close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

22 maig 2019
Message send failure

Bernhard Garnicnig Jamie Allen

Fallades iteratives, catàstrofes cícliques i perilloses, senderes traïdorenques, avaries i avanços. Aquests són els nostres mantres moderns i els nostres mètodes ineludibles, les màgiques pedres angulars d’un edifici d’economies, sistemes socials, relacions personals, creences i filosofies. Ens posen a prova davant els déus i fallem; demanem una prova de la fe de l’altre i ens quedem curts; busquem la integritat d’intenció però no sempre l’aconseguim. L’alliberament relativitzador de «no plorar sobre la llet vessada» corre parella a la invocació de tecnologies cali-fornicatives. Avui dia, el «progrés» equival a dissenyar projectes, a sostenir la vida i a exposar-se contínuament i sense reserves al risc de fracassar. I amb el fracàs sobtat, evident i absolut arriba una purificació alliberadora i el sentir-se identificat com a no favorit, unit a l’obligació de «ressorgir de les cendres».

El desenvolupament tecnològic, com el desenvolupament personal, se sol descriure com l’explotació i instrumentalització de moments, accions i individus heroics que passa per alt l’ombra allargada d’iniciatives i projectes avortats, fiascos, errors i mal funcionaments així com negacions ocultes i desastres no denunciats. L’especulació sobre les nostres identitats i eines futures, a vegades en forma d’un futurisme irresponsable i flagrant, concep i persegueix una perfecció utòpica altament eficaç i automaterialitzada. Mentrestant, i de manera aparentment contradictòria, els mantres de la innovació de la Costa Oest que s’han empassat el globus assignen la funció del propi fracàs («Fracassa ràpid, fracassa sovint», «Fracassa cap endavant»). En la nostra cultura saturada de tecnociència, fins i tot la força personal i emocional empoderada ha d’anar acompanyada, sempre i exclusivament, per la mateixa mesura d’ensulsiada –feblesa i vulnerabilitat– i, romanent oberta a la falta de confiança de l’experimentalista, ha d’estar sempre disposada a ser tancada, desestabilitzada. De forma inevitable i evident, tots i cadascun dels aspectes dels nostres mons i vides insignificants i defectuosos ha de ser agullonat a causa d’aquestes inseguretats i imperfeccions actuals. Però, quina classe d’estranya realitat hem creat, en la qual Leonard Cohen1  i Silicon Valley convergeixen en una espècie de kintsugicultural omnipresent? Certament, totes les coses contenen esquerdes; segurament és així com entra la llum en elles, però de debò necessitem fracassar tota l’estona, a tot arreu, simplement per a poder fracassar millor, i per enèsima vegada?

Durant uns dies del mes de maig de 2019, vam intentar –Bernhard Garnicnig i Jamie Allen– iniciar un xat d’Apple Message en el qual ens informaríem mútuament dels nostres petits fracassos quotidians. Pensàvem que la vida està tan plena de petites coses que van malament, tan inundada d’expectatives frustrades, tan fracturada per les promeses trencades de persones i coses, que un diari d’aquestes vulnerabilitats es veuria desbordat amb confessions de decepcions personals i de fracassos propis i aliens. L’exercici va respondre a la invitació i a l’encàrrec de Vista Oral i A*Desk, que estan llegint ara mateix, però també va ser una resposta al nostre moment contemporani, que sembla exigir un reconeixement continu d’errors, una resposta a tal transparència radical. A això s’uneix la promesa que el fet de respondre a aquesta exigència d’alguna manera millorarà l’alquímia de les relacions i l’efectivitat, la productivitat i l’honor, la integritat i la resiliència. Així va començar el nostre petit llistat de missatges de xat amb bastant bon resultat.

