New New New Institutionalism

2020, crisi global en un continuum de crisis específiques. En aquest moment, en forma de pandèmia viral. Una pausa en el sistema, una part de la maquinària parada i l’altra a tota velocitat. I en aquest context descompassat, els moments i situacions per a l’intercanvi d’idees i per a compartir art i cultura es converteixen en alguna cosa desubicada; es pressuposa un futur incert. Enfront del desconcert resulta encara més important parlar sobre com es defineix un sistema, què hi ha de la crítica institucional i veure en quin moment estem o podem estar. Serà des del reconèixer-se en el moment, l’assumpció d’un procés previ i el desig de replantejament de formes que serà possible visualitzar una opció, una possible realitat, una miríada de situacions per a compondre una multiplicitat de possibilitats.

L’ecosistema de l’art té en l’equilibri una de les seves millors eines per a la supervivència. Agents i estructures necessiten reconèixer-se des de totes les posicions en un entramat simbiòtic que demana solidaritat. Però el sistema econòmic regnant es defineix mitjançant lluita i competitivitat i ha vist com la seva velocitat d’acció augmentava considerablement: el liberalisme global va definir moltes de les maneres d’actuar, també en art. És segurament ara quan resulta més important tornar a replantejar el marc institucional, pensant des de la responsabilitat pública enfront del propi ecosistema i la societat en si. I la responsabilitat pública no és necessàriament sinònim d’organització pública sinó de definició de contextos i escenaris en les quals ser societat crítica, ser aquesta opció que va semblar deixar d’existir. Mark Fishercomentava -abans de la pandèmia- que enfront del col·lapse neoliberal serien necessàries noves formes de solidaritat, però que la solidaritat no apareixeria d’una manera automàtica, sinó que -per a això- seria necessari inventar nous tipus d’institució.

I, en la proposició d’escenaris per a noves formes, la institució artística té un paper important. L’acostament crític a la institució ha viscut diverses etapes. Vam veure com alguns artistes del conceptual entenien l’obra d’art com un camp de crítica a la institució. Hans Haacke obria el ventall mitjançant enquestes i documents per a fer visible l’entramat després de l’institucional, així com la seva economia i la presa de decisions. Marcel Broodthaers va personificar la institució en fer del llenguatge de museu el seu propi treball. Guattari rebia -amb el grup de recerca Cerfi- l’encàrrec per part de l’estat francès de repensar la idea d’institució amb l’objectiu de trobar una relació de confiança amb la població. Específicament sobre la institució artística, Brian O’Doherty destriava al voltant de la ideologia del cub blanc perquè deixés de ser d’una vegada per sempre una cosa assumida com a neutral. Jenny Holzer i Barbara Kruger trobarien espais de treball artístic fora i en paral·lel al marc institucional, l’escriptura de la història de l’art passaria a moltíssimes més mans (i latituds) que únicament les del gran museu a Nova York i els llenguatges i ritmes escaparien dels marcs. Un recorregut en el qual des de la pràctica artística i el pensament, la idea d’institució va estar en qüestió, però en el qual l’estructura institucional va ser prou forta -i opaca- perquè sobrevisqués sense problema a la crítica.

Llavors, la manera viral. Andrea Fraser entraria a parlar des de la seducció del poder que representa la institució per a arribar a una relació física (i psicòtica) amb l’arquitectura institucional i els seus personatges. Sota la direcció de Manuel Borja-Villel, la FundacióTàpies de Barcelona presentaria l’exposició “Els límits del museu” (comissariada per John G. Hanhardt i Thomas Keenan) preguntant-se pel futur i la definició de la institució a través de l’acostament artístic. L’art relacional convertiria els museus en llocs en els quals menjar (artísticament) amb Rirkrit Tiravanija i el Palais de Tòquio a París passaria a ser -per un temps- un focus a observar per a veure si l’experiment canviaria el status quo o no. La institució incorporava la crítica com a part del seu programa, sentint-se més complimentada que atacada i entenent que les persones treballant en el seu interior no eren l’enemic sinó part d’un entramat. Amb posicions diferents, però en un context compartit. “We are the institution”, que deia llavors Andrea Fraser. També ella comentava -després- el salt des de la crítica institucional a l’anàlisi institucional, un gest que implica un desig d’entrar en això per a modificar, un acostament gairebé psicoanalític per a treballar amb el “problema”.

En una història paral·lela, el feminisme va ser conscient de l’aparició del plural per a convertir-se en diverses opcions amb diferents graus d’obertura i lluita, les veus es van multiplicar i les constel·lacions van cobrir diversos plans. El pensament sobre la base de teories queer desmuntaria molts principis assumits per a oferir amb Judith Butler una porositat i performativitat que implica la reformulació activa del concepte d’identitat. També aquí la multiplicació de mons comportaria replantejar-se des de l’escriptura d’història (més enllà de la crítica post-colonial, de la mà d’Elisabeth Freeman) fins a la construcció física de mons amb Karen Barad. En una altra història paral·lela la performativitat en el polític va portar a la recerca de la participació com a eina de definició, intentant generar noves formes polítiques des de fora de l’àmbit tradicional de partits i sindicats.

Tot, en un període de temps bastant curt. La velocitat també va passar als gestos històrics i l’anàlisi institucional va oferir un vocabulari ampli des del qual plantejar punts de partida. Un vocabulari textual com el que aporta Nina Möntmann en parlar -per exemple- d’opacitat i desig, o un vocabulari mitjançant experiències institucionals com les proposades per Maria Lind a través del seu programa expandit en la Kunstverein de Munic o els experiments institucionals de Charles Esche al ja desaparegut Rooseum de Malmö. L’ecosistema de l’art es movia des de l’ultra-local cap allò més internacional en temps curts i en etapes enteses gairebé com a experiments individuals per a anar sumant en carreres professionals. Al mateix temps, l’evolució política ens situa avui enfront la involució amb l’evident privatització de l’esfera pública, el control mitjançant la por, l’aposta pel populisme, la simplificació del llenguatge i un procés d’invisibilització absoluta de les idees.

