Línies del temps, marques històriques

Dèiem al principi de mes que el pas del temps és una cosa que ens preocupa. Dèiem també que el discórrer, l’esdevenir, l’acte, són causes, símptomes o excuses d’una línia que no avança de la mateixa manera segons des d’on es miri. Així doncs, la temàtica d’abril gira entorn la temporalitat en un sentit cronològic, “la línia del temps”, confrontada a una temporalitat més geogràfica. Cada context pot tenir diferents línies, de vegades paral·leles, de vegades en contacte, de vegades en total discordança. Encara que sembli una associació feta toscament, les relacions entre temporalitat i civilització (col·lectius – societats – comunitats, etc.) són increïbles, més encara quan ho situem en un context artístic de referència.

Des del punt de vista d’aquells que no van tenir mai prioritat a l’hora d’enfocar les coses, Aymara Arreaza signa “Operacions sense anestèsia” en el qual no només exposa a grans trets la urgència d’aquest canvi de perspectiva, si no que a més, aporta exemples “actuals” que pateixen les pràctiques de dominació “històrica”. Si fem una ullada a les pàgines dels diaris de les últimes setmanes, no és complicat entendre que “les supremacies de certes nacionalitats, llengües i identitats, pensades sovint en termes racials, donen compte de la manera com, des del relat colonial, s’imposen algunes formes d’actuar sobre d’altres”, i això no només dins de l’art i la cultura, sinó també, i especialment, més enllà d’ella.

També sobre un tema d’actualitat, es podria dir gairebé rabiosa, tot i que la seva “història” pugui remuntar fins i tot a la mitologia grega, Marina Vives escriu sobre Prophetia, l’exposició comissariada per Imma Prieto a la Fundació Miró. Aquesta busca precisament parlar des del llenguatge “art” de temes polítics, socials, econòmics, que incumbeixen i interpel·len a la societat contemporània; temes que ens afecten directament al context en el qual la mostra es desenvolupa: europeu i perifèric.

Per la seva banda, Anna Dot entrevista a Andrea Valdés i David Bestué arran del seu projecte “La línia sin fin”, una col·lecció de sis publicacions que, amb la intenció precisament d’observar el seu context més immediat, aconsegueix generar noves narratives, transcendint una història molt instrumentalitzada per una part dels “catalans”. La línia sin fin és un projecte que realitza un exercici de relacions lliures, en el qual s’han inclòs diversos col·laboradors per pensar sense complexes, i amb cert humor, la seva realitat identitària. Quelcom semblant vam intentar a A*DESK fa un temps, quan vam decidir parlar en un magazine de la “qüestió catalana” des del món de la cultura contemporània.

I seguint aquestes línies del temps que hem traçat a l’abril, què millor que acabar on aquesta ens remet: al futur. Juanjo Santos signa “L’art del futur”, on revisa les diferents pràctiques, passades i actuals, que volen, busquen o desitgen “completar-se” en un futur al qual potser molts de nosaltres (ni els mateixos artistes) arribarem; potser interpel·lant a aquest xoc de comunitats, ja no des d’un punt de vista geogràfic, passat o simultani, sinó intertemporal.