Margaret Watts Hughes. Vibrats d’un porvenir

A finals del XIX mentre els tubs de cera obrien el pas a un futur d’ones noves, la cantant i inventora gal·lesa Margaret Watts Hughes es convertia en una de les primeres dones a presentar un invent a la Royal Society de Londres.

La senyora Watts Hughes també hi va ser present. És la senyora que canta formes de flors sobre superfícies planes disposades a aquest efecte, emetent notes a través d’una mena de pipa, actuació a què vaig assistir un dia de la temporada passada, i que molt possiblement pugui donar lloc a avenços considerables.
(Cita presa de Notes from a diary, 1889-1891, per M. E. Grant Duff).

Chladni ja havia donat a conèixer la seva feina sobre les vibracions, així com el càlcul de la velocitat del so per a diferents gasos. Ernst Chladni va ser el pioner del que més tard es va denominar l’acústica i Margaret va ser segurament, el primer intent poètic i filosòfic d’apropar aquest esdeveniment científic al món del transcendent.

Impression Figure de Margaret Watts Hughes, pigment sobre vidre. Data desconeguda. Cortesia de Cyfarthfa Castle Museum and Art Gallery.

L’Ediophone de Hughes consistia en una mena d’embut cobert per una membrana i connectat a una pipa a través del qual i mitjançant les vibracions que la seva gola emetia, es dibuixaven unes màgiques formes que ella mateixa va anomenar les flors de la veu. La tinta juntament amb altres fluids, llavors i petites pedres vibraven sobre la superfície esbossant una imprevisible i orgànica possibilitat.

Pàgina procedent de The Eidophone de Margaret Watts Hughes’ (1904) — Font: còpia de l’autora.

Un acte carregat de simbolisme i simplicitat a parts iguals, li va servir per posar les bases de la música visual. Hughes va elaborar la més bonica de les cosmogonies, no exempta de ciència. Som producte d’un tremolor més gran, que ens dibuixa i defineix. Una agitació de vegades inaudible que ens construeix a petits sospirs compassats. Som vibració.

Retrat

És en aquest punt on tintineja al meu cap, no només un nom en concret sinó una manera d’habitar allò musical i allò creatiu. Un acord més gran que abraça les sonoritats noves amb la naturalitat que els arbres estableixen, pel fenomen de l’empatia, el seu espai propi en una arbrada.

Vaig llançar dues preguntes a Maria Arnal.

Li vaig llançar dos interrogants eclosionants.

Però ho vaig fer amb la seguretat que la resposta esbossaria en si mateixa els vibrats d’un futur.

Fito Conesa: Les flors de la veu reben el seu nom per la seva forma de vegades calidoscòpica i altres centrípeta. Si poguéssim veure les vibracions més enllà de les ones (waves) que dibuixen els equalitzadors o els programes d’edició d’àudio (lluny dels paràmetres dels decibels), com creus que serien, com es relacionen amb nosaltres, color, densitat… ?

Fito Conesa: En parlar de vibracions que ens envolten a través de l’aire estem ja deixant entre veure conceptes com el so com a arquitectura, és a dir la reverberació com a element constructiu per exemple… Com a artista / músic que viu en constant LAB, assaig i error. Com abraces la reverberació a les teves feines? series capaç de fer una analogia entre una composició musical (totes les seves capes i veus/elements que la construeixen) i un jardí o un bosc?

Imatge Cthulhu: Siddharth Gautam Singh |Video i Àudio:  Fito Conesa |Veu: Maria Arnal

(Imatge destacada: Three pitches. Impressió de Margaret Watts Hughes, pigment sobre vidre. Data desconeguda. Nota escrita: “Octave and 5th interval Bb”. Cortesia de Cyfarthfa Castle Museum and Art Gallery).