Logística dels cossos plomosos

Què transporta un cos? Quina és la seva logística? Em faig aquestes preguntes segons tinc a en Miguel a prop. Tinc a en Miguel a prop amb la Nancy Garín i la Linda Valdés mentre preparem la nostra participació en l’exposició ‘Ensayos sobre lo cutre. Lecturas del archivo de Miguel Benlloch’. Tinc a en Miguel a prop, davant els meus ulls, mentre reviso a l’ordinador imatges digitals i clips de vídeo de les seves accions. Tinc a en Miguel a dins, gràcies al record de les converses, riures i viatges compartits. Miguel Benlloch (1954-2918) fou ‘perfomancer’ i poeta, activista, amic i una infraestructura feta cos, suggereixo aquí, si ens atenim a la definició primera del terme que diu així: “estructura que serveix de base de sustentació a altres”. Des de la dècada de 1970 i a través del seu activisme polític i treball cultural i posteriorment, a través de les seves accions i produccions artístiques, en Miguel dedicà la seva vida a fer i disseminar de manera col·lectivitzada, en una pràctica guiada pel qüestionament als binarismes i a on la vida és completament entesa com un transitar. Les nocions de desplaçament i circulació són importants per en Miguel, com és el cas de la presència que paraules com ‘moviment’, ‘transició’ o ‘meneillo’ tenen en les seves accions i escriptura. Ho veiem també en el seu suport de la lliure circulació dels cossos i contra les polítiques migratòries de la Unió Europea, a accions com  ‘Front eras’ (2004) y ‘Acuchillad+s’ (2013). I també en l’ús puntual de vies i mitjans de transport per al desenvolupament de treballs artístics, com a les seves accions en rius, per exemple, ‘Inmersión’ (1996) feta al riu Guadiana, on el cos d’en Miguel flotant a l’aigua connecta i no separa territoris.

Si penso en nocions de transport i infraestructura la primera imatge d’en Miguel que em ve al cap és ‘Tránsito’ (1995), una acció realitzada sobre una barcassa a la desembocadura de la ria de Bilbao, com a part de ‘La isla del ©opyright’, un projecte sobre cultura lliure del col·lectiu Gratis, que al mateix temps formà part del programa ‘puente… de pasaje’ comissariat per la Corinne Diserens. ‘Tránsito’ és un treball que jo conec per la seva documentació en vídeo: en una escena nocturna un cos, en Miguel, surt d’un sac que sembla un capoll o embolcall de larva. La càmera segueix al cos d’esquenes mentre avança per una estreta passarel·la al mateix temps que es despulla d’una granota marró de treball, primera capa de l’exuberant abillament que vesteix. Des d’un principi veiem sobresortir un gran plomall de plomes blanques sobre el seu cap. El cos entra en el que sembla una exposició a l’interior de la barcassa, plena de taules amb documentació i altres objectes distribuïts per l’espai. El cos no està sol, hi ha públic i sentim a un dels assistents dir-li a un altre: “I think it’s a performance” (Crec que és una actuació).  El cos estrany, parcialment vestit amb un passamuntanyes, guants, mitjons llargs i un banyador amb pitrera, es desplaça entre el públic, tocant el material exposat i llegint alguns texts en veu alta, una mica a l’atzar. L’acció acaba amb el cos pujat sobre un barril de cervesa metre treu de la boca una llarga tira de cinta magnètica, abans de desaparèixer per una trapa superior.

A ‘Tránsito’ en Miguel ens porta d’alguns llocs a uns altres. Per començar, la irrupció del seu cos a l’escena i el caràcter extravagant d’aquest, fa valdre les formes rares, aquelles que qüestionen l’ordre de les coses a través de la seva inadequació i de la insistència a ser vistes. Si segons el pensament occidental el vertader valor de les coses està en la qualitat interior, en l’ànima, en la profunditat del ser i l’exterior és sempre un lloc d’aparences i enganys, en Miguel demostra que hi ha valor a la superfície. A ‘Tránsito’, així com en altres dels seus treballs, en Miguel explora ‘el que un cos pot fer’ a través de vestimenta “tronada”, però vistosa (vestidures brillants, peces ornamentals, de colors vius) i una aparença que a ulls d’alguns resulta excessiva. Per altra banda i encara que sigui de manera no intencionada, ‘Tránsito’ sembla voler assenyalar que les vies fluvials i marítimes, les carreteres, el sistema ferroviari, els aeroports, no són llocs neutres o que aquests produeixen models i formes de sociabilitat  corporalitat determinades. Si en el sentit habitual dels desplaçaments i l’ús que fen als mitjans de transport públics és la rendibilitat i l’aprofitament, la presència del cos fantàstic a ‘Trànsit’ altera aquesta lògica.

