Cercar
Per buscar una coincidència exacta, escriu la paraula o frase que vulguis entre cometes.
A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.
A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.
A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.
L’any 1988, en resposta a les pressions internacionals, el govern de Pinochet persegueix ratificar la seva legitimitat amb un plebiscit. Confia amb que un èxit del SÍ a les urnes justificarà la permanència del dictador en el govern a la voluntat popular. No obstant això, una unió de partits de l’oposició vol fer sentir els seus arguments en contra. Per aprofitar els quinze minuts d’espai televisiu que els corresponen, busquen l’ajuda d’un jove publicista. La televisió és l’arena en què dos llenguatges es baten per provar fins a quin punt pot cadascun apel·lar als desitjos dels xilens a finals del segle XX.
‘NO’ és una pel·lícula xilena dirigida per Pablo Larraín l’any 2012. Escrita a partir de l’obra de teatre “El Plebiscit”, ha estat candidata a l’Òscar a Millor pel·lícula estrangera l’any 2013. Però la cinta no és només una reflexió entorn la caducitat d’un règim i la seva retòrica. Com explicar la història nacional recent és en aquest cas també la pregunta per com parlar de la renovació dels llenguatges de representació i dels seus escenaris. A finals dels vuitanta, en un context global de convivència esquizofrènica de codis, mor per a Xile el totalitarisme militar modern i es consolida el règim de la retòrica dels mitjans de masses. L’any 1983 el “Colectivo de arte de acciones” porta a terme la seva pròpia campanya pel NO. Per marcar el desè aniversari de la dictadura, aquest grup d’artistes conceptuals empaperen Santiago amb cartells dient que no, que ells no celebren. No estan d’acord amb la violència que exerceix el règim, no volen que es desactivi el carrer com a escenari per al debat en democràcia.
A Xile, l’administració d’una narració sobre la memòria de la violència ha estat lligada per les institucions a la reivindicació del valor de les pràctiques conceptuals dels setanta i els vuitanta. Quines implicacions té aquesta associació? La pel·lícula ‘NO’ (2012) participa d’aquest fenomen, i recorda de manera impecable com la negociació entre règims de representació és sempre política.
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)