Però l’exercici va resultar ser més difícil del que havíem pensat. Potser ens costa acceptar aquests petits fracassos. No serà que tals confessions són les que creen o constitueixen el fracàs? No n’estem segurs. El nostre llistat es va tornar una cosa tibant i desviada, i va acabar desglossant-se en referències #fail de YouTube, així com en algunes gracioses fallades tècniques. El fet de comunicar els nostres fracassos, possiblement creat pel marc de necessari autocompliment de l’exercici, constituïa en si mateix una sort de fracàs.

Potser el nostre confessionari comú va ser interromput pels corrents tranquils de les nostres vides avui dia, que mentre segueixen co-creant fracassos en «sistemes» diferents i paral·lels també semblen progressar amb bastant fluïdesa. Els dos som privilegiats, per descomptat, i les nostres vides estan a resguard de fracassos realment importants: som blancs, homes, cultes i europeus. Com podríem fracassar? En què podríem fracassar? Què significa fracassar? Tot és un fracàs? Durant els dies quotidians d’aquesta primavera ens assaltaven aquestes preguntes: la noció del fracàs convertint-se en una sort de tautologia, especialment quan resulta difícil entendre –com és habitual– què és el que està en joc. El que va succeir va ser una perspectiva avaluadora que és necessàriament tolerant, indulgent o generosa, probablement com una estratègia de supervivència cap a l’esperançadora co-creació de vida, del viure, en la quotidianitat sempre una cosa inconscient. Les coses simplement funcionen, i la majoria de vegades semblen funcionar bastant bé. Tenir èxit, possiblement, és sinònim de fracassar a l’hora d’imaginar altres resultats, experiments més elaborats o gratificants. Per tant, fracassar equival a tenir èxit a l’hora de crear diferències que marquen la diferència. Persisteixen petits miracles i petites transcendències, tant en la vida com en la tecnocultura, potser en la manera en què Langdon Winner va descriure amb la petita castanya conceptual del «somnambulisme tecnològic»,però, no obstant això, persistint.

El nostre petit exercici ens va predisposar a veure com l’enviament de missatges i altres tecnologies de la comunicació migren cada vegada més cap als mons de la vida que es troben fora dels judicis lògics, raonats o tècnics, fora de les expectatives i suposicions sobre el que funciona i el que no, aliens al que té èxit i a allò que fracassa, movent-se fluidament i endinsant-se en la vida quotidiana. Tal com el simple pas imparable del temps exilia els nostres suposats fracassos a semblant terreny, més enllà de l’avaluació, on tot és perfecte.4

 

1«Hi ha una esquerda, una esquerda en tot / Així és com entra la llum»és la lletra de la cançó Anthemde Leonard Cohen. Cohen va morir un 7 de novembre, i el 8 de novembre Donald Trump va ser escollit president dels Estats Units. En aquella època, la lletra d’Anthemva circular extensament per Internet a través de las xarxes socials com a missatge de llum i esperança en l’aparent foscor.

2Kintsugiés el nom que rep l’art japonès de la reparació amb metalls preciosos de ceràmiques trencades, una tècnica artesana i una filosofia que considera les ruptures i esquerdes, els defectes materials i les fissures com a part de la història dels objectes que ha de ser ressaltada, apreciada i atresorada.

3Amb la seva visió somnambulista de la tecnologia, Winner criticava la manera en que, en la cultura occidental moderna, les nostres relacions amb la tecnologia es consideren massa òbvies per merèixer una reflexió profunda. És a dir, que noméses constitueixen com a«producció»(només d’interès per a enginyers i tècnics) i «ús»(interaccions i ocurrències ocasionals, inadvertides, innòcues, no estructurades, limitades i no problemàtiques). Winner pensava que aquesta orientació onírica cap a la tecnologia negava la importància fonamental d’aquesta per a l’estructura i/o el significat de la vida humana.

4«El simple pas del temps ens converteix a tots en exiliats.»— Joyce Carol Oates.

avui he aconseguit dutxar-me abans del migdia

 

porto tres setmanes intentant sortir a córrer. anit em vaig posar les bambes, però no vaig aconseguir sortir de casa i em vaig ficar al llit.

