close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

27 juliol 2020
“Sóc aquí per causar problemes positius!”. Una conversa amb Ryan N. Dennis

Juan Canela

Ryan, aquesta època de crisi a causa de la COVID-19 porta amb si desafiaments que ens obligaran a replantejar-nos molts aspectes de la nostra vida quotidiana. I, al mateix temps, està intensificant alguns dels assumptes més urgents que ja teníem en les nostres societats: la crisi afecta de manera diferent segons la geografia, la classe social, el gènere o la raça. A més, tal com estem presenciant aquests dies amb les protestes antiracistes després de l’assassinat de George Floyd a les mans d’un policia blanc, alguns successos han encès la flama de la protesta en aquesta situació. En aquest sentit, com estàs vivint les revoltes i com veus el futur? Creus que això portarà un canvi en termes del racisme estructural que estem vivint?

Aquest és sens dubte un moment interessant i sense precedents, però la realitat és que tot el que està succeint ha estat gestant-se i supurant durant anys. Això no és nou; només està amplificat. M’alegro que ara, l’any 2020, la gent ja no tingui excusa per a no veure el que està passant, tret que realment no vulguin. Estic vivint aquest moment tractant de cuidar-me a mi mateixa, a la meva família i a la meva comunitat el millor que puc, perquè això és un acte radical en si mateix. He donat suport econòmic a diferents organitzacions que estan fent un treball de justícia social i sanitària. Dono un cop d’ull a la gent i els ajudo tant com puc. També he viscut una gran transició personal durant aquest temps, així que he estat observant i escoltant més per a comprendre realment el moment.

Cada dia sembla tan diferent, i les meves emocions el reflecteixen, però tinc l’esperança que el canvi estructural prevalgui. No succeirà de la nit al dia o l’any que ve, però crec que tot això s’està exposant d’una manera que farà que la lluita continuï i que la gent no es detingui fins que els sistemes es facin miques i es reconstrueixin.

Pensar en l’època del distanciament social en la qual estem entrant, fa que la importància dels projectes comunitaris, les xarxes de suport i els models de cura en la nostra vida quotidiana present i futura sigui encara més clara per a mi. Des de 2017 has estat curadora i directora de programes del Project Row Houses a Houston, una plataforma comunitària situada en un dels barris afroamericans més antics de la ciutat, que té com a objectiu enriquir les vides a través de l’art, fent èmfasi en la identitat cultural i el seu impacte en el paisatge urbà. Quina creus que és la importància d’aquesta mena de projectes comunitaris per a l’evolució de la comunitat i el moviment d’identitat política? I com va ser l’experiència de treballar com a conservadora allí?

Project Row Houses (PRH) és una organització important per com ha persistit al llarg dels anys. Va ser fundada per un grup d’artistes i manté una iconografia arquitectònica especialment important avui dia perquè el barri (Third Ward) està canviant ràpidament. PRH dóna oportunitats quan les coses semblen impossibles. Ofereix suport i recursos als residents i a la comunitat PRH, i permet imaginar noves maneres de veure les coses mentre es fomenta l’ús de la creativitat com a estratègia per a la vida. És rar quan pots treballar en un lloc que està alineat amb la teva política radical, valors i somnis, i això és el que PRH va ser per a mi durant molt de temps.

Els projectes comunitaris són una necessitat, i tant de bo es destinessin més fons per a donar suport a aquest treball i a aquelles persones que el recolzen. Normalment, les organitzacions comunitàries més petites treballen a peu de carrer amb la gent, així que tenen l’oportunitat de tenir un impacte més substancial. Se’m vénen al cap organitzacions com el Community Artists’ Collective (amb seu a Houston, Texas),  The Laundromat Project i Weeksville Heritage Center, totes dues a Nova York, les quals han estat increïblement inspiradores per a mi al llarg dels anys perquè treballen molt dur per a la gent. El compromís que tenen amb els artistes i la història, creant llaços i fent costat als residents de les comunitats en les quals treballen és impressionant.

Ryan N. Dennis (Foto: Charles A. Smith)

Exacte! Com has dit, el temps és molt important, i aquest tipus de projectes són significatius quan són capaços de persistir al llarg dels anys. De fet, quan parlem de lo curatorial, parlem d’idees, conceptes i continguts, però també del treball, d’estructures vives, dels ritmes i els models. Com entens la teva pràctica curatorial? I quin creus que és el paper de la curadoria en l’escenari del canvi social en el qual estem entrant?

El meu treball com a curadora sempre està en constant evolució! Està impregnat de curiositat, i en la idea de ser un recurs i suport per a tants artistes i treballadors culturals com sigui possible. Estic compromesa a treballar amb artistes negres, amb gent de color i amb aquells individus que històricament han estat al marge, perquè per a mi són la meva prioritat. Em considero una defensora de l’artista, però també una còmplice. Sóc aquí per a aprendre i rebutjo la idea de ser una espècie de guardià, perquè vull ser tan inclusiva i construir tants ponts de suport com sigui possible. També crec que el meu paper com a curadora és crear nous sistemes i estructures dins i fora de la institució. L’art és un microcosmos de múltiples capes que necessita una alteració activa!

Com a curadora sempre he secundat i organitzat exposicions i projectes amb artistes i col·lectius que tenen pràctiques d’aprenentatge sobre la justícia social, per la qual cosa continuaré impulsant encara més l’organització de projectes que siguin importants i polítics. Crec que el que serà un desafiament és com «practicar socialment» quan no puguem ser a prop els uns dels altres. He estat pensant en quin és l’estat de les pràctiques comunitàries quan hi ha distanciament social; ho he estat pensant des que va començar la pandèmia i encara no tinc resposta. Només sé que tindrà un dràstic impacte en aquesta mena de treball.

