close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

30 maig 2017
1-SteinaWoody-Vasulka-min.jpg
Loop Talks 2017: paraules entorn d’imatges

Marla Jacarilla


Foto: Steina i Woody Vasulka

Durant més de mig segle, han estat incomptables els artistes que han explorat les capacitats del vídeo. A principis dels anys seixanta van començar el seu camí pioners com Nam June Paik, Wolf Vostell, Steina i Woody Vasulka, Joan Jonas o Peter Campus, entre uns altres. En pocs anys, l’accessibilitat de les noves tecnologies i l’aparició de càmeres de vídeo com la Portapak van marcar un abans i un després en els seus processos de treball: noves eines es trobaven a la seva disposició i un ampli horitzó de possibilitats acabaria influint en la seva obra de manera irreversible. En el seu quinzè aniversari, el Festival Loop fa la vista enrere i realitza un repàs per algunes de les obres que van marcar els inicis del videoart, conformant una sort d’antologia dels orígens que ens permet posicionar-nos al moment present mitjançant una mirada analítica. Durant aquests mesos, Loop farceix de videoarte institucions i galeries de Barcelona, aconseguint així convertir aquest passat en innegable actualitat.

Les converses mantingudes entre videoartistas i comissaris en el marc del festival, conegudes com Loop Talks, han versat sobre els aspectes que afecten a una obra de videoart, des de la relació de l’espectador amb l’espai, passant per la fragmentació de la linialitat mitjançant l’ús de les múltiples pantalles, les diferències entre cinema i televisió, la manera en què les anomenades “noves tecnologies” afecten al procés de producció i/o recepció d’una obra artística o també les diferents temàtiques abordades pel videoart des dels seus inicis.

Steina i Woody Vasulka van ser els encarregats d’iniciar aquest cicle. Pioners del videoart i fundadors de The Kitchen en 1971, aborden en els seus projectes les relacions entre art, ciència i tecnologia, desenvolupant una obra que, segons el crític Don Foresta, “té principi, però no té final”. Una obra que evoluciona amb el pas del temps i experimenta amb la materialitat de les pròpies imatges. Una obra que no es veu delimitada per les capacitats que pugui tenir la tecnologia, sinó que l’explora incansablement a la recerca del seu potencial artístic. Mitjançant la intervenció d’instruments analògics, els Vasulka modifiquen senyals de vídeo i so, creen patrons i interfereixen en els fluxos electromagnètics marcant un precedent –ja a mitjans dels setanta– per als que serien els artistes de l’anomenada era digital. “By making art we became human”, diu Do Foresta en un moment de la conversa. La frase, d’una simplicitat aclaparadora, em fa reflexionar. Observo a Steina i a Woody, hi ha en la seva manera de dialogar una especial complicitat que probablement tan solament s’aconsegueixi amb molts anys de convivència i de treball conjunt (en aquest cas, més de cinquanta). La seva formació va ser molt diferent (ella com a violinista, ell com a enginyer), però aquesta mateixa diversitat és la que enriqueix la seva obra, la que va fer convergir en aquest espai cultural interdisciplinari anomenat The Kitchen a una gran quantitat d’artistes ansiosos per experimentar, no només amb el videoart sinó també amb la dansa, la música, l’art sonor o la performance.

En la isla de edición, cuando se adelanta o se retrocede la imagen, se aprende algo sobre la autonomía de la imagen. Como la cámara lenta de las transmisiones futbolísticas, que ha educado nuestra mirada para discernir las faltas auténticas de las simuladas, en la isla de edición uno aprende a distinguir la efectividad de las imágenes. (FAROCKI Harun, Desconfiar de las imágenes, Caja Negra Editora, Buenos Aires, 2013)

