seves frustracions. Una versió similar a la que va presentar perquè els treballadors d’un banc a Holanda poguessin desfogar-se.

L’art d’Alicia Framis no canvia la societat sinó que proposa models alternatius i solucions a problemes que sorgeixen en aquesta. En alguns dels seus treballs anteriors, com en Secret Strikes, l’artista explorava a través del vídeo i la congelació del temps de treball, els espais i costums entre els diferents grups de treballadors a partir d’una performance col·lectiva. En una altra de les seves obres més reeixides, Anti-Dog (2002), Framis va demanar a destacats modistes dissenys per ser confeccionats en un teixit antibales, ignífug i resistent a les agressions, per alertar sobre la situació de perill en què viuen encara moltes dones; les desfilades van ser dutes a terme en diverses ciutats europees i registrats en vídeos i fotografies.

A Habitaciones prohibidas, Alicia Framis tampoc intenta canviar la societat sinó que contraposa a ella dues opcions o solucions gens alliberadores: oblidar el que ens inquieta i ens impedeix ser feliços mitjançant l’ús de drogues, o bé desfogar-se i resignar-se al dolor i al tedi conservant íntegra la memòria, encara que sigui en forma d’una bonica tassa de te. La utopia se’ns apareix com la possibilitat de pensar junts un lloc habitable, quan la felicitat pot ser que no sigui altra cosa que el simple fet de poder triar i desitjar lliurement.

Rosa Naharro intenta pensar el present, així com els seus diferents contextos, a través de la cultura i l’art contemporani. Veure exposicions, escriure, llegir, el cinema, la música i fins i tot les converses amb amics són eines. Entendre i interpretar “quelcom” d’això que anomenem món es converteix en una auto-imposició, així com prendre cert posicionament, que no distància, davant d’ell. Compagina escriure a l’A*Desk amb la seva tesi doctoral a la UCM, i treballa en projectes des de la gestió cultural.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)