Medusa, responsabilitat sonora entre germanes

La figura de la Medusa ha estat històricament utilitzada per generar una consciència sobre què és normal i què és subaltern, per advertir dels perills d’esdevenir vulnerable, de baixar-se del podi de la independència masculina i de relacionar-se amb cossos estranys. La Medusa és l’encarnació d’allò que és dissident, que fuig del sistema normatiu. La seva representació fa que allò que és racional esdevingui un procediment estrany i la diferència en sistema d’exclusió contrari a l’aprenentatge per contagi. No obstant això, la història només ha emprat una part de la mitologia d’aquest grup d’éssers anomenats Gorgones per tal de construir aquesta lliçó que sustenta una de les infinites potes de la realitat cisheteropatriarcal. Què és allò que la història no ens diu? Quins altres relats esperançadors i vulnerables amaga la mitologia d’aquests éssers?

Existeix un procés d’infecció i desterritorialització, sorollós però silenciat, que comença amb el dol de les germanes de la Medusa. Segons el mite, la Medusa mor a mans d’en Perseu,qui talla el seu cap guiat per les mans de la deessa Atena i amb l’ajuda d’un escut amb un mirall que li permet mirar la Gorgona indirectament sense petrificar-se (fig.1). En morir, les germanes ploren eternament (fig. 2). Aquest dolor no es podria expressar mai amb una gran gesta històrica: elles –excloses del poder de la representació visual, del sistema de la raó i d’una corpo- ralitat viril homogènia– no podran construir un monument, escriure un grantractat oiniciaruna granguerracontra l’estat molar. Les germanes de és humà, allò que és animal i allò que és vegetal. Elles viuen als intersticis dels codis binaris que han    servit per a la dominació sobirana i l’explotació de vivències objectificades per l’home cisheterovisual, blanc i autocentrat. Per dir-ho amb la Donna Haraway: “Les Gorgones són poderoses entitats chthòniques alades  sense una genealogia adequada, el seu abast és lateral i tentacular, no tenen cap llinatge establert ni cap tipus fiable (de gèneres sexuals, ni gèneres artístics ni literaris)” ^[1] DONNA HARAWAY, Seguir con el problema, 2019, p. 91.

2.  Pintore de las Gorgonas, detall d’una Gorgona perseguint  a Perseo del Dinos de las Gorgonas, c. 580 a.E.C. París, Louvre.

A la història del plor de les germanes de la Medusa, qui s’encarrega de fer justícia i, per tant, de bloquejar qualsevol punt de fuga possible és l’Atena. La deessa de la civilització, guardiana de l’individualisme i de l’excepcionalisme humà, no es trobarà amb cap missatge de rebel·lia visual que es pugui reincorporar amb facilitat a una organització compartimentada, sinó que es veurà envoltada per un flux sonor llençat per les Gorgones i les serps que es recaragolen al voltant dels seus caps. Aquesta vibracióés un plor, ni més ni menys, que neix de la passivitat, de cedir el torn en un dol per la mort i per a la mort. Un so que  duu les germanes a la mort i la fusió amb el corrent de descodificació i hackeig sonor junt amb la Medusa i tot allò amb el qual aquesta faci una simbiosi. A través del dol, aquests éssers deixen de banda la individualitat: s’absenten d’ells mateixos per perdre’s juntament amb les serps que els acompanyen i tota una comunitat imperceptible que ja ha passat i que és el futur. L’Atenaescolta el plor nascut de la xarxa de protecció de les Gorgones i, a la defensiva, intenta capturar aquest flux que amenaça de descodificar el sistema estat-humà autocreat, utilitari, viril i diferenciat. Amb la intenció de  dur aquest flux sonor a alguna part iaprofitar-lo com a recurs alhora que s’evita el risc de contagi –i, per tant, sense obrir  la porta a la vulnerabilitat–, l’Atena intenta atrapar el plor de les germanes de la Medusa a l’aulos, una mena de flauta de doble canya que apareix durant la Grèciaantiga.

