Migrar, migrar(se) i cremar-ho tot

Els quatre textos que conformen el monogràfic Migrar(se) procedeixen de quatre veus migrades. Els dos primers dialoguen entre si i es complementen. A Apunts de poètiques desplaçades I i II, la poeta mexicana establerta a Barcelona Ale Oseguera i la poeta asturiana establerta a Madrid Laura Casielles s’intercanvien una sèrie de cartes a partir de set conceptes relacionats amb l’acte de migrar. Un glossari d’alt voltatge que fa pensar.

Al tercer text, el periodista i escriptor argentí Laureano Debat, resident a Saragossa, escriu sobre un tema històric en un petit assaig que recull algunes de les idees del seu proper llibre, Colonización. Historias de los pueblos sin historia, escrit juntament amb Marta Armingol i que es publicarà properament a La Caja Books. Com ha de ser arribar a un territori on no hi ha res? Aquesta és una història de colons a l’Espanya franquista.

El monogràfic es tanca amb el text de la periodista afganesa Karima Shujazada, refugiada a Barcelona des de fa uns quants mesos, després de fugir de l’Afganistan. La fugida de Karima abans d’arribar a Espanya va tenir diferents escenaris com Iran o Pakistan. Shujazada recorda en cinc actes d’un dels moments més crucials en el trajecte: el pas per la frontera d’Islam Qala, entre l’Afganistan i l’Iran. Un relat que fa contenir la respiració.

**

Escric aquestes línies el mateix dia que el Parlament i el Tribunal Constitucional d’Albània han aprovat un acord migratori bilateral pel qual es construiran dos centres de detenció de migrants en sòl albanès per allotjar aquelles persones que arribin a les costes italianes.Llegeixo amb estupor, o bé, potser no, que aquests centres estaran sota jurisdicció italiana i que tindran capacitat per allotjar unes 3000 persones.«Quina mena de món tenim?», em pregunto.

Penso en Mohamed, palestí; o en Ruxeyan, kurd, als que vaig conèixer al camp de detenció de Malakasa, als afores d’Atenes. Ells van ser dos dels 104 supervivents d’un dels pitjors naufragis que s’han viscut a la mar Mediterrània, aquell Mare Nostum que ja és la tomba de milers de persones. El naufragi de Pylos, davant de la costa del Peloponès, a Grècia, es va produir la matinada del 13 al 14 de juny del 2023. Al pesquer, que havia salpat una setmana abans de Tobruk, a Líbia, hi viatjaven 650 persones més. Tret dels 104 supervivents i 83 cossos recuperats, tots homes, la resta de persones continuen desaparegudes. L’Adriana anava ple de dones i nens; però viatjaven al celler i no van sobreviure.

Tampoc va sobreviure Thaer al-Rahhal, de nacionalitat siriana. Thaer, que treballava com a fruiter al camp de refugiats de Zaatari, a Jordània, havia decidit intentar arribar a Europa després que al seu fill de quatre anys, Khaled, li detectessin una leucèmia i després que l’ACNUR, l’agència de l’ONU per als refugiats, deixés de costejar el tractament del petit “per manca de fons”. Des d’aquesta editorial, els animo a preguntar, si en tenen ocasió, algun treballador o treballadora d’ACNUR sobre el seu salari. Thaer va morir en aquest naufragi, i la culpa és nostra.

La culpa és nostra perquè permetem, davant dels nostres ulls i amb total passivitat, una de les aberracions més grans des del final de la Segona Guerra Mundial: la mort de milers de persones en aquestes aigües turquesa en què nosaltres ens banyem cada estiu. Mentre escric aquestes línies penso a Ruyexan, Mohamed, i també a totes les dones i nens que van morir ofegats al celler de l’Adriana; penso en els fills i la dona de Thaer en rebre la notícia; en tantes vides ofegades i en tantes esperances truncades. Penso en aquest Pacte Europeu de Migracions i Asil que acaba d’aprovar la Unió Europa i que és el més infame que s’ha aprovat en anys. I no puc fer res més que preguntar-me per què no sortim al carrer a cremar-ho tot.

[Imatge destacada: Pintada a Atenas, davant les oficines de Frontex. Foto: Queralt Castillo Cerezuela].