close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

juliol
més juntxs que mai

Juan Canela

En el futur, recordarem on estàvem el dia que ens van confinar de la mateixa manera que recordem aquells moments que van canviar les nostres vides com a societat. A principis de 2020, pocs imaginàvem el que ens esperava. Ara, després de mesos de confinament, tancaments prolongats en algunes regions, i intents de reobertura en unes altres que semblen condemnats a portar-nos de nou a casa, una cosa sembla certa: el món no tornarà a ser com era.

En aquests dies, la vida oscil·la entre intentar tornar a recuperar una certa rutina de memòria, mentre a cada estona ens adonem que ja res és el mateix. Els missatges creuats amb amigues d’aquí i d’allà evidencien la complexitat planetària, la temporalitat expansiva del virus, les implicacions físiques a l’hora de la seva propagació. No puc deixar de pensar en el que significa en termes de control social i implicacions geopolítiques, en com afecta en unes geografies i en unes altres, en uns estrats socials i en uns altres. En la dificultat de manejar la responsabilitat que s’està posant sobre el ciutadà davant la malaltia, la complexa relació de les comunitats amb els seus governs, en les mesures de control aplicades mai vistes abans. O en el poc que ens importarà que rastregin les localitzacions dels nostres telèfons per a controlar el virus.

A nivell personal, l’experiència del tancament, la incertesa i la por a la malaltia comporta molts dubtes i una certesa: millor més juntxs. El suport mutu, el reforçament de llaços veïnals, l’articulació d’aliances pròximes i llunyanes o la posada en marxa de xarxes de suport a les comunitats més desfavorides que ens ajuden a navegar aquest escenari evidencien encara més alguna cosa que ja sabíem: la necessitat d’imaginar i intensificar estructures de suport, formes de cures, i organitzacions vitals que desafiïn l’era del distanciament social i el control biopolític, al temps que ens cuidem del virus i les seves conseqüències.

I d’aquí ve que, en rebre la invitació d’A*DESK d’exercir d’editor convidat enmig d’aquesta situació, la idea no podia ser una altra que convidar a una sèrie de persones a pensar i reflexionar des de l’àmbit artístic i cultural entorn de totes aquestes qüestions durant aquest complex mes de Juliol de 2020. I d’aquí els quatre textos que desgranen diferents idees, problemàtiques i experiències que han de ser escoltades en relació als desafiaments per venir. Arrenquem des de l’Argentina amb Bananes de Duen Sacchi, un relat que, a través de la història de la United Fruit Company i les seves pràctiques intervencionistes en les realitats llatinoamericanes des de lògiques extractivistes i explotadores, exposa la complexitat d’imaginar possibles comunitats que superin els eixos colonials. Que el “bicho” no ens confongui, la banana ja era aquí. I això és un repte essencial si de veritat volem construir de maneres diferents al que ens ha portat fins aquí. “Hi ha una Banana pel mig per a imaginar i fer comunitat.”

Seguim amb La institució com a ideologia, un text de l’artista palestí Yazan Khalili en el qual parla sobre la seva experiència reimaginant una institució cultural local en Ramallah, mantenint-la rellevant ancorada en la realitat dels territoris ocupats, i transformant una crisi de finançament en una qüestió cultural i política capaç d’articular una eina útil per a la comunitat. “Aquests canvis van revertir la nostra comprensió de la sostenibilitat; la distància entre la comunitat i la institució va col·lapsar, i es va imaginar una nova estructura, una que no té una jerarquia empinada com una muntanya, ni una plana com una costa, però sembla pujols de Cisjordània, on la relació entre l’equip, el col·lectiu i l’individu sempre està equilibrada i en moviment.”

Des de Barcelona, el col·lectiu Larre format per Lara García Díaz, Priscil·la Clementti i Ángela Palacios proposen amb Una veu que sigui totes les veus, un text que sigui tots els textos, una narració que embasta un text d’opinió amb extractes de les seves converses de Whatsapp en l’exercici d’entreteixir les diferents capes que travessen l’acte i els temps de l’escriptura. Una sèrie de reflexions en temps real entorn de qüestions vinculades amb les cures, que s’entremesclen amb reaccions personals quotidianes. “Si com hem començat dient, la privatització de les estructures que sostenen la vida i la precarietat a la qual aquestes estan sotmeses han posat en el centre la urgència i la imprescindibilitat de les estructures de suport mutu per a poder fer front a la sostenibilitat de les nostres vides davant una pandèmia, és ara més urgent que mai continuar col·lectivitzant totes les experiències viscudes aquests mesos, així com aquelles que ens precedeixen. D’aquesta manera, podrem mapejar i detectar eines necessàries per a assegurar formes de cura sostenibles concordes a les formes de vida que decidim en comú.”

I acabem amb am here to make good trouble!, una conversa amb la curadora Ryan N. Dennis en la qual discutim les possibilitats que s’obren des d’algunes pràctiques per a reforçar i dinamitzar determinades comunitats desfavorides. “Estic compromesa a treballar amb artistes negres, persones de color i aquelles persones que històricament han estat al marge: són el meu centre. Com a curadora, em considero una defensora, però també una conspiradora al costat de l’artista. Sóc aquí per a aprendre i rebutjo la idea de ser un guardià perquè vull ser tan inclusiva i construir tantes xarxes de suport com sigui possible. També crec que el meu paper com a curadora és crear nous sistemes i estructures dins i fora de la institució. L’art és un microcosmos de múltiples capes que necessita una interrupció activa!”

Quatre propostes que obren infinitat de qüestions que hem d’atendre si volem escometre els desafiaments que tenim per davant. Vivim temps convulsos, en els quals tot es confon i els veritables combats queden difuminats pel control de l’urgent. Necessitem imaginar comunitats que puguin teixir formes de resistència a les dinàmiques que ens han arrossegat al distanciament. Necessitem ser més i més forts. I necessitem estar més juntxs que mai.

 

(Imatge destacada: Rita Ponce de León, Unitierra 2 –Hutzin, Elvia, Lisbeth, Clemente, Porfirio, Irene, Gustavo, Erika, Yaxché, Martin, Patricia, Irene, Oscar, Laura, Toni, Maia, Rita, 2015)

Tema del Mes

Juan Canela és Director Artístic de ZsONAMACO a CDMX, cofundador de BAR project a Barcelona, curador independent i crític. Entèn allò curatorial com una pràctica en la que entren en joc idees, conceptes i continguts, però també estructures de treball, ritmes, models i formes de vida. I aquí l'escriptura és un element fonamental.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)