Els inicis del videoart van portar amb si una sèrie de canvis fonamentals també en les relacions que els espectadors estableixen amb les mateixes en el propi entorn expositiu. Durant les converses mantingudes amb les artistes Mary Lucier i Beryl Korot, aquest va ser un dels temes principals. Quina diferència hi ha entre plantejar una obra mitjançant un vídeo monocanal o fer-ho amb una instal·lació de diversos canals? Com interfereixen les decisions formals en el resultat final? El treball amb l’edició, el ritme i la repetició, la fragmentació d’una narrativa que deixa de ser lineal i es converteix en caleidoscópica, el pas del blanc i negre al color… Lucier parla dels vídeos monocanal com a viatges interiors i de les instal·lacions com a llocs, compara el vídeo en blanc i negre amb el dibuix al carbonet i el vídeo en color amb la pintura, reflexiona sobre com el paisatge determina la cultura i la cultura conforma el paisatge, sobre com l’art s’acosta a tots dos amb la intenció de reflexionar sobre ells. Es pregunta si produir imatges és una de les coses més senzilles al moment actual i com això afecta a la manera en què les percebem i assimilem.

D’altra banda, Korot relaciona l’ús de les instal·lacions multipantalla amb la transmissió de la informació al llarg de la història. Sorgeix en aquest moment la inevitable qüestió: és la narració lineal un constructo molt més allunyat de la realitat que una instal·lació que provoca un desplaçament constant de l’atenció i la mirada de l’espectador? Probablement sí. Korot va ser, a principis dels anys 70, coeditora de la revista Radical Software, primera publicació que va començar a parlar de videoart i de l’ús de les noves tecnologies aplicades als processos artístics. En Dachau 1974, per exemple (una de les seves primeres instal·lacions multicanal), l’artista enfronta a l’espectador amb imatges del conegut camp de concentració, lloc que en 1965 és freqüentat per incomptables turistes que anhelen fotografiar-ho convertint el record de l’horror en souvenir.

A principis dels anys 70, molts dels artistes que es van acostar a les noves tecnologies i en concret al vídeo, van dipositar gran part de la seva atenció i esperances en la televisió. Encara que són considerats artistes multidisciplinaris, tant Antoni Muntadas com a Chip Lord (membre del col·lectiu Ant Farm des de 1968 fins a 1978) han utilitzat la televisió per desenvolupar diverses de les seves obres. En les converses mantingudes entre Muntadas i Niels Van Tomme, d’una banda i entre Lord i Steve Seid, per un altre, es va parlar del poder dels mass media i la publicitat, de la televisió com a objecte domèstic, del treball amb col·lectius, de la participació activa de l’espectador en l’obra i del concepte de happening, de tots aquells work in progress que evolucionen amb el pas dels anys i s’enriqueixen amb les interpretacions del públic. Lord va parlar també de l’arquitectura en relació amb l’art, del concepte de reenactment i d’una certa noció d’utopia molt present a la fi dels anys 60, un context en el qual els moviments polítics i estudiantils estaven molt presents i influïen en els processos artístics.

Per acabar, l’última de les converses va ser la mantinguda entre Menene Gras i Jin-suk Suh, director del Nam June Paik Art Center de Seül. A més de parlar sobre la labor de conservació, difusió i educació realitzada per aquest centre, es van tractar temes relatius a la conservació de les obres analògiques, els drets d’autor, el significat de la imatge en moviment en el present o les tasques que ha d’exercir una institució cultural amb finançament públic. Temes que, mig segle després del sorgiment del videoart, són d’una irrefutable vigència.
download.jpg

A la Marla Jacarilla li resulta difícil definir-se, encara que ho intenta de forma obstinada des que fa alguns anys li van explicar que seria bo que tingués un statement. Fa art (o almenys ho intenta), escriu sobre cinema i reflexiona de tant en tant sobre coses que solen passar desapercebudes. En certa manera, tot això se situa a un mateix nivell: l'obsessió per aquestes lletres que formen paraules, que formen frases, que formen paràgrafs, que formen capítols que ens expliquen històries.

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)