close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

11 abril 2014
foto-3.jpg
The Possible. I la llaga que sempre em cou amb l’art participatiu

Paloma Checa


Fa pocs dies vaig visitar un museu ocupat per una exposició d’art participatiu. Una parella de fotocopiadores alternava amb banquetes, flexos i puffs. Folis, plastilina i una catifa feta de retalls de samarretes portades per nens del barri. L’exposició tenia un nom genèric: The Possible. El museu era el Berkeley Art Museum, a la badia de San Francisco. Facilitava la mostra el curador convidat David Wilson.

Una acumulació de vuitanta artistes vestits amb la retòrica de l’artesà explicaven un conte sobre la impossibilitat de divorciar el disseny participatiu d’un comunitarisme orgànic a-jeràrquic. A exposicions com aquestes, basades en amistats circumstancials inesperades, hi estem acostumats. Carl André juga amb l’editora local Colpa Press; Walter de Maria salta a la corda al camp del Berkeley Edible Schoolyard; els nens entren i surten, participant i participant amb Leslie Ceramics i Michael Asher. Narracions sobre l’emergència innocent de comunitats efímeres celebrant, potser, la generació de sentit per la mera coincidència en un espai. Blanc, de fusta de pi.

En aquest cas la institució és un museu universitari punter al país. Pertany a UC Berkeley, una universitat pública rellevant en el passat per ser una de les seus intel·lectuals de part dels moviments per la defensa dels drets socials a la costa oest dels Estats Units, però present ara a les notícies per la censura de la llibertat d’expressió en els seus propis recintes.

Aquest tipus de pràctiques artístiques ocorren avui a la cua de la deriva estetitzant amb la qual es va fetitxitzar el moviment occupy. Aquesta mateixa deriva va ser part del pacte que va haver de signar l’activisme detonat al voltant de Wall Street i altres espais públics al llarg del globus, per tal d’entrar a habitar, primer, l’espai de representació dels mitjans de comunicació i, més endavant, el de les galeries dels museus. Bevent de l’aigua que bevia l’art participatiu dels noranta, l’ingredient subversiu que al seu dia aquest va potenciar les polèmiques Burriaud- Bishop-Kester s’ha diluït avui entre les polítiques de subvencions a un art amable que, en teoria, media entre el sistema art i el públic general.

Però, ¿en quin grau la mediació que aquest tipus de pràctiques exercita entre la institució i el públic fomenta una lectura crítica dels problemes del context en el qual se cita? Tant Kester com Bishop ens demanen que no s’oblidi l’impacte real que les performativitats de les neo-avantguardes sí van tenir en la societat. Paral·lela a l’emergència dels nous moviments socials, els seixanta i els setanta van acollir un art participatiu que, sense dir-se encara relacional, si abordava de front els conflictes que constituïen la institució art. Més enllà de judicis sobre mostres concretes com The Possible, queda molt per aprendre de les ideologies dominants si les prenem com a símptomes en els epitelis que recobreixen els sistemes als quals aquestes institucions pertanyen.

A diferència d’en els seixanta o els setanta, avui l’acumulació d’objectes barats i efímers, i la seva juxtaposició amb noms que actuen com a marques buscant generar un contingut marcat pel tint lúdic de l’agregat, no constitueix una pràctica crítica. Avui, això recrea les tensions pròpies d’un sistema basat en l’acumulació de capes de valor i la sobre-injecció de mobilitat entre les pells que recobreixen els signes. Exemples com The Possible són un tipus d’art participatiu que pren la mateixa forma sense importar allà on s’assenti. Desinteressat en les particularitats socials, econòmiques i culturals del context específic, obre la seva botiga de campanya blanca i facilita plastilina perquè tots fem motlles de micro-il·lusions de consensos excitants.

Negri ens recorda a Art y multitud que les manifestacions artístiques estan estretament lligades al Kunstwollen d’una època, determinat pel particular episteme imperant en cada circumstància. Aquest tipus d’esdeveniments articulen una classe de treball relacional que comparteix les característiques col·lectives i culturals de les indústries culturals. Són pistes, dins de les galeries dels museus, de la manca de profunditat del treball cognitiu avui. Simptomàtica és la importància que adquireixen els detritus d’aquestes accions col·laboratives; el valor de fetitxe que acaben tenint els zines, imatges, i testimonis que es generen (sovint pre-dissenyats) en aquestes situacions.

La pregunta potser és encara la mateixa. Tornant a Kester i Bishop, la qüestió és com posar en marxa pràctiques col·laboratives que no només tinguin un impacte social real, sinó que aconsegueixin evitar recrear la bretxa social dotant a l’artista amb una posició de privilegi en la comunitat amb la que la seva pràctica es relaciona.

Paloma Checa-Gismero és Profesora Adjunta a San Diego State University i Candidata a Doctora en Història, Crítica i Teoría de l'Art per la Universitat de California, San Diego. Historiadora d'art contemporani global i llatinoamericà, estudia les trobades entre estètiques locals i estàndards globals. Publicacions acadèmiques recents inclouen "Realism in the Work of Maria Thereza Alves," Afterall journal, Fall 2017, i "Global Contemporary Art Tourism: Engaging with Cuban Authenticity Through the Bienal de La Habana," in Tourism Planning & Development journal, vol. 15, 3, 2017. Des de 2014 Paloma és membre del col·lectiu Editorial de la revista acadèmica FIELD.

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)