close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

07 maig 2014
Llegir llenguatges i detectar resistències: El último baile de Carolina Bonfim

Anna Dot


Si quan parlem i escrivim contribuïm a la transformació així com a la legitimació de codis i consensos que defineixen -si més no momentàniament- els límits del nostre llenguatge, també passa això amb els nostres moviments corporals. Amb els nostres gests donem pistes del nostre origen: com quan parlo i pel meu accent algú podrà endevinar amb força facilitat que sóc d’Osona, segur que per la manera com travesso el carrer o com agafo uns coberts també parlo del lloc i la cultura dels quals procedeixo i en els que m’han ensenyat com m’he de comportar.

Des d’aquesta perspectiva és des d’on m’aproximo a l’obra “El último baile”, de Carolina Bonfim, dins el marc de A 3 Bandas a Barcelona. La peça de Bonfim es porta a terme en un espai de l’Eixample que es troba en un moment de transició: durant la primera dècada dels 2000 va ser un after, l’anomenat Balmes 88 i més tard Destino. En tancar-lo cap el 2011 va quedar en desús. Actualment es troba en vies de ser el futur espai de la Galeria Cyan i les obres ja han començat. Tot i així, les tardes dels divendres hi ha algú que, entre les restes del què queda de l’antic espai dedicat a l’oci nocturn i les parets que acolliran la nova galeria, balla temes disco amb la música al màxim i en plena solitud. L’entrada a l’espai no està permesa però des del carrer sentim la música i podem veure aquest personatge de presència gairebé fantasmagòrica i que no és altre que l’artista: Bonfim, que reprodueix moviments de ball comuns de l’escena club. Aquesta performance manté una relació especial amb el projecte “Remakes of movements in nightclubs”, del 2012, per al qual, com explica aquí, l’artista va portar a terme una disciplina d’aprenentatge dels gests d’aquells i aquelles que passaven les nits ballant al club Moog, de Barcelona. Amb tot això no resulta anecdòtic remarcar aquí que Bonfim és de procedència brasilera i que un dels motius pels quals va començar a portar a terme aquesta pràctica és el fet que va detectar diferències entre els moviments corporals que articulen els passos de ball en el context barceloní i els del seu propi lloc d’origen.

És així com, per mitjà de la mimesi, amb “El último baile” Bonfim introdueix a l’espai uns codis corporals que ja no són propis d’aquest. En aquesta mena de gest nostàlgic i tossut que podem interpretar com un gest de resistència inserit en un espai que ja no està destinat a aquests hàbits és on podem llegir una de les moltes transformacions de la ciutat. És a dir, en l’actualitat el llenguatge que Bonfim utilitza en aquest espai concret queda descontextualitzat temporalment. Aquest contrast entre codis i temps és el reflex d’una sèrie de decisions polítiques i de determinats projectes legislatius que han provocat canvis en el comportament dels ciutadans barcelonins. I és que, com dic, qualssevol tipus de llenguatge és el reflex d’una societat i és precisament en aquest reflex on es fan visibles les transformacions de les polítiques que estructuren els codis socials i la seva conseqüent evolució.

Els nostres llenguatges estan carregats de marques que donen pistes de les relacions de poder que els ha desenvolupat. Essent conscients d’això podem entendre com fins i tot la paraula o el gest que ens sembli més vulgar de tots pot arribar a actuar com un subjecte d’alteració d’un determinat ordre polític quan es col·loca en aquella situació en què crea una determinada relació de tensions amb la resta d’objectes i subjectes. Aquestes tensions les anomenaria contrastos contextuals, pel fet que allò que les fa possible és la diferència entre dues o més realitats quan aquestes succeeixen en un mateix episodi, és a dir, quan comparteixen un mateix espai i temps.

Anna Dot va néixer un diumenge d’abril. És de Torelló i treballa entre dos móns que no pot percebre per separat: el de la producció artística i el de la reflexió sobre els contextos artístics per mitjà de l’escriptura.

Publicacions

07 maig 2014

Llegir llenguatges i detectar resistències: El último baile de Carolina Bonfim

31 desembre 2019

Disseny amb veu de dona

01 octubre 2018

De trobar pedres

25 setembre 2017

Silenci de fons

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)