El microrelat imperceptible i esperançador dins la mitologia de les Gorgones,que el discurs històric ha centrat en la mort de la Medusa a mans de Perseu, és la invenció de l’aulos. Atena inventa aquest instrument de vent  per tal d’atrapar el virus sonor que les germanes Gorgones han fet escapar a partir del dol i la responsabilitat afectiva entre corporalitats subalternes. La flauta doble atrapa el seu plor amb la finalitat de dominar el seu so i impedir una infecció no desitjadasense rebutjar el seu ús com a benefici de la civilització humana falogovisual. Però alguna cosa falla. Atena s’adona que, quan toca l’aulos, les seves galtes s’inflen i la seva  cara es deforma fins que esdevé irreconeixible (fig. 3). A través del so d’aquest instrument, els durs límits imposats per la visualitat normativa s’esquerden i, fins i tot, semblen desaparèixer. Desautoritzada, la deessa de la justícia hetera llença l’aulos des de l’alçada de la llum del cistema a les penombres imperceptibles on viuen els cossos menyspreats, desterrant aixíl’instrument a l’hàbitat de tots aquells i aquelles que generen parentescos estranys i que depenen dels altres per viure. Llavors, el sàtir Màrsies (fig. 4), criatura que trenca amb les bases de l’estructura binària quesepara com a elements irreconciliables allò humà i allò animal, troba l’instrument i, amb ell, l’aulos torna a la comunitat imperceptible, responsable i sempre inacabada de la qual va sortir per primera vegada el plor de les Gorgones.

3. Pintore de Tarporley, Krater amb Atena tocant el aulòs, 375-350 a.E.C. Firenze, Museo Archeologico Nazionale.

4. Elihu Vedder, Marsias encantant a les llebres, 1878.

La filtració del dol de les Gorgones per part de l’aulos no ha fet més que expandir el grau de descodificació del plor. Un cop capturat dins de l’instrument, el so –que es remolca a ell mateix i a totes les vivències que es creuen amb ell cap a un moviment simbiòtic i vulnerable de constant fuga– podrà continuar un camí sense destí ni fi pel sistema estatal que dicta la normalitat. L’aulos farà que el plor etern dins del sistema falogocèntric que només està amatent de la visualitat, la raó i la representació sigui imperceptible. Mentre que l‘instrument és percebut dins del que és molar, alhora aclapara el so marcat per la sororitat per tal que pugui continuar el seu no-rumb generant comunitats simbiòtiques entre cossos dissidents camuflats dins del sistema estatal. L’aulos i la seva ressonància hackegen una dimensió del  sistema falogovisual deformant la cara de l’Atena, infecten el seu rostre amb la seva força de descodificació. Es transformen en ella a partir d’una mobilització d’afectes corporals que produeixen i són produïts pel so, provocant que l’Atena perdi la seva individualitat a través de la deformació del centrede la seva imatge. Així és com es genera una visualitat sonora que produeix un curtcircuit en l’organització falogovisual en relació simbiòtica amb les germanes Gorgones, la Medusa i tots els cíborgs de la nit que formen part de la comunitat invisibleque sempre comença. La sonoritat de l’aulos amenaça de cuiritzar el rostre de l’Atena, convertint-lo en quelcom indesxifrablepel codi binari visual.

Com queda clar amb una escolta atenta del mite suposadament fundador de la visualitat castradora Occidental, el so sempre s’escapa perquè la seva capacitat desestabilitzadora no es pot intuir. El flux sonor és un espai-silenci d’afectes i simbiosis vulnerables que genera comunitats invisibles per tot arreu sense orientació prèvia. No cerca una lluita, no vol exercir la violència contra cap sistema, la seva acció és no cruenta i el seu canvi es troba en la transformació-en-tot. El flux sonorimpregna i és impregnat pels feminismes, els moviments antiracistes, les comunitats cuir i els ecosocialismes, revolucionsarticulades a partir de la diferència positiva, l’afectació mútua, les afores com a casa i la centralitat del fet de tenir cura.

(Imatge destacada: 1. Michelangelo Merisi da Caravaggio, Scudo con testa di Medusa, 1597. Firenze, Galleria degli Uffizi).