close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

22 abril 2014
1346344103.jpg
Més enllà de Milano radicale, pensant en una altra Barcelona

Irina Mutt


A l’espai de Sala d’Art Jove s’ha pogut veure aquests dies Efectes colaterals, Més enllà de Milano Radicale, exposició organitzada per Homesession i comissariada per Aria Spinelli. La inauguració va comptar amb una xerrada a la qual no vaig poder assistir, així que aquest text ve a ser una forma més de contribuir a aquest debat, tot i que hauria preferit poder discutir amb algunes de les persones que van participar al llarg les xerrades organitzades en relació al projecte.

Una de les preguntes claus a Efectes colaterals és: què pot l’art polític? L’anàlisi i la documentació crítica entorn de la qüestió, es va generar a partir de la investigació del col·lectiu milanès radical intention. Com a marc de referència històric, a més de comptar amb artistes emergents contemporanis, es van incloure artistes o col·lectius que van produir obres i realitzar projectes entre els anys 70 i 80, assenyalant el conflicte polític i social de la seva època. Unes dates no tan llunyanes, que permeten establir diàlegs amb els seus protagonistes, generar trobades físiques i posar en comú problemàtiques, anhels i decepcions de l’anomenat art radical.

El procés i el projecte en si són entesos en aquest cas com diàlegs oberts i espais de dubte, construint un sentit que més que arribar a conclusions, apunta preguntes. La sala d’exposició s’entén així com un lloc més, no l’únic, on activar l’art. Un lloc on plantejar correspondències i afinitats entre artistes que fa 30 anys van posar en dubte un sistema que avui sembla ser el mateix. Un escenari amb un altre color però la mateixa merda, vaja. Llavors, servirien les experiències d’aquesta època per a la nostra?

“Articular històricament el passat no significa conèixer-lo” tal com veritablement ha estat. “Significa apoderar-se d’un record tal com brilla en un instant de perill”. El passat només es reconeix en el present, no té cap identitat amb si mateix, igual que el present no pot entendre’s en termes de pura presència. Aquesta estranya sensació de pensar que la història es construeix des de l’actualitat, ocorre sempre en diferit, mai en som protagonistes. D’aquí la necessitat del document, l’oblit, la projecció i la recuperació.

Un cop citat a Benjamin, per alleugerir pes, plantejo la fantasia d’un salt fins a finals dels setanta, pensant en què passava a Barcelona. Imaginant quins documents i obres recolliria si volgués trobar moments radicals i de potència que poguessin ser afins amb el nostre temps.

Se m’acut un arxiu Kinki i precari, amb Ocaña passejant per la Rambla, les primeres manis del Front d’ Alliberament Gai de Catalunya, Nazario i la revista Makoki, el Vaquilla, La banda trapera del río i tot l’underground lumpen que d’alguna manera va sorgir quan el nostre país va deixar de ser obertament fatxa per passar al puré mental i polític que tenim avui. El que no van ser els setanta ni els vuitanta, és potser el que més m’interessa per plantejar possibles lapses i continuïtats històriques i culturals.

M’acomiado amb una altra cita, aquesta vegada menys acadèmica que Walter Benjamin, però igual de contundent, per il·luminar com un llamp -o com una flamarada de gasolina- de manera breu i fugaç aquest text que parla d’una exposició com a excusa per preguntar altres coses, i de Milà com a pretext per rememorar una altra Barcelona: “Ciudad podrida nos traes la noche y el miedo, ahora que estás dormida, las calles son llenas de fuego” (La Banda Trapera del Río, “Ciudad podrida”).

Segueix citant a Annie Sprinkle.

Publicacions

22 abril 2014

Més enllà de Milano radicale, pensant en una altra Barcelona

19 desembre 2016

Buscant problemes

15 novembre 2015

The writer is present

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)