 

02.05.19, 13.34

Avui he fracassat a l’hora de pensar en un fracàs que estic disposat a assumir

estava intentant treballar en un disseny de pantalla, i llavors m’ha fallat la pantalla.

 

02.05.19, 20.50

no he aconseguit convèncer un professor que preferiria no haver de tornar a gravar el mite de l’artista-com a-individu-solitari donant una xerrada com a artista individual de la qual la pràctica divisible podia ser-ne el tema però no havia de ser-ne l’instrument.

 

03.05.19, 02.52

el somni, a vegades, és com un luxe, o això sembla, i aquestes dues nits passades no he aconseguit ser luxuriós.

 

08.05.19, 09.56

avui he fraxassat a l’hora de tocar el clàxon a bord

 

08.05.19, 14.57

acabo de rebre un email dient que estàn a punt de tallar la llum de casa meva, ja que no he pogut arribar a casa, mirar el correu, i pagar la(s?) factura(s?)

 

jo

 

08.05.19, 16.12

el meu major fracàs és la meva idea d’èxit

 

08.05.19, 18.50

tenir èxit de determinades maneres em sembla que és com fracassar. tinc bastant d’èxit

 

Fallem, fallem,

de nou a casa, travessant el mar.

Fallem, aigües turbulentes, hmm hmmmm

hmmmmm hmm, a aconseguir la llibertat.

he trencat una ampolla d’aigua de cristall en donar-li un cop amb el peu.

 

crec que estic una mica perdut però continuaré

 

perdre’s sembla una mena de fracàs, però no estic segur que ho sigui

 

potser ens van ensenyar a fallar perquè el concepte de fracàs impedeix que prenguem determinats camins i aconseguim alguns èxits considerats indesitjables o innecessaris

però no n’estic segur

 

no estar segur no hauria de fer-me sentir un fracassat

però estic segur que a vegades és així

 

08.05.19, 21.33

acabo de menjar-me un big mac

 

09.05.19, 01.47

El Big Mac és un fracàs nutricional

 

11.05.19, 10.34

Big Mac Fail

 

11.05.19, 13.09

El vídeo de YouTube no m’ha carregat. Tens un altre link?

 

12.05.19, 13.03

QUÈ PODRIA SORTIR MALAMENT! – La Recopilació Definitiva dels Millors Fracassos

 

Crec que també apareix en aquest

 

Avui, 13.43

Schadenfreude sembla ser la paraula alemanya preferida dels angloparlants. L’experiència de plaer, alegria o autosatisfacció que es deriva de presenciar o saber dels problemes, els fracassos o la humiliació dels altres. #epicfail

 

Avui, 21.51

Podria ser que estar condemnat a l’èxit fos el mateix que estar destinat al fracàs?

! No enviat

Bernhard Garnicnig és artista i investigador, i va estudiar disseny de mitjans digitals a Basilea i Bregenz. La seva obra actual se centra en l'ocupació digital de la institucionalitat com a pràctica artística, les narratives conceptuals de superfícies institucionals i corporatives emancipadores per a estructures de col·laboració estètica, i intents sincers d'aconseguir que funcionin coses paradoxals per a veure què passa.

Jamie Allen és artista, investigador i acadèmic, interessat en les maneres en què les infraestructures sistèmiques i tècniques ens ensenyen com som. Intenta prevaler la importància de la generositat, l'amistat, la passió i l'amor en les pràctiques del coneixement com l'art i la recerca. Allen és Investigador Sènior del Critical Mitjana Lab de Basilea, Suïssa, i Catedràtic de Recerca del Canadà en Infraestructures i Mitjans de comunicació en la Nova Scotia College of Art and Design (NSCAD) de Halifax, Canadà.

Publicacions

22 maig 2019

Message send failure

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)