Movimiento Justicia Museal

Johanna Palmeyro (Joy) és museòloga, educadora, creadora, activista. Com a treballadora de l’estat és co-coordinadora de l’Àrea de Museologia i Comunitats al Museu Casa de Ricardo Rojas, a Buenos Aires. Com a activista i educadora d’art és el primer tentacle de Movimiento Justicia Museal, un projecte que va néixer fa un any i que revisa, difumina, bufeteja, agita els museus i bressola els qui el vam construir des de dins.

Joy diu que Movimiento Justicia Museal (MJM) és un bàlsam per a ella. Un espai per dir tot el que no pot des de les institucions. Un lloc de rebel·lia i de teràpia, en dues direccions, una de pública i una altra de privada. Considera que té a veure amb la justícia social però també amb les injustícies individuals que pateixen les treballadores de la cultura i dels museus en particular. MJM és obediència al present dels carrers i desobediència a les institucions.

Ana Andrés Cristóbal: Fa un any que treballes permanentment amb MJM. Com ho ha rebut la ciutat?

Johanna Palmeyro (Joy): La veritat és que s’ha rebut amb molt d’amor i molt d’odi. Les frases donen brega. Generalment els enganxo en llocs clau. No en qualsevol lloc. Hi son prop dels museus per dialogar amb la institució on hi és. Va passar amb la primera frase “Els museus són per a tothom però només una elit ho sap” al Museu Nacional de Belles Arts, que és una reversió d’una frase de Dora García. El vaig enganxar, a l’endemà vaig tornar i estava mig arrencat i dues senyores passaven, el van veure i van comentar davant meu: “això és una bajanada”. Em va fer molta gràcia. No obstant això, després de la viralització a través del post del Ministeri de Cultura, que va compartir la imatge, molta gent ha trobat un referent per decidir com afrontar i viure els museus.

Ana Andrés Cristóbal: Aquest primer cartell de què parles va néixer des de l’obra de Dora García però inclou influències de la gràfica de Joan Carlos Romero i la força desobedient de Liliana Maresca. No obstant, s’ha inoculat quelcom personal de qui habita des de l’educació. Quins altres referents construeixen el teu pensament i la teva pràctica?

Joy: Em mouen un munt de disciplines que no tenen a veure necessàriament amb el món de l’art. Per exemple, el  Movimiento zapatista de México, que va inventar un referent fictici perquè la societat demana referents que tinguin el control, però en realitat la seva estructura és totalment horitzontal. Clarament la Unión de trabajadores de la Tierra. La seva lluita és bella i hem de teixir una aliança cultura-camp. Admiro la seva lluita però també la seva forma d’organització. Hi ha una prioritat que és canviar les lleis que permeten l’accés a la terra i per darrere hi ha un entramat d’altres lluites necessàries però amb la legislació com a focus. Marlene Wayar. Ella és una referent i activista transvestida. Va escriure “Transvestida: una teoria prou bona”. Vaig tenir clar que el seu missatge era el que jo entenia com a cultura: sortir d’un espai de privilegi i habitar altres espais. Ens recorda que el que ha estat instal·lat com a cultura, no necessàriament ho és. Ella és actualment la coordinadora d’educació al Palais de Glace, aquí, a Buenos Aires. M’alegra que ocupi un espai polític. Sussie Shock. Ve també des de l’activisme trans però des del llenguatge de la música i des de la poesia. Utilitza els llenguatges del folklore de la tradició argentina, clarament patriarcals i els transvesteix. És espectacular. D’identitat, Marrón. És un col·lectiu potent d’artistes, activistes, advocats i que lluita contra el racisme estructural d’Argentina. Elles parlen de construir una identitat marró. Em semblen molt inspiradores, per la seva lluita i la seva capacitat de comunicació. De les arts, Jenny Holzer. Adoro com fa ús de la paraula. Com amb una frase, un truisme, una frase curta, diu tant. Em sembla preciós com ocupa un espai amb les paraules.

