close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

07 novembre 2013
Los Grumildos. Cal clarificar allò que veiem?

Paulina Zamora

Quan alguna cosa s’anuncia amb la col·laboració d’una companyia de teatre cabaret anomenada Las Reinas Chulas i d’un teatre bar anomenat El Vicio, cal anar a veure què és. Així vaig arribar fins Los Grumildos, una invenció singular de la peruana Ety Fefer. Abans de travessar aquella cortina negra al costat de la qual hi havia una amable noia convidant-me a entrar i un rètol que deia “Prengui fotos i vídeos”, vaig mirar els retalls de diaris a la disposició del públic. Començant pel del Centre Cultural d’Espanya a Mèxic DF (on em trobava) que anunciava a Los Grumildos com divertits titelles mecànics pensats per al públic de cabaret (el que sigui que això signifiqui), passant per referències a Charles Bukowski i John Waters, o adjectius com sòrdids, grotescos, estranys, perversos; debats sobre moralitat i acceptació social i la típica ¿art escènic o art visual? ¿Titelles o instal·lació d’art?. Allò em va avorrir moltíssim i em va semblar, com diuen els ‘gringos’, un munt de bull**** O sent més refinada, la típica actitud neuròtica del món de l’art, la religió del qual reposa en la creença que tot vol dir alguna cosa o tot cal atribuir-li un significat.

Després d’aquest moment de tedi, vaig decidir practicar l’abstencionisme. Fer com si no sabés res d’allò que estava per veure. Penombra, música, alcohol i cossos nus lliures de vergonya i culpa, gaudint. Res més que gaudint. Escenes que trenquen el gel perquè els espectadors comparteixin anècdotes relacionades amb els milers de detalls en miniatura que habiten aquesta casa convertida en el Bar Cairo. El crucifix i l’estampeta del sant de torn a la capçalera del llit on una parella té sexe. Les pin-ups que adornen les parets d’una altra habitació, entre les quals trobem una grassa de Botero. La cantant amb el seu plomatge rosa al coll i cigarret a la boca. La bola de miralls de discoteca al sostre. Les noies de botins negres de taló fins al genoll i grans pits. I els nois amb el penis erecte. Zero torbació i rubor. Zero tabú. Escenes en què no hi ha degradació de l’eròtic com en canvi sí es troba en algunes campanyes publicitàries. Los Grumildos, trossos de realitat rescatats de l’escena del món.

Paulina, de Guatemala, ha deixat les quatre parets del seu consultori i creu que també el mal costum de distanciar-se de la vida a través del carrousel sense parada dels conceptes i les teories. No se’n anà amb les mans tan buides, porta a la butxaca el desig de rescatar el valor d’allò únic, herència de la seva formació en psicoanàlisi. Espera fer-hi alguna cosa amb això. Poder introduir-se en els imprevistos de la realitat. Documentar, donar-los a veure amb un twist d’imaginació. Amb sort deixaran de passar desapercebuts i inquietaran com un pèl a la sopa.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)