close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

18 juliol 2013
Les subversions d’Antony en una nit d’estiu

Aymara Arreaza R.

Comença la funció amb “Love Me Tonight”, la primera de les més de quinze cançons del repertori de ‘She Is So Blue’, espectacle presentat per Antony and the Johnsons a Barcelona el passat 28 de juny. Segons ha comentat el líder d’aquesta agrupació, és un recital que reuneix algunes de les lletres que més li agraden d’altres compositors. Les versions són les protagonistes. Què suposa apropiar-se de temes de diferent autoria? Què és una versió sinó la re-articulació de la matèria prima (musical, artística…) que qui procura donar-li un altre sentit adapta al seu motlle? L’aposta d’Antony és contundent: tria les peces i les porta íntimament al seu registre vocal ple de matisos.

Les cançons que interpreta es converteixen en la posada en escena de les seves recerques: complicitat amb les seves profundes indagacions musicals i emocionals, composició d’un espai sonor personalíssim que s’inscriu en cada entonació. A això cal afegir-li el valor que cedeix als instruments, aconseguint que cada successió rítmica sigui un fascinant acoblament entre la veu i l’actuació musical. Antony porta a l’escenari el desig de transformar l’atmosfera de la qual forma part, i ho aconsegueix a partir dels continguts i la manera com els interpreta. En aquesta ocasió va oferir al llarg de dues hores nombroses versions, en què van brillar especialment “A Child of God”, “I will survive” i algunes de la seva creació, com “You are my sister”, “Cripple and the Starfish” i “Cut the World”, escrita per a la representació de The Life and Death of Marina Abramovic.

L’apropiació que fa Antony es vincula amb la seva ars poetica: muda la cançó del terreny en el que va cobrar vida i la instal·la en el seu univers. La manera en què se submergeix a les versions, el canvi que fa dels ritmes, allunya les peces de la imitació de l’original (cas especialment notori, el de Crazy in Love de Beyoncé). Desplaça la idea d’autoria i revaloritza la interpretació de la lletra: la reescriu cada vegada que la recita. Una pràctica que fa fins i tot amb les obres de la seva pròpia inspiració. La seva música és una performance d’un estat d’ànim.

La seqüència de cançons versionades traça un pont entre la col·lecció escollida per Antony i les atmosferes de la seva poètica vital: teatralització d’un món diferent on la diferència i la subversió de gèneres (musicals, sexuals, artístics…) sigui una obertura i no una limitació; fer de l’assaig una pràctica constant. Potser per això un dels moments més emotius, fora dels aconseguits en cada interpretació, va ser el que va dedicar a exposar el seu punt de vista sobre la definició que fa de si mateix i el seu entorn. Aquest gest adquireix un caràcter més simbòlic que anecdòtic. En la seva al·locució va comentar el seu posicionament, ja conegut, sobre la urgència de la feminització del món. La necessitat de canviar el sistema patriarcal per un de matriarcal, on es reconegui la dona com l’origen de la vida.

La part del discurs que més em va estremir va ser la reivindicació de la seva identitat transgènere. Amb subtil ironia va convidar tots els que qüestionen aquest assumpte a què beguessin hormones femenines o masculines per trencar les fronteres entre un bàndol i un altre. Riures a part, va aprofitar per comentar quant de bo que seria que a les noves generacions els impartissin una assignatura sobre gènere, amb deures que impliquessin mudar de pell i de lloc. Aquesta exposició de principis va ampliar l’atmosfera antonyana i va contextualitzar des d’on concep la seva àmplia producció musical i artística.

Els ànecs de les llacunes del recinte feien de cor mentre els aplaudiments s’estenien pels Jardins del Palau de Pedralbes, convertits en un amfiteatre grec en una càlida nit d’estiu. En efecte, obrir amb “Love me tonight” va ser més que una declaració d’intencions, i encara que no va interpretar “Another World” , tots els que vam assistir al concert formem part d’aquest altre món que aquest singular artista crea per a provocar el que ha expressat com “A new way to value the world I am part of…”.

Aymara Arreaza R. és una curiosa empedreïda que fa del passejar, la lectura, la crítica del desplaçament i les preguntes les seves eines de treball. És un híbrid d’oficis: s’expressa a través de l’escriptura, algunes imatges pròpies, la docència i projectes d’investigació que sustenta des de la construcció de les geografies més personals. Des de 2011 dirigeix www.rutadeautor.com

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)