Model: un model per a una societat contemplativa

Que les coses comparteixin un mateix nom no significa necessàriament que siguin iguals o que tendeixin -per elles mateixes i conscientment- a assemblar-se. Si les comparacions són odioses, segurament sigui per la nostra incapacitat d’esquivar-les a l’hora de realitzar un nombre considerable d’anàlisis. Succeeix que si, per exemple, anem a una exposició presidida per un projecte el títol del qual et remet inevitablement a un altre treball, la confrontació està servida. Per tal d’assimilar, interpretar i valorar el primer, la memòria compareixerà, des de la rereguarda, avançant tantes posicions com siguin necessàries per aprofitar la utilitat del contrast.

Model, d’Antony Gormley, pot provocar aquest tipus d’exercicis iniciats per una simple -i evident- analogia onomàstica. Més enllà del seu títol, comparteix aspectes (i considerables diferències que podrien convertir la comparació en un episodi irreverent) amb un treball de l’any 1968 de Palle Nielsen al Moderna Museet d’Estocolm: El model. Un model per a una societat qualitativa. Anem a pams.

Partint d’un [encàrrec específic per a una de les seus londinenques de la galeria White Cube->], Antony Gormley construeix Model al 2012. Aquesta peça colossal de 100 tones d’acer patinable consisteix en augmentar l’escala i la mida de les seves clàssiques -i gairebé passades de moda- escultures antropomòrfiques en les que el mateix Gormley funciona com a mesura per a totes elles. El cos es converteix en escultura, i l’escultura es converteix en arquitectura.

Model construeix una arquitectura dins d’una sala d’exposicions. Més o menys com la reclusió museística de l’Altar de Pèrgam, però sense la magnitud de l’espoli i la commoció de la descontextualització territorial i històrica. Com tot espai públic habitable, Model es regeix per unes normes d’ús que l’espectador -inquilí per una estona- subscriu per tal de poder entrar a la sala. I a l’escultura gegant. Més enllà de tota la retòrica formalista entorn l’espai i el volum, el més interessant del projecte és com, al cap de pocs segons, molts espectadors s’emancipen i practiquen la desobediència disciplinària. I és lícit que ho facin, ja que en les declaracions a la premsa del mateix artista, Model només té una norma declinada com advertència: “mind your head”. És més, com el mateix Antony Gormley indica, el que el públic faci allà és cosa seva, al·legant que el seu fill va utilitzar la peça per practicar una cosa tan aliena al món de l’art com és el parkour.

No obstant això, dins la sala, els suggeriments de l’artista topen amb els preceptes de la galeria. A Model no s’hi pot utilitzar el telèfon; no es pot escalar exterior o interiorment el gegant metàl·lic; no es pot deixar als nens explorar l’espai sense anar agafats de la mà d’un adult; no es pot accedir si es pateix por a la foscor o fòbia als espais tancats. I tampoc es pot haver consumit alcohol abans d’entrar. Tanmateix, en menys de cinc minuts, el públic ignora vehementment totes les normes.

És en aquets moment, en veure els nens corrent per dins i per fora del colós d’acer, quan una pensa amb més insistència en aquell model de Palle Nielsen. Però Nielsen, a diferència de Gormley, era un anarcosindicalista danès que va acabar abandonant la ingerència artística a causa de les contradiccions entre art i activisme. El model, un enorme playground dins del museu per a menors de 18 anys que va ser utilitzat per 35.000 persones, proposava d’una banda un espai lúdic sense normes en què els nens no juguessin a ser adults, i de l’altra, un canvi social que vingués des de la infància. Els efectes col·laterals van ser l’origen de la crítica institucional i la incorporació de l’activisme al cub blanc.

Aquesta desregulació de l’espai expositiu seria impensable avui en dia. Però no tant pel que fa a la transgressió de la norma, sinó més aviat per la col·lectivització d’un projecte que dissol l’autoritat de l’autor. Model, de Gormley, tot i continus rampells espontanis, no es deixa apropiar perquè postula un comportament general de culte a l’artista, on el joc que demana no deixa de ser una experiència contemplativa individual.