Museos cum munitas

“Pensar la comunitat: no res més a l’ordre del dia, no res més requerit, reclamat, anunciat per una conjuntura que, en una mateixa època, anuncia el fracàs de tots els comunismes a la misèria dels nous individualismes”. Roberto Esposito

D’un temps ençà, no hi ha debat com cal sobre museus i institucions artístiques on no hi aparegui el terme comunitat. Només cal fer una ullada als programes educatius de molts museus i centres d’art per a què, tard o d’hora, hi aparegui entre les seves missions la de crear comunitat, pensar el comú o fomentar la cooperació i participació dels usuaris. La comunitat s’ha convertit en un terme recurrent al qual la “comunitat artística” apel·la per justificar, en part, la seva missió o raó de ser.

Roberto Esposito traça (Origen y destino de la comunidad) un recorregut per l’etimologia del terme comunitat cum (amb) munus (càrrec, deure) des de Rousseau i el seu “contracte social”, és a dir, una convenció per la qual vivim junts, fins arribar a la comunitat impossible de Bataille, on el desig de comunitat es configura com a negació de la vida, en tant que la vida d’un individu coincideix amb els límits que el separen dels altres. És per tant un concepte que, encara que antic, ni acaba ni pot envellir, degut a l’impracticable de la seva promesa i al seu caràcter utòpic (i necessari), i que sembla revifar en situacions de crisi. En el moment en què ens trobem, on allò públic tal com l’hem conegut (l’estatal) s’esvaeix en l’aire, hi ha una crisi que va més enllà de l’econòmic, i trasllueix en una crisi de la representació que comporta una justificada desconfiança cap a les institucions. Per a què serveix la política i les institucions al segle XXI? En aquest context es reprèn un terme que convida a allò col·laboratiu com a forma de sortir a la superfície, un repensar un món en comú, un viure junts, precisament ara quan més falta fa, i davant l’exigència d’una ciutadania que demana més participació. I perquè el comú, en paraules de Toni Negri, és allò que possibilita dins del caràcter públic la construcció d’espais comuns reals, on és possible la decisió, el desig i la capacitat de transformació de les singularitats.

Per part de la teoria de l’art també s’ha produït una apropiació del concepte de comunitat, i els museus, més que dipòsits del saber (de la comunitat), que també, avui es configuren com espais de mediació. El concepte d'”art relacional”, teoritzat per Nicolas Bourriaud, ha sistematitzat en els últims anys aquesta tendència, a través d’un art que crea situacions efímeres, que generen xarxes i noves formes de relació. D’aquesta manera, s’insta a l’art a contribuir, amb el seu potencial polític, a la reestructuració del sentit de comunitat, a la reparació dels llaços socials, etc. Però davant del “bon rotllo” de Bourriaud, el filòsof francès Jacques Rancière defensa el dissens com a única forma de garantir que la part exclosa, és a dir, els sense part (els qualsevol), puguin encarnar l’universal i estar inclosos en l’esfera dels assumptes comuns. El museu, doncs, té la comesa de visibilitzar allò comú, crear connexions entre coses, imatges i significats, així com també el fomentar xarxes de treball comunitari i consolidar vincles afectius i de pertinença.

Sense anar gaire lluny, el Museu Reina Sofia va proposar fa un parell d’anys el terme “institucions del comú” per referir-se a institucions ciutadanes i participatives, més que públiques i de ningú (estatals). I va proposar un sistema de col·laboració i de xarxes amb altres institucions, col·lectius i moviments socials, com una forma de constituir un nos-altres. Però com poden contribuir els museus a crear comunitat? I de quin tipus de comunitat estem parlant? Com potenciar el treball en xarxa i comunitari? Quines són les eines que estan utilitzant els museus per donar visibilitat al comú? Quins indicadors haurem d’utilitzar per comprovar que s’està donant “aquesta comunitat”? Davant la dificultat de mesurar o avaluar aquestes qüestions, almenys sí cal definir la comunitat que es vol construir, perquè comunitats n’hi ha de molts diferents tipus: comunitàries, neoliberals, identitàries, veïnals, determinades per races, ideologies, interessos o el que sigui.

En aquest context, es produeix la paradoxa que mentre moltes institucions artístiques assimilen entre les seves funcions el crear comunitat, cada vegada és més evident que més que crear una comunitat afectiva, el que persegueixen moltes d’elles és en realitat fidelitzar i crear cartera de clients, ja siguin patrons dels museu, visitants o consumidors d’actes. I és que es vulgui o no, el futur dels museus i centres d’art a Espanya vindrà determinat, en part, pel model de gestió així com pel de finançament del que facin ús.