Matar al missatger?

“Matar el missatger. Joves artistes i mitjans de masses “ és una exposició comissariada pel periodista Javier Diaz Guardiola i que es pot veure a la galeria Fernando Pradilla. La mostra pretén reflexionar sobre com els joves artistes perceben i representen en els seus treballs als mitjans de comunicació de masses i com es valen en moltes ocasions dels seus mateixos suports per qüestionar els seus continguts. El comissari parteix del supòsit generalitzat que els mitjans de comunicació manipulen la percepció col·lectiva i creen, per tant, una realitat comuna falsa, aliena a qualsevol principi de “veritat”.

Diaz Guardiola recorre, per argumentar el seu discurs, a dues lleis bàsiques, no escrites, del periodisme, i que avui resulten obsoletes quan no superficials. La primera d’aquestes “lleis” és la coneguda “Si un gos mossega un home no és notícia. Sí que ho és si l’home és el que mossega el gos”. La veritat és que la realitat és una altra, i els mitjans tenen la tasca sempre de comunicar (no en tenen d’altra), encara que no passi res. Com diria J. Baudrillard vivim en l’èxtasi de la comunicació, en un estat d’híper-informació i d’híper-visibilitat, la qual cosa provoca sovint una saturació de notícies banals que produeixen soroll davant el que veritablement hauria de destacar. Ho patim cada estiu, estació en la què sembla que el món es paralitza i els mitjans informen sobre les vacances dels polítics o les dels futbolistes o la monarquia, quan no dels perills d’exposar-se al sol. Un èxtasi de la comunicació que no té altra raó de ser que la d’alimentar la màquina de produir continguts per a la seva distribució a les xarxes, i que lluny de crear opinió, són consumides amb absoluta indiferència.

La segona de les pautes que assenyala Guardiola és “No deixis que la realitat et destrossi un bon titular”. Vivim davant d’una realitat mediatitzada, construïda per símbols i ficcions, a la qual no és possible accedir a través de l’experiència pròpia, ja que tots els esdeveniments passen a través dels filtres dels mitjans de comunicació. Que els mitjans ens manipulen, sense ser del tot una afirmació falsa, resulta simplista en el seu plantejament, ja que es parteix del supòsit que els mitjans saben quina és la realitat, quan és veritat que els mitjans influeixen, però alhora ells també són influïts. Com s’observa el filòsof Daniel Innerarity, els mitjans no manipulen, sinó que construeixen l’escenari del que és possible. Més que manipular, els mitjans de comunicació el que fan és imposar els temes de referència, és a dir: ens diuen sobre quins assumptes hem d’opinar.

La majoria d’artistes seleccionats reflexionen sobre com els mitjans tradicionals; els diaris i la televisió, manipulen notícies i creen ficcions paral·leles, és a dir, els mateixos recursos que utilitzen els artistes: Ignasi Bautista (Madrid, 1982), a la seva sèrie Paper view, intervé les pàgines d’un diari mitjançant la tècnica del pastel, eliminant la figures de polítics i deixant només l’escenari des d’on exerceixen el seu poder. Alejandro Bombin (Madrid, 1985) reprodueix al mil·límetre portades de diaris i revistes. Francoise Vanneraud (Nantes, 1984) a Cada día en superficie es un día bueno suprimeix les males notícies d’un diari, de manera que les pàgines queden sense contingut, en blanc, on només es pot veure la publicitat i notícies d’una sorprenent frivolitat. Salvador Diaz (Mèxic, 1977) també intervé les pàgines d’un diari, eliminant per aquí, subratllant per allà, per imposar la seva lectura personal. Igualment, Carlos Salazar (Bogotà, 1973) se serveix de les portades de diversos diaris descontextualitzant les imatges i donant-los major protagonisme enfront dels titulars. Finalment, Carlos Aires (Ronda, 1974) a la seva sèrie “Long Play” utilitza fotografies d’arxiu extretes del diari ABC i descontextualitza i canvia el sentit en sobreposar-hi, en lletres daurades i amb tipografia gòtica, títols de diferents cançons de música pop.

De la mateixa manera que amb mitjans impresos, diaris i revistes, la televisió és un altre dels mitjans criticats en aquesta exposició. Daniel Martín Corona (Madrid, 1980), a la seva sèrie “… 3, 2,1” fa un esquema amb unes quantes línies dels recursos de què es valen la majoria d’informatius televisius per tal de crear els seus escenaris: la taula, el logotip, la infografia i la sintonia de capçalera. True Box és la projecció de Miguel Soler (Sevilla, 1975), en la qual un cub suspès en l’espai va rotant i en cadascuna de les seves cares apareixen diferents logos de diversos mitjans de comunicació, que tot i ser diferents, acaben semblant iguals.

Sorprèn que, tot i tractar-se de joves artistes, a l’exposició hi dominin els treballs sobre mitjans tradicionals -principalment diaris impresos-, i no hi hagi una reflexió sobre un altre tipus de mitjans que han modificat el món de la comunicació, com són Internet i les xarxes socials. L’exposició, en definitiva, és una mica reduccionista en el seu plantejament i en la diversitat de temes presentats, sent l’únic fil conductor la “sospita” davant dels mitjans, que si bé resulta justificada en part, no s’aprofundeix en altres aspectes rellevants que dominen a l’actualitat el discurs de la comunicació.