Cercar
Per buscar una coincidència exacta, escriu la paraula o frase que vulguis entre cometes.
“No cavio una conversa amb un taxista de Mèxic DF, per una conversa sobre art”
Magazine
12 abril 2014
“No cavio una conversa amb un taxista de Mèxic DF, per una conversa sobre art”
Amb motiu dels deu anys de projecte, MACBA dedica una exposició a megafone.net, un treball en què Antoni Abad incorpora la preocupació per l’espai de les seves obres anteriors a través d’una cartografia pública digital per l’autorepresentació de diferents col·lectius en risc d’exclusió social. He tingut l’oportunitat de trobar-me amb l’artista per preguntar-li per aquest projecte i altres qüestions. Antoni Abad parla sobre el canvi de posició que ha suposat aquest projecte, ja que en la seva primera època com a artista la seva vida consistia a estar a l’ estudi pensant en el sublim; però ara, aquests treballs li permeten estar al carrer amb gent que toca de peus a terra, gent a la qual no hagués tingut l’oportunitat de conèixer de cap altra manera: “Jo no canvio una conversa amb un taxista de Mèxic per una conversa sobre art, que és la mateixa a tot arreu.”
En relació a certs posicionaments en l’esfera artística que defensen la idea de l’art com a ecosistema autònom, alimentant un cert debat tautològic; el seu enfocament és que evidentment, en l’art contemporani hi ha diferents pràctiques i els artistes són privilegiats en el sentit que la societat els permet ser intèrprets del seu entorn i a partir d’una exposició poden parlar i obrir debat. Però el problema és que molts artistes utilitzen aquesta oportunitat per explicar ‘acudits barats‘ o tancar-se en un cercle endogàmic, on només uns pocs arriben a entendre la proposta. En aquest sentit Antoni Abad creu que val la pena aprofitar aquesta ocasió per a “infiltrar-se més en la realitat“. De quina manera ho ha aconseguit megafone.net? La plataforma utilitza l’art, o el món de l’art, per desviar uns fons que estan destinats a l’alta cultura i el poder cap a un àmbit social, perquè puguin utilitzar ‘la gent del carrer’, “jo crec que aquest és l’objectiu de fons, encara que el resultat positiu més visible està en els nuclis durs dels grups que aconsegueixen articular-se com activistes i fer lobby.”
En el seu cas l’art ha servit com un instrument polític eficaç, per exemple en el cas dels projectes amb persones amb diversitat funcional, on després de publicar el mapa amb les barreres físiques de la ciutat, s’han realitzat obres d’adaptació de determinats llocs. Però reconeix tenir dubtes respecte a que l’art pugui arribar a ser revolucionari: “L’experiència que he viscut és que l’art pot generar un territori micro-polític: per exemple quan veig que la gent s’entusiasmava amb un projecte i s’articula com col·lectiu. Considero que és en aquest moment quan es comença a fer política (una política de veritat, no una mamoneria). En aquest sentit crec que l’art permet generar petites revolucions personals. Don Facundo, un taxista de Mèxic D.F; un dia em va dir: Mira Antoni, després de 12 hores al volant, durant molts anys, en el tràfic infernal d’aquesta ciutat, aquest projecte m’ha fet recordar que la imaginació existeix. Per a mi ja no hi ha marxa enrere.”
En aquest sentit, l’exposició que fins al juny podem visitar al MACBA, funciona no només com a inventari i rememoració de l’experiència viscuda pels protagonistes: també com a espai contingent que evidencia l’existència d’aquests altres terrenys de joc on se celebra l’exercici de la acció directa. Més enllà de satisfer uns certs models ètics consensuats, la possibilitat estètica d’aquest exercici no consisteix tant a recordar la vida a parlar de l’art, rau més aviat en utilitzar l’art per parlar de tot allò que esdevé. Només mitjançant aquest gest, podrem prendre un cert posicionament davant el disbarat global, o dit d’una altra manera: si encara ens queden armes per participar en aquesta batalla, només les trobem en el capital (del) social.
Diana Padrón: Treballo perquè em van dir que era un joc, un debat, un ball i sí, moltes vegades m’ho passo pipa. Perquè tinc un compromís amb la ciutat on visc, amb l’art, amb la crítica, amb l’esfera pública. Evidentment treballo perquè és imperatiu ser autosuficient, però sobretot ho és acumular capital simbòlic. Em semblaria obscè equiparar-me al treballador assalariat, el nostre model és més aviat el de l’empresari. Treballo per a reproduir el capital, per a innovar en flexibilitat laboral, per a experimentar l’últim en autoexplotació i perquè em convidin a festes divertides. Paradoxalment, també treballo per a imaginar-me alguna classe de col·lectiu. Perquè al final, no anem a ser nihilistes, alguna cosa ha d’haver-hi en l’art que apunti a alguna sort de fora. Treballo per si algun dia, entre tots, ens inventem un altre món / dianapadronalonso.com