close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

10 juny 2013
Maestros-del-caos01.jpg
Moment Treppenwitz

Lucía Piedra


El terme alemany “Treppenwitz”, descriu l’acte de pensar una resposta quan ja ha passat el seu moment pregunta i ocorre en llocs insospitats. Amb la qüestió de ¿com articulem la mediació (com a agents, artistes, educadors, comissaris) des dels nostres projectes?, me’n vaig anar a Madrid, on s’exposava “Les maîtres du désordre” al CaixaForum, comissariada per Jean de Loisy, president del Palais de Tokyo a París. Articulada en tres grans seccions, “L’ordre imperfecte”, “El domini del desordre” i “La catarsi”, l’exposició analitza la noció del desordre a través dels diferents modes de negociació amb les entitats del poder. Negociar, dialogar, intervenir, donant pas a la subversió, l’obscenitat, la bacanal, la festa i finalment el nou ordre. La qüestió de la mediació va atravessar el temps, des de l’exposició als esdeveniments següents.

A la sala, peces de col·leccions etnogràfiques, antropològiques, i col·leccions privades, com màscares; vestits; amulets; bastons i altra panòplia xamànica, convivien amb peces de diversos formats contemporanis de Thomas Hirschhorn; Joseph Beuys explicant quadres a una llebre morta; Anna Halprin amb “Dancing mi cancer”; Paul McCarthy amb “Painter”; Oleg Kulik controlat com un “gos boig”; Anette Messaguer; Esther Ferrer; Antoni Tàpies; Sergio Prego; Jacques Lizènne; Stephen Dean; Jonathan Messe, entre d’altres i altres entrevistes, vídeos i material documental.

Els artistes-mediadors, amb la seva pràctica, registren com un etnògraf, s’activen com un sensor de la producció de coneixement i generen “sentit” sobre el seu entorn. Allò performatiu de les narratives allà, semblava ser un gest disruptiu en si mateix, al final d’un llarg període d’esgotament, necessitat de canvi o de no entesa amb el poder amb què s’estigués dialogant. L’ambient colpidor i la meva sensació en sortir, va ser la de creuar una explosió i caure directament al buit. El “Desordre”, per mitjà de les dissimilis vies de negociació, ens porten al caos, d’aquest a la catarsi i d’aquí, al nou ordre. La qüestió del caos i l’ordre, més enllà de ritus i xamans, també és una qüestió política. Et pot aniquilar, també et pot salvar. Tot sonava com a advertència, sobre el terreny d’allò conegut i allò desconegut -el nou paradigma d’ordre social a què ens aboquem-, allò visible -allò obscè de l’exposició, del control sobre tots nosaltres- i l’invisible- els poders d’allò col·lectiu-. La lectura convidava a la indisciplina.

De tornada a Barcelona, a través d’un grup de xerrades, es desplaçava l’estructura de “Les maîtres du Désordre” d’un moment a un altre.

La primera conversa, s’inseria a ‘L’ordre imparfait’, posant sobre la taula de la impossibilitat de fer i dir què ens condueix a la literalitat, la narrativitat, la dilució del discurs i finalment al cos i la seva última fisicitat. Després Dora García passava per ‘El Domini Del Desordre’ encarant des de l’art les convencions ètiques i posicionant-se contra el “bonisme” del pensament. Deixant l’ètica, la moral, a la corda fluixa. Més tard Valentín Roma ens va deixar les ‘Paraules d’Iniciats’, recorrent Tàpies Contra Tàpies, en un acte desacomplexat i complex a la vegada, en la lectura de Tàpies i l’art, aterrant dimensions més pròximes al cos. Convertint la mediació en un estat de la qüestió, i no en la qüestió en sí mateixa. I finalment Óscar Abril va indicar el camí a la ‘Catarsi’ deixant clar que el paradigma de la societat moderna es modificarà, quan el DIY sigui el DIWO (Do It wiht others).

Factors en comú: la performativitat dels discursos, dels successos, la deslocalització de la mirada, el qüestionament sobre la veritat. Tots parlen del moment en què el mediador apunta a revertir allò de: “estar callat, assegut, escoltant i concentrat per després aplaudir i sortir”. No és una coincidència.

La mediació passa a l’àmbit del col·lectiu quan és un procés que s’emet tot el temps, que es deu a una adaptació. Ja és un assumpte de domini col·lectiu. S’articula aleshores en un cos amb veu, en nom de la seva disciplina i d’altres. Els mediadors es re-configuren cada vegada, en funció de la seva estratègia. La mediació finalment es converteix en un procés dinàmic i performatiu, adquirint una dimensió política, en la seva relació amb la resta, en la seva funció.

Imagino que potser, a un estat de crisi com el que vivim, el segueixi un moment catàrtic o diversos, que ho ressituï tot en un nou paradigma. Mentre això no passa, cal preguntar-se: ¿on, com, i a través de qui o de què passarà la catarsi d’aquesta crisi? ¿Succeirà a través de la radicalitat social? El món de l’art està ben situat com a subjecte polític com per donar una resposta eficaç a la recerca d’aquest nou paradigma? Quin és el paper dels mediadors aquí?

Si és que la cultura és l’opció més revolucionària a llarg termini, com va apuntar Montse Badia fa poc, necessitarem, des de les nostres posicions, intervenir per a formatar les superfícies on s’han imprès valors que ja no ens serveixen, i recuperar l’essencial: el cos, en primera instància.

Sense sortir encara de l’escala penso: El moment “Treppenwitz” sembla succeir una mica allà on té lloc la mediació: a l’escala, després “de”, o acompanyant “a”, i intenta recrear la situació per poder, per fi, anar donant una resposta.

Vaig aterrar a Barcelona i després en aquest món. Passar de 31 graus a 10 crec que va ser el pitjor, però és aigua passada. A to amb l'actual precarietat, no necessito un superior, ja el porto incorporat. Durant molt de temps vaig estar en silenci, un bon dia vaig decidir parlar, escriure. Em fascina la investigació sobre els processos, les coses, les experiències i les seves dimensions polítiques i socials. Estic convençuda que l'art és una forma de coneixement, que espero ens ajudi a entendre molt del que se'ns escapa.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)