close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

15 desembre 2012
Zabala. “Revisar/Censurar”, 1974
MNCARS i el retorn de les caravel·les

Alba Benavent

Fa uns dies es va presentar davant els mitjans la Fundación Museo Reina Sofía, projecte que s’anava anunciant des de l’arribada de Manuel Borja-Villel a la direcció del MNCARS. No ens va agafar desprevinguts tampoc l’obtenció de la llei reguladora que li atorga més autonomia gestora, fet que donaria el tret de sortida a la tasca de captació d’aquests anhelats recursos propis. Un cop trobats, s’ha aprofitat l’oportunitat per establir les bases d’una xarxa que pugui donar molt més joc a la institució, que estengui els seus braços fent partícips actius a diversos agents culturals iberoamericans. La cura, davant l’escassa inversió econòmica per part de l’Estat, vindrà subministrada per col·leccionistes de l’altre costat de l’oceà (més Helga de Alvear i Juan Abelló). A més, aquesta fundació pretén convertir-se en el germen d’una Xarxa de Museus del Sud: amb els diners i les obres que es donin s’organitzarà un arxiu digital i diverses exposicions per a mostrar al Reina Sofia i en alguns museus de Sud-Amèrica (presumiblement a les ciutats dels col·leccionistes inversors). La col·laboració amb centres d’estudis i universitats és un altre dels seus objectius.

El problema radicaria en què, fins ara, la comunicació entre el MNCARS i les universitats ha estat protagonitzada per silencis més que per paraules. S’ha trobat a faltar la posada en comú d’iniciatives que, d’una banda, aconseguirien humanitzar el museu i, de l’altra, injectarien aquesta gran dosi de realitat que manca a l’ensenyament universitari. En algun moment, Manuel Borja-Villel ha declarat que estaria bé dur a terme tal associació, però que “l’estructura de la universitat no és massa permeable”. Si la percepció segueix sent la mateixa i, per tant, a qui va dirigit és a universitats estrangeres, estaríem perdent l’oportunitat per sortir del forat academicista i arcaic en què part de la institució educativa ha caigut, arrossegant als seus estudiants amb ella. Però no es tracta d’un problema que afecti només a la universitat. La nul·la col·laboració entre institucions culturals de fronteres cap endins és un gran llast, que continua perseguint-nos i que ningú sembla voler aturar; sembla que és molt més fàcil tractar amb Xile que amb Badajoz.

La fundació per al MNCARS (amb la seva futura xarxa de Museus del Sud) és un projecte colossal, a mida de les necessitats del museu-ciutat que dirigeix Manuel Borja-Villel. Tots acabarem beneficiant-nos de la inversió en art que es realitzi, gaudint d’obres i artistes poc coneguts al nostre continent, que introdueixin noves mirades i realitats en el nostre context de convivència amb Llatinoamèrica. No obstant això, els qui noliejaran el vaixell haurien de tenir cura de tenir la tripulació contenta, no sigui cas que es produeixin motins interns, com ara reflecteix la denúncia realitzada pels sindicats amb representació al MNCARS (28 de novembre d’aquest any).

És temps d’esmenar errors, de començar de zero, unint teoria i praxi. Que aquesta fundació fomenti la creació de capital cognitiu i estigui realment oberta a la societat, que l’intercanvi d’experiències enriqueixi no només per ser enunciat, sinó també per ser rebut.

Què curiós és el destí. Aquests països que en un remot passat Espanya va conquerir i va saquejar, hauran de venir a salvar-nos. Ara són ells els que ens colonitzaran culturalment, acudint al nostre reclam. Ara són els espanyols els que agafen les maletes per fer de nou les Amèriques.

Alba Benavent és una eterna aprenenta. Historiadora de l'art, observa el món artístic sota una mirada curiosa alhora que analítica; la investigació ha estat sempre la seva assignatura favorita. De ment inquieta, gairebé tant com els seus peus, es proposa fer més accessibles els secrets del xiringuito artístic a partir de la reflexió entorn a les diferents actuacions dels seus agents. Escriu el bloc elchiringuitodelarte.

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)