close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

20 maig 2019
We regret to inform you… sorry, not today!

Laura Benítez Valero

“Sigui en efecte una multiplicitat qualsevol”

Badiou

He perdut el compte dels avisos que vaticinaven desastres concrets, experiències afeblidores, això que anomenem fracassos. S’acumulen als meus mails, en munts de paper, a sobres dels quals despunten aquestes esgotadores paraules: we regret to inform you…

S’amaga la fatiga en el significat o en els punts suspensius que apunten a la indeterminació?

Existir s’ha convertit en un mirar de reüll a post-its que configuren un paisatge inhòspit de la simple aparença. Les més celebratòries dirien que és un auto-cegament afirmatiu. Unes altres, potser, que t’has llançat a l’auto-canibalisme; que l’haver-te convertit en productora-de-si està acabant per esborrar-te a través de la presència, a través de la figuració. O el que podríem anomenar terrorisme de la determinació.

Tatuatge al braç de Laura Benítez

Si acceptem això deformem les nostres eines i després aquestes ens formen, haurem caigut clarament en el nostre propi parany de l’esdeveniment. Estem atrapades en la configuració de la representació, del reconèixer i ser reconegudes, sense guions. Potser, és precisament l’absència de guions la que facilita l’aparició del transitiu, el verb que, paradoxalment, impossibilita, en aquest cas: injuriar.

En aquesta temporalitat del subjecte-com a-productor-de-si, sembla simptomàtic que el transitiu es converteixi en impossibilitat. Però clar, no és impossibilitat qualsevol, és la voràgine de l’esdeveniment com a impossibilitat de l’esdeveniment. O amb menys floritures filo-tècniques, la producció-de-si com a insult de la vida. Aquesta que perdem en els ritmes impossibles del figuratiu, en el viure transitant en lloc d’habitant, convertint les produccions culturals en aeroports, conservant els registres celebratoris dels nostres esdeveniments, compartint els èxits en xarxes d’afectes inexistents, un aparador gairebé infinit d’ostentació d’ordres sensibles.

A vegades, em pregunto si ens hem convertit en les Fabra d’això que anomenem cultura, prometent-nos que transformarem en veritable la mentida de la producció-de-sicom l’esdevenir de l’ésser. Tot i sabent que juguem amb l’esdevenir de l’ésser com a productor de valor en el marc del capitalisme cognitiu, suposadament immaterial, terriblement existencial.

Meme realitzat  amb les estudiants de l’assignatura Estudis Crítics i Culturals. Escola Massana

Els nostres dies passen entre confabulacions possibles, articulant estratègies que ens permetin ocupar esferes de reconeixement. Produint capital simbòlic. Jugant al joc de l’esdeveniment, veure i deixar-seveure. Nosaltres, aquestes a qui els agrada ser reconegudes com a bruixes, a qui els costa admetre que són més postmodernes del que volguessin, aquestes que han jugat a ser agents intermediàries en la crisi de la re-presentació. Les que s’aixequen cada dia mentint-se a si-mateixes. Aquestes que configuren la seva vida al servei de l’economia del desig, atrapades en la dictadura de la creativitat, exhibint constantment els seus trofeus de precarietat. Ordres construïts sobre expectatives de futurs, sota les promeses de la realització.

Totes i cadascuna de nosaltres som conscients de la desfeta a la qual ens arrossega l’haver-nos convertit en productores-de-si, en marques de l’uamb aparença del múltiple.Però com sortir de la producció-de-si? Qui pot sortir-se’n? Qui s’atreveix a sortir-se’ndesprés d’haver basat la seva existència a construir-se?

Fa poc compartia aquestes preguntes amb Anna Moreno Creixen, en el marc d’un projecte que està realitzant sobre les pors. Ens preguntàvem com sortir de la (sobre)producció fins a l’extenuació. Com des-fer-nos de les promeses que ens vam fer. Com sortir-nos-en, abraçant la por al fracàs, al no arribar, a no figurar en els espais, a no optar a la producció simbòlica, al que abans no vam poder pertànyer.

I la conclusió és la següent: davant l’absència de resposta, ballem.

Segons Badiou, el ball remet al pensament com a esdeveniment1. El ball és una sort de desobediència enfront de l’ordre ontològic establert. És la possibilitat que trenca l’horitzó de l’expectativa. Però hi ha balls i balls, així com llocs i llocs, per la qual cosa el ball com a ruptura té per a mi un únic lloc possible, això que des d’una perspectiva gabber podríem anomenar el nostre particular temple de l’esdeveniment: Berghain.

 

Berghain Panorama Bar – Sorry, not today! – Berlin

Allà ens trobem, sorgint del no-res com a cos espontani, caòtic, convertint-nos en una multiplicitat qualsevol, composta per infinitat de diferències que s’embullen en la ruptura de l’espai-temps. Singularitzant-nos en el múltiple a la vora de l’abisme, prenent el ball com a potència de l’oblit en un context d’absència representacional. On sense fotos, no hi ha ostentació de testimoniatge gràfic, les vivències fossilitzades de la nostra era. No hi ha res que construir, no hi ha res que articular. Només una esquivada sorgint del buit de la situació.

Berghain és el gir, l’esquivada a la intervenció interpretant, el rebuig a la veritat i la resistència a la producció d’aquesta. Berghain és el fracassare, l’esdevenir en l’entre, trobar-se enmig d’alguna cosa (fra) i trencar-se (quassare). Berghain com a ruptura temporal de la producció-de-si. És aquí on l’abraçada succeeix, on Dionís venç Apol·lo i el fracàs ja res té a veure amb l’èxit. On totes i cadascuna de nosaltres ens convertim en una multiplicitat qualsevol, no representada. Trobant-nos a la pista a mena d’exorcisme col·lectiu, on cremem a ritme de hardcore tots els “we regret to inform you” que han poblat la nostra vida.

Diria que hi ha, almenys, dos tipus de fracàs, el que va de la mà de l’èxit i el que ens permet la celebració múltiple dels entre-llocs.

Però qui pot entrar a Berghain?

Sorry, not today!

Laura Benítez Valero és Doctora en Filosofia, investigadora i curator independent. La seva recerca connecta filosofia, art(s) i tecnociència. Actualment el seu treball gira entorn de les pràctiques de bioart, biohacking, processos de bioresistència, biodesobediència civil i agents no humans. És professora d'Estudis Crítics i Culturals a La Massana (Centre d'Art i Disseny) i professora externa de Tecnologia a Elisava. Ha treballat com a coordinadora a l'Institut d'Humanitats de Barcelona/CCCB. Ha estat investigadora convidada al Centre Ars Electronica i en el Centre d'Estudis i Documentació del MACBA. També ha estat convidada a diferents institucions internacionals com Interface Cultures Kunstuniersität Linz, Sónar Festival (Bcn/Hong Kong), Royal Academy of Arts London o Universidad de Puerto Rico. Actualment col·labora en diferents projectes de recerca, tant acadèmics com autònoms, i és col·laboradora habitual d'Hangar.

Publicacions

20 maig 2019

We regret to inform you… sorry, not today!

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)