Transportat per en Miguel i impulsat per un Mail que m’acaba d’arribar on una persona que m’importa m’explica coses sobre moviments d’aigua i dunes de sorra i altres desplaçaments de la naturalesa, decideixo deixar d’escriure, tancar el portàtil i agafar un tren de rodalies amb destí al municipi costaner de Portugalete, lloc on fa vint-i-cinc anys Miguel realitzà ‘Tránsito’. Reprenc l’escriptura l’endemà amb algunes notes del trajecte: vaig agafar el tren a Bilbao, a l’estació de La Iberia. Des d’allà vaig caminar fins a Portugalete, a través del passeig per la ria sota l’atent vol de diverses gavines i presència audible i visible dels avions que s’enlairen des del proper aeroport de Bilbao, fins a arribar al ‘Puente colgante’, el pont transbordador més antic del món i de què, per sobre del seu imponent aspecte, a mi sempre m’ha atret per la sensualitat dels seus cables trenats. Durant el camí observo diferents embarcacions amarrades, incloent un parell de gavarres de petita grandària, qui sap si en un punt pròxim fou on en Miguel realitzà ‘Tránsito’. El trajecte en tren d’anada i tornada està ple de plantes plomall, el vaivé de les quals em porta a en Miguel i a la seva logística.

Segons la Viquipèdia, la cotaderia selloana, comunament coneguda com a herba de la Pampa, gineri, plomalls o cortadèria, és una espècia botànica originària del sud d’Abya Yala. La seva flor plomosa em recorda a la cua del paó blau que en Miguel llueix a la seva acció ‘DERERMUNATURA’ (2016) i també al plomall de plomes blanques que porta a ‘Tránsito’. Des del 2013 el gineri està declarat ‘espècia exòtica invasora’ i la seva plantació i venda estan prohibides sota l’argument d’amenaça a la flora autòctona i a la salut humana pel suposat increment de les al·lèrgies. Avui al voltant del gineri es concentren les mateixes retòriques de risc i protecció davant ‘l’Altre’ que sustenten les polítiques migratòries europees i, també, la violència cap a allò que és diferent. En resposta, els gineris que creixen als costats de les vies del tren cap a Portugalete i en Miguel comparteixen esplendor, vistositat i capacitat propagadora. Cada un dels plomalls de flors del gineri produeix desenes de milers de llavors a l’any que es dispersen amb el vent al pas de cotxes i camions. De tota manera, en Miguel és una xarxa de transport fet cos, un intercanviador amb altes propietats connectores entorn del qual moltes ens seguim trobant. El gineri pot créixer en qualsevol lloc, des de dunes i marenys a cuetes i terrenys abandonats. També per en Miguel qualsevol context podia ser bo per realitzar una acció, sempre atent a les preguntes amb què venien les invitacions rebudes. En definitiva, la logística del gineri i la del Miguel són similars: prioritzar la florida i la circulació sense por a ser reconegudes, a ser exuberants.

Avui fa sol a Bilbao, la temperatura és càlida i les condicions de propagació dels cossos plomosos són les idònies. Segons llegeixo a internet, és durant el mes d’agost quan les flors del gineri comencen a créixer i a ser fecundades. Les campanyes destinades a frenar la ‘invasió’ de la planta recomanen tallar les flors durant aquests dies i introduir-les en una bossa tancada de plàstic, evitant deixar-les sobre el terreny a què podrien tornar a arrelar. Per la meva part, decideixo sortir de passeig altre cop, aquesta vegada a la cerca d’aquests cossos plomosos esperant ser fecundat per ells.

Referències:

– L’exposició ‘Ensayos sobre lo cutre. Lecturas del archivo de Miguel Benlloch’ podrà veure’s a l’IVAM de València de l’11 de novembre de 2021 al 22 de maig de 2022. Comissariada per l’Alejandro Simón, el Joaquín Vázquez i la Mar Villaespesa, l’exposició reunirà obres d’en Miguel i produccions de les següents artistes invitades a ‘activar’ l’arxiu: el Julio Jara, la María Salgado i el Fran MM Cabeza de Vaca, el Guille Mongan, l’Álvaro Romero i l’Equipo re (que componem la Nancy Garín, la Linda Valdés i jo mateix).

– La pàgina web Archivo Miguel Benlloch està dedicada a reunir la vida i obra de l’artista , incloent la seva participació en el Moviment Comunista d’Andalusia, el moviment anti-Otan o el Front d’Alliberació Homosexual d’Andalusia. Totes les accions d’en Miguel mencionades en aquest text, inclosa ‘Tránsito’ estan documentades allà.

– Co-organitzat per Carta Blanca, el projecte ‘puente de… pasaje’ proposava reflexionar sobre la noció d’allò ‘públic’ en el context postindustrial de Bilbao. Recentment Corinne Diserens fou invitada a revisitar el projecte en el marc del III Encuentro. El ensayo de la exposición (1987-1997) organitzat per Bulegoa z/b en Azkuna Zentroa Alhódiga Bilbao. https://bulegoa.org/el-ensayo-de-la-exposicion-1977-2017-ii-encuentro-simposio-internacional-de-comisariado-en-azkuna-zentroa/

– L’herba de la Pampa entrà a Espanya a la dècada dels cinquanta del segle passat i aviat passà a ser utilitzada per decorar rotondes i carreteres, especialment en zones costaneres del Cantàbric, incloent-hi el País Basc, i aviat s’expandí de forma incontrolada. Actualment el Ministeri per la Transició Ecològica del Govern d’Espanya disposa d’un ‘pla nacional de gestió, control i erradicació del gineri’.

(Imatge destacada: Exemplar de cortaderia selloana o herba de la Pamapa, Ribera de Zorrozaurre, ría de Bilbao, 8 d’agost de 2021).