Llavors el públic. La institució artística es converteix -segurament per omissió- en un dels pocs llocs on ser esfera pública sense seguir exclusivament els dictàmens de l’economia liberal. Els llenguatges no estan tancats, les normes no són clares, els públics no són necessàriament consumidors ni clients, no es pot quantificar l’èxit i existeix la possibilitat de frenar el temps per a treballar amb altres formes. Les sales d’exposició i els llocs de la institució no són el mall ni la plaça pública amb control policial i publicitat, les exposicions són situacions en les quals proposar idea i ideologia, emoció i pensament, llenguatge i reformulació. Parlem d’un context institucional gairebé secret ja que, si fos mainstream o amb una estructura econòmicament forta, si fos massiu -que implica un mercat- difícilment es mouria amb criteris de llibertat i possibilitat constant d’error. “L’art és per a tots, però només una elit ho sap”, que deia Dora García en una de les seves frases d’or. La porta està sempre oberta però no és fàcil saber on està o si necessites invitació. La xarxa institucional com una sèrie de cèl·lules d’un sistema paral·lel, situat segurament en un temps una mica diferent a la norma.

Com en tot ecosistema, les possibilitats d’experimentació es troben més fàcilment en els contextos institucionals de menys visibilitat, amb el que resulta lògic que no siguin tan evidents en els grans museus sinó en centres d’art. Els museus d’art contemporani acostumen també a cobrir la funció de centre d’art per a vincular-se amb el temps present i aconseguir així definir i emmarcar el seu futur treball amb la història, amb el que d’alguna manera (o en alguna de les seves parts) també poden ser llocs en els quals obrir-se a la generositat que implica experimentar. Generositat, que és processos d’aprenentatge, generositat que és perdre el control, generositat que és desconèixer el que passarà. Solidaritat, que és escoltar i ser institucionalment receptius, que és reconèixer l’ecosistema i la responsabilitat enfront d’això.

Si les ja moltes dècades de crítica i anàlisi institucional han permès posar nom i detectar les opcions, ens trobem ara enfront d’un possible següent pas: que el canvi afecti l’estructura, que la crítica institucional no sigui alguna cosa feta a partir d’una realitat existent, sinó que generi realitat. La crítica institucional va aconseguir aportar un vocabulari, un desig, un mapa per a un replantejament, però la majoria de les institucions continuen tenint el mateix ADN amb els mateixos ritmes i formats, comparteixen la idea de què són els públics, però entenent la funció pública com una cosa unitària i de per si mateixa ja democràtica. Si la identitat és variable, si la història no es pot escriure amb les mateixes paraules, si la relació amb el món és diferent, si la política demana també d’una reformulació no serà el moment de fer-ho des de la institució artística? No serà el moment de re-formular les estructures? La nova política d’esquerres ha dubtat tradicionalment de l’art contemporani segurament per l’aposta en l’art per a una multiplicitat complexa d’identitats: La multiplicitat implica la impossibilitat d’un discurs tancat i únic, amb el que sempre hi ha desajustos. Desajustos que defineixen l’art, amb la impossibilitat de respondre fàcilment a preguntes com qui som, què som, què és el que fem. Desajustos que estan en desacord amb un sistema liberal de vencedors, però també desajust amb una política de lluites. Al mateix temps, tampoc és sorprenent que un dels llocs a atacar per part de la nova ultradreta global sigui l’art contemporani i la política d’identitat: és aquí on apareix la complexitat, és aquí on els discursos simples es desmunten enfront d’una realitat complexa.

En aquest context, en aquesta crisi, veiem opcions institucionals amb propostes per a canviar la idea de la institució en ella mateixa i replantejar el seu rol en l’ecosistema. Manuel Segade compartia el procés d’acupuntura arquitectònica en el CA2M com un exemple en el qual l’arquitectura respon a l’art i no a l’inrevés, generant-se un diàleg continuat per a obrir possibilitats. També en el CA2M el programa educatiu és un organisme viu que serveix per a treballar amb idees que defineixen en present i futur la identitat del centre d’art. Theodor Ringborg, des de Bonniers Konsthall, es preguntava si és necessari seguir una tradició museal en la presentació d’art en un context institucional o si, per contra, no hauríem de plantejar-nos què és el que hem entès com a “coneixement”. Stefanie Hessler apostava per la longevitat sense estancament i per la porositat institucional, assumint que el que passa fora d’una institució com Kunsthall Trondheim és també part constitutiva de l’institucional i al revés. En Index Foundation coexisteixen diversos ritmes i maneres de fer: algunes exposicions neixen com a experimentació des de l’aprenentatge, es convida a artistes a no fer exposicions i a no produir sinó a simplement mantenir un diàleg, es canvien constantment els rols i les funcions. Chus Martínez presentava el seu treball en el Art Institute en la FHNW Academy com un entramat embullat en el qual tot està connectat i part d’uns valors ideològics concrets, que són els que definiran la institució, una cosa que no podem oblidar mai. Una altra vegada, una nova institucionalitat ara en moments per a la solidaritat, en moments en els quals l’emergència demana d’un context públic per a repensar les actuacions, les identitats, la creació i el treball artístic.

(Imatge destacada: Index Teen Advisory Board taller sobre la institució ideal, 2020)