Moment Treppenwitz

El terme alemany “Treppenwitz”, descriu l’acte de pensar una resposta quan ja ha passat el seu moment pregunta i ocorre en llocs insospitats. Amb la qüestió de ¿com articulem la mediació (com a agents, artistes, educadors, comissaris) des dels nostres projectes?, me’n vaig anar a Madrid, on s’exposava “Les maîtres du désordre” al CaixaForum, comissariada per Jean de Loisy, president del Palais de Tokyo a París. Articulada en tres grans seccions, “L’ordre imperfecte”, “El domini del desordre” i “La catarsi”, l’exposició analitza la noció del desordre a través dels diferents modes de negociació amb les entitats del poder. Negociar, dialogar, intervenir, donant pas a la subversió, l’obscenitat, la bacanal, la festa i finalment el nou ordre. La qüestió de la mediació va atravessar el temps, des de l’exposició als esdeveniments següents.

A la sala, peces de col·leccions etnogràfiques, antropològiques, i col·leccions privades, com màscares; vestits; amulets; bastons i altra panòplia xamànica, convivien amb peces de diversos formats contemporanis de Thomas Hirschhorn; Joseph Beuys explicant quadres a una llebre morta; Anna Halprin amb “Dancing mi cancer”; Paul McCarthy amb “Painter”; Oleg Kulik controlat com un “gos boig”; Anette Messaguer; Esther Ferrer; Antoni Tàpies; Sergio Prego; Jacques Lizènne; Stephen Dean; Jonathan Messe, entre d’altres i altres entrevistes, vídeos i material documental.

Els artistes-mediadors, amb la seva pràctica, registren com un etnògraf, s’activen com un sensor de la producció de coneixement i generen “sentit” sobre el seu entorn. Allò performatiu de les narratives allà, semblava ser un gest disruptiu en si mateix, al final d’un llarg període d’esgotament, necessitat de canvi o de no entesa amb el poder amb què s’estigués dialogant. L’ambient colpidor i la meva sensació en sortir, va ser la de creuar una explosió i caure directament al buit. El “Desordre”, per mitjà de les dissimilis vies de negociació, ens porten al caos, d’aquest a la catarsi i d’aquí, al nou ordre. La qüestió del caos i l’ordre, més enllà de ritus i xamans, també és una qüestió política. Et pot aniquilar, també et pot salvar. Tot sonava com a advertència, sobre el terreny d’allò conegut i allò desconegut -el nou paradigma d’ordre social a què ens aboquem-, allò visible -allò obscè de l’exposició, del control sobre tots nosaltres- i l’invisible- els poders d’allò col·lectiu-. La lectura convidava a la indisciplina.

De tornada a Barcelona, a través d’un grup de xerrades, es desplaçava l’estructura de “Les maîtres du Désordre” d’un moment a un altre.

La primera conversa, s’inseria a ‘L’ordre imparfait’, posant sobre la taula de la impossibilitat de fer i dir què ens condueix a la literalitat, la narrativitat, la dilució del discurs i finalment al cos i la seva última fisicitat. Després Dora García passava per ‘El Domini Del Desordre’ encarant des de l’art les convencions ètiques i posicionant-se contra el “bonisme” del pensament. Deixant l’ètica, la moral, a la corda fluixa. Més tard Valentín Roma ens va deixar les ‘Paraules d’Iniciats’, recorrent Tàpies Contra Tàpies, en un acte desacomplexat i complex a la vegada, en la lectura de Tàpies i l’art, aterrant dimensions més pròximes al cos. Convertint la mediació en un estat de la qüestió, i no en la qüestió en sí mateixa. I finalment Óscar Abril va indicar el camí a la ‘Catarsi’ deixant clar que el paradigma de la societat moderna es modificarà, quan el DIY sigui el DIWO (Do It wiht others).

Factors en comú: la performativitat dels discursos, dels successos, la deslocalització de la mirada, el qüestionament sobre la veritat. Tots parlen del moment en què el mediador apunta a revertir allò de: “estar callat, assegut, escoltant i concentrat per després aplaudir i sortir”. No és una coincidència.

La mediació passa a l’àmbit del col·lectiu quan és un procés que s’emet tot el temps, que es deu a una adaptació. Ja és un assumpte de domini col·lectiu. S’articula aleshores en un cos amb veu, en nom de la seva disciplina i d’altres. Els mediadors es re-configuren cada vegada, en funció de la seva estratègia. La mediació finalment es converteix en un procés dinàmic i performatiu, adquirint una dimensió política, en la seva relació amb la resta, en la seva funció.

Imagino que potser, a un estat de crisi com el que vivim, el segueixi un moment catàrtic o diversos, que ho ressituï tot en un nou paradigma. Mentre això no passa, cal preguntar-se: ¿on, com, i a través de qui o de què passarà la catarsi d’aquesta crisi? ¿Succeirà a través de la radicalitat social? El món de l’art està ben situat com a subjecte polític com per donar una resposta eficaç a la recerca d’aquest nou paradigma? Quin és el paper dels mediadors aquí?

Si és que la cultura és l’opció més revolucionària a llarg termini, com va apuntar Montse Badia fa poc, necessitarem, des de les nostres posicions, intervenir per a formatar les superfícies on s’han imprès valors que ja no ens serveixen, i recuperar l’essencial: el cos, en primera instància.

Sense sortir encara de l’escala penso: El moment “Treppenwitz” sembla succeir una mica allà on té lloc la mediació: a l’escala, després “de”, o acompanyant “a”, i intenta recrear la situació per poder, per fi, anar donant una resposta.