close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

24 abril 2015
Hannelore Van Dijck, Untitled. 2014. Foto cedida por la Fundació Miró
Profecies són, promeses per complir

Marina Vives

Porto uns dies donant-li voltes al concepte de la decepció. A l’engròs, res personal. Pot ser que l’error fonamental es troba en l’esperar quelcom d’una promesa? Encara en aquests termes, certament depriments, potser la conseqüència més probable d’una exigència o expectació prèvia sigui la decepció. Perquè si bé és clar que demanar el que un mereix és una cosa positiva i necessària, més encara ho és (clar) que no sempre s’aconsegueix.

El punt del que parteix Imma Prieto, comissària de Prophetia a la Fundació Miró, Barcelona, es troba precisament en l’anàlisi d’una promesa; en aquest contrast entre una idea primigènia, original d’Europa -altament demandant, i romàntica, en els seus propis termes- i la realitat actual, en la qual, potser per la grandesa de l’expectació que va arribar a contenir la idea d’”Europa” (que abastava economia, geopolítica, etc.) només ha portat a la consecució, estesa, de la decepció. Una decepció que per falta d’eines (intel·lectuals i polítiques), pot encara desembocar en frustració i desmantellament.

Prophetia és un projecte complex, compost per l’exposició que podem visitar a Montjuïc fins al 7 de juny (recomanable) i una publicació que porta el mateix nom (encara més recomanable), que inclou textos de Cécile Bourne-Farrell, Olga Bryukhovetska, José Luis Corazón Ardura, Ingrid Guardiola, Srecko Horvat, Bojana Kunst i Piedad Solans. A més, compta també amb un programa d’activitats paral·leles amb les quals aprofundir i compartir les reflexions que Prophetia ofereix.

Tant en l’exposició com en la publicació, el punt de partida de la comissària és la “constatació de la separació o abisme existent entre una idea d’Europa, gairebé romàntica, lligada a una suposada identitat col·lectiva, i l’actual projecte político-econòmic que no ens permet parlar d’una Europa unida”. Per fer-ho, estructura l’alineació de les narratives a partir de tres conceptes igualment determinants: “rapte, correspondència i responsabilitat”. Aquestes tres idees emmarquen, al seu torn, l’abast potencial de Prophetia.

Rapte remet per una banda al sentit mític original: el segrest d’una dona fenícia, Europa, per part d’un toro blanc, Zeus, qui la va portar per mar fins a Creta per violar-la. D’altra banda, es refereix la situació de submissió a la qual els ciutadans europeus ens hem anat habituant. Interessant, en qualsevol cas, arrel etimològica que arrosseguem. Amb correspondència entendrem, com bé explica Bojana Kunst en el seu capítol, “la paradoxal capacitat dels cossos d’organitzar-se lliurement” (Prophetia, pàgina 39), capaços de realitzar les coreografies més dispars entre si. La responsabilitat indicaria la capacitat dels ciutadans de formar part, de prendre partit en els seus raptes quotidians, com a part d’una ciutadania que es correspon i respon. En un sentit semblant, Marina Garcés apuntava en una recent entrevista publicada al Periodico Diagonal que tots estem ja “compromesos”: tenim una responsabilitat de base que hem d’assumir i identificar per dur a terme.

Així que, arribats a aquest punt, preguntar-se per com pensar Europa, o des d’on fer-ho, és indispensable per entendre els límits de Prophetia. En aquest sentit, són moltes les promeses de partida que el ciutadà europeu ha anat assimilant, potser equivocadament, des que Europa va deixar de ser únicament un continent, com a concepte, per passar a ser un conjunt subjectiu de nocions variables, que inclou sovint un còctel d’institució, polítiques socioeconòmiques, govern i en menor mesura, geopolítica i ciutadania.

Precisament, és des d’aquest punt de vista intern, fragmentari i subjectiu, des d’on es concep Europa a Prophetia, i és aquesta orientació la que compon en gran mesura, el seu encert. Parlem d’una exposició sobre Europa feta des d’Europa. Des d’una Europa del sud, perifèrica, empobrida, llastrada, decebuda.

La història, el rapte, la frustració de l’esdevenir des d’una promesa original entesa de forma equivocada, el reconeixement de la decepció o les ganes de fugida són matèria en les obres de Jimmie Durham, Anri Sala, Núria Güell, Chus García-Fraile, Bassanos, Nygard o la implacable CEE d’Antoni Muntadas, que recalca el veritable origen de la UE.

La dislocació actual, la perplexitat davant la deriva sociopolítica i econòmica dels últims temps, la denúncia, són el tema de les obres de Simoes i Simon, AK Dolven, Filipa César, Pelayo Varela, Peter Schrank, Daniel G. Andújar o Avelino Sala. Especialment encertada en mostrar aquest ensurt en el que ens trobem, posant de relleu aquesta manca d’orientació, és l’obra sense títol de Hannelore Van Dick, una clara al·lusió a la gènesi de la unió (el carbó) que dialoga amb el negre de la crisi de valors de l’actualitat.

La responsabilitat, l’autocrítica, la percepció dels límits de la nostra subjectivitat i els nostres errors són matèria del vistós neó Blinda (Post Optimism), de Jorge García, Devastated i Plaga d’Eugenio Ampudia, les obres de PSJM, Renata Poljak, Jordi Colomer i de Marco Fedele di Catrano, també de Àrea restringida, de Mateo Maté o History Zero, de Stefanos Tsivopoulos.

En definitiva, Prophetia és una exposició en la qual el que és, és el que es representa; sense condicions, gairebé sense capes de lectura. Assumeix el perill intrínsec a tota obra i mostra d’art polític, en tota representació: el de l’esgotament, la banalització o l’estetitització de situacions que no poden ser menyspreades, esterilitzades o reduïdes en el seu pas museístic. Per contra, Prophetia és una exposició valenta. Pedagògica d’una certa ideologia. Fragmentària, subjectiva, i en definitiva, en els termes més honrats que puguin quedar a aquesta injuriada paraula, política.

La Marina es va passar els dos primers anys de la seva vida sense parlar: els hi van dir als pares que estava interioritzant. I tot i que ja fa un temps que ha après a parlar, segueix necessitant interioritzar. Per a després sacsejar, dubtar, ordenar i desordenar, celebrar. Hi troba política a molts llocs, i té un especial interès en allò subaltern, el “commons” i en els punts on tot això impacta amb l’expressió creativa.

Pub

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)