Més enllà de Milano radicale, pensant en una altra Barcelona

A l’espai de Sala d’Art Jove s’ha pogut veure aquests dies Efectes colaterals, Més enllà de Milano Radicale, exposició organitzada per Homesession i comissariada per Aria Spinelli. La inauguració va comptar amb una xerrada a la qual no vaig poder assistir, així que aquest text ve a ser una forma més de contribuir a aquest debat, tot i que hauria preferit poder discutir amb algunes de les persones que van participar al llarg les xerrades organitzades en relació al projecte.

Una de les preguntes claus a Efectes colaterals és: què pot l’art polític? L’anàlisi i la documentació crítica entorn de la qüestió, es va generar a partir de la investigació del col·lectiu milanès radical intention. Com a marc de referència històric, a més de comptar amb artistes emergents contemporanis, es van incloure artistes o col·lectius que van produir obres i realitzar projectes entre els anys 70 i 80, assenyalant el conflicte polític i social de la seva època. Unes dates no tan llunyanes, que permeten establir diàlegs amb els seus protagonistes, generar trobades físiques i posar en comú problemàtiques, anhels i decepcions de l’anomenat art radical.

El procés i el projecte en si són entesos en aquest cas com diàlegs oberts i espais de dubte, construint un sentit que més que arribar a conclusions, apunta preguntes. La sala d’exposició s’entén així com un lloc més, no l’únic, on activar l’art. Un lloc on plantejar correspondències i afinitats entre artistes que fa 30 anys van posar en dubte un sistema que avui sembla ser el mateix. Un escenari amb un altre color però la mateixa merda, vaja. Llavors, servirien les experiències d’aquesta època per a la nostra?

“Articular històricament el passat no significa conèixer-lo” tal com veritablement ha estat. “Significa apoderar-se d’un record tal com brilla en un instant de perill”. El passat només es reconeix en el present, no té cap identitat amb si mateix, igual que el present no pot entendre’s en termes de pura presència. Aquesta estranya sensació de pensar que la història es construeix des de l’actualitat, ocorre sempre en diferit, mai en som protagonistes. D’aquí la necessitat del document, l’oblit, la projecció i la recuperació.

Un cop citat a Benjamin, per alleugerir pes, plantejo la fantasia d’un salt fins a finals dels setanta, pensant en què passava a Barcelona. Imaginant quins documents i obres recolliria si volgués trobar moments radicals i de potència que poguessin ser afins amb el nostre temps.

Se m’acut un arxiu Kinki i precari, amb Ocaña passejant per la Rambla, les primeres manis del Front d’ Alliberament Gai de Catalunya, Nazario i la revista Makoki, el Vaquilla, La banda trapera del río i tot l’underground lumpen que d’alguna manera va sorgir quan el nostre país va deixar de ser obertament fatxa per passar al puré mental i polític que tenim avui. El que no van ser els setanta ni els vuitanta, és potser el que més m’interessa per plantejar possibles lapses i continuïtats històriques i culturals.

M’acomiado amb una altra cita, aquesta vegada menys acadèmica que Walter Benjamin, però igual de contundent, per il·luminar com un llamp -o com una flamarada de gasolina- de manera breu i fugaç aquest text que parla d’una exposició com a excusa per preguntar altres coses, i de Milà com a pretext per rememorar una altra Barcelona: “Ciudad podrida nos traes la noche y el miedo, ahora que estás dormida, las calles son llenas de fuego” (La Banda Trapera del Río, “Ciudad podrida”).