L’espai públic ha estat una de les escenes on s’ha desenvolupat el programa artístic de Project Row Houses. Des del principi has buscat involucrar als artistes en un procés que els connecti directament amb els residents, les institucions del barri. Quina és la importància de l’espai públic en la construcció d’una comunitat en particular? I com vas desenvolupar el programa d’art en relació al context local?

PRH està incrustat en un veïnat, la qual cosa significa que el seu espai públic és aquí per a la comunitat en la qual existeix. No els veig tan diferents. Els veig recíprocs; hi ha un intercanvi continu que no hauria d’estar divorciat de l’altre. El programa d’art es va desenvolupar quan l’organització va començar en 1993, i la primera exposició que es va dur a terme es va titular Drive-By, la qual va ser inherentment política perquè tractava un tema social (tirotejos duts a terme per bandes des de vehicles i que succeïen en el veïnat), i que també involucrava a transeünts curiosos. Vaig entrar en una organització sabent que s’havien establert uns fonaments sòlids i que era important per a mi ampliar el treball. Em vaig centrar en els artistes negres contemporanis, especialment en les dones i en les històries feministes i sobre dones, creant intercanvis, beques i treballant amb lideratge per a expandir la marca PRH a nivell mundial.

Com gestiones la típica tensió entre el món de l’art contemporani i els moviments polítics i socials? Com treballes al costat dels artistes en un diàleg honest amb les comunitats?

Aquesta és una pregunta interessant, i realment no crec que gestioni la tensió. Els deixo ser el que són perquè el meu treball de justícia i de suport als artistes que treballen en aquest espai és contemporani, malgrat a qui li pesi. És important que no tot sigui «gestionat» o «controlat», ja que veig això com un acte de supremacia blanca. Treballo amb artistes que són sensibles a la comunitat i entenen l’intercanvi que hauria d’existir. També crec que és una pràctica saludable treballar amb els artistes i la comunitat durant un temps; el temps permet construir i expressar el que cadascun vol, i és llavors quan ocorren les converses reals i sinceres. És una línia fina, però per a mi facilitar-ho és una prioritat.

Recentment has estat nomenada curadora en cap i directora artística del Mississipí Museum of Art, una institució amb un fort compromís amb l’equitat i la inclusió, que proveeix un espai cívic on la comunitat pot participar i explorar les complexitats del Sud a través de la lent de l’art i els artistes. En un context diferent, i en un museu tal vegada més institucional, però amb preocupacions similars en l’horitzó, com afrontes aquest nou desafiament en la teva carrera?

Em van contractar al Mississipí Art Museum perquè he demostrat que estic compromesa amb la diversitat, l’equitat i la inclusió. El museu està treballant proactivament tant en les estructures internes com externes per a contribuir a un millor ecosistema de l’art. No veig el meu treball aquí com un desafiament, sinó com una oportunitat per a continuar creixent i impulsant una forma més equitativa i justa de treballar, tant ara com en el futur. Amb les exposicions, la consolidació del meu departament i la revisió de les nostres polítiques d’adquisicions i col·lecció, hi ha molta feina per fer. El congressista John Lewis va morir fa uns dies i, jo faig meves les seves paraules, “sóc aquí per a causar bons problemes!”

Després d’aquests dies de propagació del virus, malalties i bloqueig global, realment necessitem imaginar maneres d’estar encara més units en la nostra vida quotidiana. Hem de construir comunitats més fortes, famílies més grans, veïnats més units… Hauríem de forjar aliances entre les diferents comunitats locals, i hem d’estar més presents per als altres, cuidar dels qui ens envolten i reclamar els recursos públics comuns als estats. Com veus el futur pròxim en relació amb aquests temes i quin creus que és el lloc de l’art dins d’ells?

Estic d’acord amb el que dius i crec fermament que hem de trobar millors maneres de bregar amb les nostres finances personals. Visc en una societat capitalista i la realitat és que els diners parlen. L’impacte en l’economia pot tenir un efecte profund si la gent realment pensa en com i on gasta els seus diners. Estic molt interessada en l’economia de grup, a construir futurs sostenibles amb una comunitat que estimes i en la qual confies, en la compra de terres, a obtenir aliments d’aquesta terra, en la compra local, etc. Pot ser que soni una mica hippy, però no puc emfatitzar suficient l’important que és! Crec que això és el que hem de prioritzar i comprometre’ns de la manera més creativa possible.

 

*Ryan N. Dennis ha estat nomenada recentment com a Curadora en Cap i Directora Artística del Center for Art and Public Exchange del Mississipi Museum of Art. Abans d’això, va ocupar un lloc en el Project Row Houses com a Curadora i Directora de Programes durant 8 anys. El seu treball se centra en l’art contemporani afroamericà, amb èmfasi en les pràctiques de compromís social, els projectes específics per a un lloc determinat i les intervencions públiques. Està profundament interessada en la intersecció entre l’art i la justícia social mentre crea oportunitats equitatives perquè els artistes prosperin en el seu treball.

 

(Imatge destacada: Round 46: Black Women Artists for Black Lives Matter. Projecte co-organitzat per Ryan N. Dennys i  Simone Leigh a Project Row Houses, Houston)

Juan Canela és Director Artístic de ZsONAMACO a CDMX, cofundador de BAR project a Barcelona, curador independent i crític. Entèn allò curatorial com una pràctica en la que entren en joc idees, conceptes i continguts, però també estructures de treball, ritmes, models i formes de vida. I aquí l'escriptura és un element fonamental.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)