close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

04 maig 2020
Lack of Laughter

Sabina Urraca

En quin moment va succeir? Quan va tenir lloc el salt i el vaig pronunciar per primera vegada? ‘LOL’. Intento veure’m a mi mateixa, en una situació social agitada, calorosa. Veig fins i tot les lluentors en el front, els ulls una mica desencaixats (era necessari haver consumit alguna substància per a transcendir per sobre de la vergonya i la malaptesa, o bé estar pletòrica, en un registre d’humor molt alt, sarcàstic, envoltada de persones que ho comprenguessin). Però em veig obligada a tatxar el record. Rebobino. Desenganxo la cua de cinta de la ficció, tal com em van ensenyar als 18 anys al cineclub, i enganxo el rotllo de la realitat. Apago la llum de la sala i projecto: Jo mai he dit ‘LOL’. Suposo que això em situa en una edat, en una franja. Em sento en aquesta franja i somric. Porto una bata blau cel, sabatilles. Atenció: és la primera vegada que, en un text, em refereixo a mi mateixa com una senyora i somric amb les meves primeres arrugues d’expressió. Però tampoc això és cert del tot. Tinc 36 anys. M’acomodo en una vana senyoria per a avançar-me al temps. Abans que la “senyoritut” em caci i em doni unes quantes dentades, ja la mossego jo. M’agrada imaginar que estaré en pau, m’agrada pensar-me vella serena, i ho fingeixo des de ja mateix. Explico això perquè el meu afany d’avançada “senyoritut” no és molt diferent de l’afany del LOL: “Intentaré que sembli que les coses no m’enxampen del tot per sorpresa”.

Recordo, amb el cor encongit de tendresa, una captura disseminada en xarxes, en la qual una mare informava la seva filla via wasap que “Grandma passed away last night. LOL”. Davant l’horror de la seva filla, que descobria que la seva mare havia enviat aquest missatge a tota la família pròxima i llunyana, la mare li confessava estupefacta que pensava que ‘LOL’ significava ‘lots of love’. Això, suposo, és ser una senyora, i no lo meu. Quan tindrà lloc la meva primera ficada de pota perquè crec saber el significat d’un nou terme però estic equivocada? Perquè jo no he pronunciat el LOL excepte d’una forma llunyana, fent sobre el paper d’una altra persona, però sí que ho he pensat i, sobretot, sí ho he sentit. També he escodrinyat a la gent que sí que ho pronuncia, i sé que el LOL és l’únic riure intel·ligent, convenientment allunyat de l’emoció, gairebé asèptic, però sense arribar a perdre frescor i simpatia. El LOL és un “Hauria d’estar rient-me, però la meva vida és tan esgotadora, el meu cervell està tan crivellat d’estímuls, que entenc que ara ve un riure, però és un riure que no puc pronunciar, perquè el riure és sístole, diàstole, convulsió, una sorpresa fins i tot per al propi cos que l’emet, i a mi, filla del meme perpetu, costa que alguna cosa em sorprengui de manera genuïna”.

Fa dos anys, en un bar pretesament modern, impracticable i sorollós, amb gent no podent comunicar-se mentre mullava bastons de sègol en gemmes d’ous benedictins, en el qual m’havien citat per a una reunió, la meva gossa va començar a saltar. És petita, salta molt, amb gran alegria, i queda suspesa en l’aire d’una forma que encanta i espanta a la gent. Jo sé que ho fa perquè vol estar prop dels caps, que és on succeeix l’important. El cambrer, d’uns vint anys, llarg i maldestre, es va acostar als seus salts. Estava genuïnament encantat, però se li notava després d’una capa de magma petrificat, un magma bellíssim, fluor generacional, profundament insegur. Encantada d’haver captat l’atenció d’algú, la meva gossa li va saltar tres vegades. I en cada salt de la meva gossa, els ulls d’ell van brillar. I en cada salt de la meva gossa, la seva boca es va entreobrir una mica més (encara que no diria que allò arribés a ser un somriure) donant-li als seus llavis l’aspecte d’una estranya orquídia amb brackets. I en cadascun dels salts de la meva gossa, va pronunciar:

(Salt)
LOL!
(Salt)
LOL!
(Salt)
LOL!

Jo t’entenc, noi. La vida és despietada, vivim tots prop del bullying. Malgrat habitar jo aquesta vida amb el riure nu, desprotegida, de caure cada poc en aquesta coreografia de cos arquejat cap endarrere, boca oberta, moltes vegades he sentit que riure era claudicar. Una vegada, la meva amiga Arancha va dir: “És curiós, Sabina, però tens un riure pròxim al plor”. El riure i el seu contrari sortint junts, de la mà, per a protegir-se. Potser, noi, la meva contradicció té la mateixa força que la teva vitrina protectora. La imagino com la rosa de La bella i la bèstia, marcint-se a poc a poc fins que arribi el dia en què et venci la teva primera riallada adulta o no et sentis obligat a manifestar riure quan realment no n’hi ha. Però potser no has vist aquesta pel·lícula. És vella. I en aquest últim comentari -“Però potser no has vist aquesta pel·lícula. És vella”- sembla que torno a la bata blau cel, a apretar bé els dits a les sabatilles, a parapetar-me en la meva fingida maduresa experimentada. Però en realitat el món em fa por i és possible que em converteixi en la senyora que obre la porta de casa seva i observa amb desconfiança, mentre entrecreua les solapes de la bata, tancant-la de nou, tancant-la més forta, per a mantenir en lloc segur tot el seu. Mentre mira cautelosa el que succeeix fora de la seva casa, però sense sortir de l’obertura de la porta, s’entrecreua tres vegades les solapes de la bata:

(Tancament bata)
LOL!
(Tancament bati)
LOL!
(Tancament bati)
LOL!

(Il·lustracions de Choche Ezequiel https://www.instagram.com/choche_ezekielhurtado/)

Sabina Urraca va néixer a Donosti, es va criar a Tenerife i viu a Madrid. Ha estat venedora d'assegurances, teleoperadora, relacions públiques, creativa de TV i publicitat, locutora i talladora de marihuana. Encara que wikipedia diu que és periodista i escriptora, se sent una farsant en els dos camps. Li agrada narrar, tenir idees i apuntar-les. Va escriure un llibre, "Les nenes prodigi" (Fulgencio Pimentel, 2017) i intenta escriure'n un altre. Mentrestant, ha descobert que el que més l'apassiona és fer classe d'escriptura i editar textos d'altres.

Publicacions

04 maig 2020

Lack of Laughter

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)