Ana Andrés Cristóbal: És interessant i molt complex situar-te. Et mous en uns límits entre fora i dins. La teva pràctica com a treballadora de l’estat porta el poble a les sales-jardins. La teva feina personal habita els carrers per qüestionar l’interior de les institucions que funcionen, moltes vegades, com bombolles al marge de l’avui. On et situes en aquest espai intermedi tan complex? Fins a quin punt MJM també té aquest límit?

Joy: A mi també em costa llegir on sóc. No ho sé. Abans de MJM estava completament immersa en la institucionalitat. I completament convençuda que la cultura pública canviaríem el món. D’alguna manera ho segueixo pensant, si bé, no tant des de la institució sinó més aviat des dels llenguatges extramurs. Dels grups que neixen espontàniament als carrers i les seves converses. Hi són a l’espai públic però no a les institucions públiques. La veritat és que m’interessen les dues coses. Sense les institucions, MJM no existiria, ja que la seva feina és justament qüestionar-les.

Ana Andrés Cristóbal: MJM comença a internet. Surt als carrers a la nit i s’inocula en les institucions després. Aquest projecte, que hauria de generar certes asprors dins dels museus pel seu clar hackeig a les estructures museístiques i no obstant això ha volgut ser integrat com a part de la producció cultural d’alguns museus nacionals d’Argentina. Quina creus que és la raó d’aquesta incorporació a les estructures culturals? No et preocupa la seva possible apropiació? Quina creus que serà la seva deriva futura?

Joy: Jo treballo per a l’estat des del Museo Rojas però la meva feina com a creadora a MJM és independent. És el meu treball personal i això ha estat difícil de processar per les estructures de govern. Els cartells van néixer per ser als carrers. Des MJM dic el que vull. I és aquí quan surten les coses més potents, quan no tinc filtre.

D’altra banda, no puc pensar una deriva. El futur és una nebulosa. Sé que avui és això. MJM viu en el present abordant el present. Treballa per fer visible i accionar aquesta reflexió sobre els museus. Penso també en canvis des de les lleis. Perquè canviïn les condicions laborals dels treballadors de museus i l’accés de totes les persones. Sí que m’interessa que no es quedi a Argentina. És una mica aclaparador perquè no sé com fer que se sumin més enllà de compartir cartells i conversar amb ells. No m’interessa l’estructura vertical. No ha de passar per mi.

Ana Andrés Cristóbal: El teu fer antipatriarcal, decolonial, antiracista, distribuït i inclusiu posa en una situació difícil els fonaments dels nostres museus que fan ús de discursos aparents però la seva pràctica es dissimula per les inèrcies històriques, les pedagogies i polítiques invisibles que limiten, paralitzen i foraden la revisió pràctica de les seves pròpies paraules. Sento a MJM com un toc d’atenció. Creus que és realment possible refundar els museus?

Joy: Els museus seguiran existint. Van néixer per complir els interessos d’una burgesia. Per legitimar els seus objectes. I no podem seguir les ordres d’aquestes elits i bases del passat. Hem de deixar de pensar que el museu no és el present i donar pas a noves veus i narratives que són aquí. La nostra feina és fer d’intermediaris perquè aquests buits i relats puguin construir i reformular aquest present. Aquestes veus, com Unió de treballadors de la terra han pres el jardí.

Ana Andrés Cristóbal: Joy, vols dir alguna cosa més?

Joy: MJM és del carrer. Encara que em convoquin des de les institucions. Pertany a l’espai públic. Lluito contra el verticalisme i les seves estructures. No vull ser-ne la referent ni la líder. No vaig inventar res de nou. Això ja passa en un munt d’espais. Només vaig fer cartells per visibilitzar. Hi ha moltes persones fent justícia museal. Jo només vull ser-ne una més.

Feu-ho, apropieu-vos-en.