Lloret de Mar

Ara que ja sabem que vivim en un Lloret de Mar amplificat, ens podem emborratxar a base de sangria amb canyetes de mig metre i veure-les passar. Hi ha un lloc a la Rambla que en comptes de sangria no hi serveixen res tangible, es diu Arts Santa Mònica i en aquests dies hi ha instal·lada la que s’anuncia com l’última sofisticació culinària. Ja sabem que després de Sant Ferran Adrià, la cuina catalana ha passat a ser cosa internacional, ‘deconstruïda’ i ‘rematxambrada’ tantes vegades com fogons hi ha. I que els germans Roca han guanyat el Pulitzer de la gastronomia, i que, com a país, juguem a la ‘premier league’ del maridatge entre viandes i vins, amb tot el valor afegit que això significa per a la marca del país, encara que la majoria vagin de l’aeroport al restaurant.

L’Arts Santa Mònica aviat passarà a ser l’última creació de la cuina de la conselleria de Cultura, un lloc, diuen, per activar la creació i funcionar com a radar de la conselleria per captar talent. Aquest Sónar particular de la Generalitat estarà dirigit pel flamant director general de Creació i Empreses Culturals, Jordi Sellas, i amenitzat pels seus DJ de capçalera, Juan Magan i Sak Noel, autor aquest últim del gran tema “gente loca”. I és que, “Johnny, la gente está muy loka!”

Doncs en aquest mateix lloc, a l’Arts Santa Mònica, hi ha instal·lat al claustre l’engendro dels germans Roca i companyia. David G. Torres ja en va donar una primera degustació recentment, sobre la perversitat de l’experiment de convocar a un sopar a certa elit cultural. No puc imaginar els comensals departint, sense que en el meu cap ressoni el ressò de les paraules de Martí Peran sobre la cort de Mantova i allò tan auto-referencial del nostre art local. Un entotsolament digne de les èpoques més decadents de la creació, i si em permeten, un aprofundiment en la Catalunya en Miniatura de l’era Pujol. I és que aquí estem ficats, enmig de l’eliminació sistemàtica dels centres de Cultura, entre els quals es troba el mateix Arts Santa Mònica, i la implantació del programa ideològic de la Convergència i Unió més provincià, encarnat en aquest monstre amb els caps de Pilar Rahola i Núria Feliu. Afegiria a aquest l’altre front, el procés independentista, al qual molts en el món de l’art fan veure que no existeix.

Segueixo: hi ha una taula rodona envoltada de quatre pantalles semicirculars i uns artefactes que emeten sons. El públic s’amuntega en ella, alguns es poden asseure i comença l’espectacle. A la taula i en les pantalles es mostra una vídeo-creació que intercala paisatges catalans, com boscos cremats, o el Palau de la Música (almenys en això han encertat) amb imatges digitals de fruits, abstraccions i fins a una pietat (encara que aquesta pietat és sexy, el cos de Crist sembla un David i el de la Verge, un joveneta amb pits arrodonits per la imatge computeritzada). Hi ha música, sons i una veu en off que recita els plats i begudes que els comensals se suposen empassar. Se suposa, perquè aquí, a diferència de l’experiència real que uns privilegiats van tenir el plaer de gaudir, no hi ha ni pa ni vi. L’òpera interactiva arriba a la seva màxima expressió quan els que estan asseguts poden manipular la pantalla-taula per apartar unes gotes de sang-vi. Aquesta és la gota que fa vessar el got: com s’atreveixen a vendre’ns això com un assoliment de la participació sensorial? L’experiència és nul·la, falsa i buida. No fa olor ni té gust de res.

I per allí pasturen idíl·licament i amb cert aire a “Suquet” de Can Portabella versió crisi-2013, els noms compostos de la representació cultural del país, satisfets de conèixer-se mútuament, i incloent-hi a aquest comissari, que guanya més de 100.000€ públics per projecte. Entre els asseguts n’hi havia algun que posava la mateixa cara que quan fan sessions d’espiritisme. Mans a la taula i invocació als fantasmes. Rosó, Rosó… També no puc deixar de pensar en un altre empordanès il·lustre, el senyor Josep Pla, que segurament com a fantasma, s’estarà regirant a la seva cuina de l’infern per les “collonades” dels seus paisans. I és que “El Somni” de Can Roca utilitza un llenguatge recarregat i artificial per amagar el que no hi ha. Bon Profit i Bona Cuina!